dimarts, 12 de gener de 2021

La zona del Collbaix

RACONS DEL BAGES

Imatge de la serra del Collbaix

Què és, i on és, el Collbaix? 

El Collbaix és una serra de la part occidental de la comarca del Bages, molt fàcil de reconèixer quan passem pel Pla de Bages. Pertany a quatre municipis: Sant Joan de Vilatorrada (zona est), on hi ha el seu cim, de 543 metres d’altitud; la zona sud, que pertany a Manresa; i finalment Rajadell i Fonollosa es reparteixen les parts oest i nord de la serra, que queden per la part del darrere, mirant des del Pla de Bages.

A més a més, el Collbaix està situat entre les rieres de Rajadell (que neix prop de Calaf), pel sud; i la de Fonollosa o de Fals (que neix a Castelltallat), pel nord, i que segueix l’antiga carretera de Sant Joan a Fonollosa i fins a Calaf (BV-3008).
Tot i que el cim s’atribueix a Sant Joan, és tan al límit amb Manresa que els manresans el consideren el pic més alt i emblemàtic del seu terme.

Com s’hi arriba?

La veritat és que hi ha una gran quantitat de camins per arribar-hi (des de Manresa, Sant Joan, Fonollosa, etc.) i que és un espai molt concorregut: sovint hi ha cotxes aparcats al voltant de la muntanya i molta gent pujant i baixant, sobretot els caps de setmana i per vacances, com aquestes passades vacances de Nadal. 

Estelada enmig de la boira

És un pic molt accessible. Una de les rutes més freqüents per accedir-hi és des de Manresa: cal anar al Congost i passar (a peu o amb cotxe) ran de la paret nord del cementiri i seguir el camí que surt cap als afores de la ciutat. Es passa pel costat del nou tanatori de Manresa i després un tram paral·lel a la via del tren de Lleida; finalment es gira a la dreta i es travessa el pont de la C-25 (eix Transversal), passat el qual hi ha una zona per aparcar els cotxes. Allà trobareu, a l’esquerra del pont, un indicador on comença el  camí ascendent que porta fins dalt, per on cal anar a peu. Des de la cruïlla del cementiri fins a aquest punt hi ha 1,5 quilòmetres. Després, la pujada al Collbaix és d’un quilòmetre aproximadament. 

La zona del cim, amb un terra de conglomerats

I l’altra ruta molt freqüentada és des de Sant Joan de Vilatorrada. En aquest cas, venint de pobles com Balsareny o Sallent, cal agafar l’eix Transversal (sentit Lleida) i deixar-lo a la primera sortida de Sant Joan, on es troba una rotonda. Allà cal agafar la C-55 (sentit Solsona) i, pel primer pont que es troba a l’esquerra, travessar el Cardener per arribar a Sant Joan. Seguint recte, cal travessar tot el poble d’est a oest, a peu o amb cotxe, fins que, al final, a la part alta, gairebé a la falda del Collbaix, trobareu el carrer de les Acàcies, molt curtet; després de les darreres cases, el carrer continua amb un camí no asfaltat i, a 1,3 km, seguint els indicadors, arribareu a un petit aparcament per deixar els cotxes, des d’on surt el corriol del Collbaix, a peu i costa amunt; el cim queda a 1 km d’aquest indret. A part de pujar al cim, també es pot continuar pel camí ample, amb cotxe o a peu, fins arribar, mig quilòmetre més enllà, a una zona lúdica amb molt espai per descansar, menjar i beure: ”el berenador del Collbaix”.

El relleu del Collbaix

Tota la muntanya es va formar, al llarg de moltíssims anys, per l’erosió que van anar fent sobre el terreny els cursos d’aigua del voltant: el riu Cardener i les rieres de Fonollosa i de Rajadell. Aquests agents geològics van anar excavant la seva pròpia llera, que de mica en mica s’anava enfonsant i així va anar sobresortint la serra que seria el Collbaix.

Detall de les grosses roques de conglomerats del cim

Si seguim la muntanya de nord a sud, primer hi ha un pendent suau de pujada, fins arribar al pic més alt, i després hi ha un fort pendent de baixada fins arribar a la falda, per on, per cert, passa l’eix Transversal (C-25). Aquest tipus de relleu s’anomena relleu “en cuesta”. Aquest modelatge s’ha format perquè dalt del cim hi ha unes roques difícils d’erosionar que van protegir els materials de sota, sobretot argiles; però, on no hi ha la roca protectora, les argiles es van erosionar a còpia d’anys, sobretot a causa de l’aigua, i així es va formar el pendent abrupte de la cara sud. Es tracta, per tant, d’una erosió diferencial. Aquestes roques “protectores” que hi ha al cim i al seu voltant són conglomerats, com es pot veure a les fotos. Dalt del cim es pot caminar sobre aquesta gran extensió de conglomerats, i entremig de la vegetació.

L’erosió també ha fet o pot fer en el futur que, en alguns punts, sota dels conglomerats es vagin excavant les argiles i es formin balmes; però també arriba un punt en què l’excavació per sota finalment fa saltar els conglomerats i cauen a través del pendent. En algunes fotos es poden veure grans roques de conglomerat que han saltat costes avall i, amb el temps, continuarà essent així. 

Grosses esquerdes o diàclasis dels conglomerats

Zona de “relleus en cuesta”

Aquesta zona de l’oest del Bages és molt rica en relleus semblants al del Collbaix. Si ens hi fixem, passant per l’eix Transversal, entre Manresa i Calaf, a la vall de la riera de Rajadell (que neix a la zona de Calaf), anem veient a dreta i esquerra un seguit de serres força paral·leles al Collbaix, que tenen una estructura semblant.  Una d’elles és la serra del Colomer, entre els municipis de Rajadell i Aguilar de Segarra. Tots aquests relleus “en cuesta” provenen de les mateixes forces que van provocar els plegaments dels Pirineus, que també van arribar en menor grau fins a zones del Bages, com aquesta.

Conglomerats que es van excavant per la base i finalment costes avall

En canvi, a la Serra del Gallcanta, una mica més al sud (entre Sant Salvador de Guardiola i Castellfollit del Boix), ja no hi va arribar l’efecte Pirineus, i per això és un relleu “tabular” (que ve de “taula”): la zona més alta no fa pendent, sinó que és horitzontal.

Text i fotos: Isidre Prat Obradors


Cap comentari:

Publica un comentari

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.