CINC MINUTS
Són les cinc i alguns minuts de la tarda d’aquest 5 de
gener de 2021, en una tarda grisa i freda pròpia del temps que estem, i sento
el primer avís anunciant l’arribada dels Reis de l’Orient, i amb la llum del
dia reposant soc conscient de tota la il·lusió infantil, que també vaig
experimentar en els meus anys d’infantesa. Malgrat aquesta il·lusió infantil,
enguany una tristor portada per aquesta vergonya pandèmica, permeteu-me fer
d’aquests Cinc minuts una reflexió
sobre l’estat actual en què ens toca viure.
Us convido a reflexionar prenent l’exemple del raonament
de la senyora Carme Vinyoles Casas “Quan es mor un ancià” (diari El Punt Avui) de la seva columna
d’opinió ‘Raça Humana’: «Durant la primera onada de la pandèmia vam deixar
morir la generació que ho havia donat tot per aixecar el país, la més
vulnerable, nascuda entre els anys vint i quaranta del passat segle,
contagiant-se en residències i sense el consol d’acomiadar-se dels familiars.
Més enllà del factor sorpresa incidint sobre una sanitat pública retallada i de
la manca real d’equips de protecció i de respiradors per salvar vides, hi havia
un cert i inquietant alleujament inicial davant el fet que el virus
s’acarnissés amb els ancians, a més d’algunes declaracions sobre la
conveniència d’excloure’ls dels tractaments, que realment fa pensar.»
Cinc minuts són cinc minuts i la columna de la Carme és
llarga, però el paràgraf ja dona el toc reflexiu que el que signa us vol fer
arribar. Acabo, però, amb el següent: a l’Àfrica, quan mor un vell desapareix
una biblioteca. Millor any per a tots!
Josep Gudayol i Puig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.