Pere: t’ho havia d’haver dit abans

Com desgraciadament passa sovint, ens adonem de la grandesa de les persones, de la seva veritable dimensió, quan ja no hi són, quan ja no els podem dir l'importants que eren, i això em fa sentir especialment culpable amb el Pere. Perquè ell era una persona extremadament humil, senzilla, ponderada, sàvia, que sabia escoltar, o diguem-ho encara millor, que de fet t’escoltava i, al contrari de la majoria de nosaltres, èticament molt exigent amb ell mateix i molt poc amb els altres. Pel seu caràcter introspectiu, reflexiu, escàpol de qualsevol sarau i poc donat a l’autobombo, ens ha passat probablement a molts desapercebut el tresor de tenir una persona així a Balsareny. Les seves virtut no venen, ni malauradament ens enlluernen, però sens dubte són les que ens calen en una societat on es promouen just les virtuts contràries.

Malgrat una mena de pessimisme, o més ben dit una mena de melangia innata, estava ple d’il·lusions. No cal dir que estava enamorat de Balsareny. La creació del Cercle Cultural com a dinamitzador polític i cultural del poble n’és només una mostra. M’havia fet un tip de parlar amb ell de projectes del poble, des del nom dels carrers, que per cert vam canviar clandestinament amb ell, fins a projectes arquitectònics i culturals. Recordo especialment les entrevistes que vam fer amb ell als que l’any 1979 es presentaven a les primeres eleccions municipals democràtiques.  Les reunions que teníem a la biblioteca per preparar el butlletí del Cercle, on ell sempre moderava els estirabots d’uns i d’altres. La feinada per ciclostilar els primers números. Com que quan vam començar el Cercle jo tenia uns 15 anys, la marca que m’ha deixat és d’aquelles que no s’esborren mai. També estimava Catalunya, les seves llibertats, la seva llengua, la seva cultura. Recordo la Marxa de la Llibertat, a l’èxit de la qual ell va ajudar malgrat la repressió;  les seves converses sobre en Xirinacs, a qui, per cert, vaig portar un escrit, quan estava davant la presó Model demanant llibertat per als presos polítics, recomanat per ell. De fet, estimava totes les causes justes. Havíem parlat molt de Nicaragua, dels emigrants, de Palestina... Tot l’interessava.

Quan venia a Balsareny sempre sabia que el trobaria a la piscina o passejant amb el seu gran amic Llimargas carretera amunt i avall. Començàvem la conversa al matí i la continuàvem a la tarda al bar la Parockia. Perquè al Pere li interessava literalment tot. Especialment la psicologia, la psicoanàlisi. Jo sempre li deia, mig en broma, mig seriosament, que era el psicòleg perfecte, perquè al mostrar els seus dubtes, les seves recances i fragilitats, immediatament podies comunicar-li les teves. Els homes feliços i radiants, en canvi, t’inhibeixen i és més difícil arribar a compartir-hi una certa intimitat. El Pere sempre estava aprenent: quan no era a escriure català, era a escriure novel·les. Estava especialment content  amb les narracions que havia escrit al llibre La vida continua. I discutíem amb ell fins a quin punt es pot escriure alguna cosa que no sigui indirectament autobiogràfica.

Es clar, la vida continua, però no continua igual quan comencen a créixer els buits de persones, que moltes vegades sense elles saber-ho, t’han marcat profundament. Som diversos els que en l’adolescència érem escoltes, “pioners”, i que vam tenir en ell, sense ell proposar‘s’ho, un veritable mestre. Però ho confessem massa tard. Encara que per les circumstàncies de la vida jo anava poc a Balsareny, un dels al·licients era trobar-me amb el Pere. Ell deia, amb la seva sorna característica, que era un poble ideal per avorrir-se, però una conversa amb el Pere no tenia res d’avorrida. Podem trobar a faltar els calamars de cal Boter o les baranes de la Fassina, però no són aquestes mancances les que fan un poble més avorrit. Ho fa que ja no puguem conversar tranquil·lament i llargament amb el Pere. Costa acceptar la mort de persones com el Pere.

Pere, escolta’m. Em sap greu haver deixat passar tant temps sense trucar-te. No sabia que t’apreciava tant. T’ho havia d’haver dit abans. Si el cel existeix és per continuar les nostres converses, que amb tu sempre acabaven plenes d’interrogants. No facis aquest rictus escèptic, Pere, ni em miris amb aquests ulls tan tristos. Aquest vespre, després de sopar, ens trobem per fer-la petar a la Parockia. Fer-se gran, envellir, potser és enraonar cada vegada més amb els éssers estimats que ja no hi són.
 
Jordi Corominas

Article publicat a la revista “Perifèria”, setembre 2018

http://www.revistaperiferia.org/pere-juncadella.html