Quan se’t mor un amic, les paraules no ajuden mai gaire per
expressar el que sents. Per als balsarenyencs de la meva generació, El Toni de
la Fassina va ser un company amb el qual qui més qui menys havia compartit jocs
i excursions, algun viatge, mil anècdotes, i sobretot moltes converses al
nostre racó predilecte, els tamborets de la Fassina. Ara em ve al cap quan ens
explicava que, de jove, no sé si a Port Lligat o bé al castell de Púbol, havia
conegut Salvador Dalí. I com parlàvem de música, de cine, d’esports, de països
exòtics, de tot. Recordo quan vam anar plegats a fer-nos abonats del Camp Nou arran
de l’ampliació de l’estadi l’any 80; des d’aleshores vam seure de costat molts
anys a la fila sis de la tercera graderia, i compartíem eufòries i desenganys,
i anàvem a votar a les eleccions presidencials del club. Fins que la malaltia li
va impedir d’anar-hi, i al final se’ns l’ha endut. No, no hi ha paraules. Ara
te n'has anat, qui sap si amb en Dalí, però això sí: segur que podràs veure els
partits del Barça des d’una tribuna preferent, a prop d'en Kubala i d’en Cruyff,
i somriuràs quan toqui. Com en els bons temps. Molts anys per recordar-te, amic
Toni.
R.Carreté
Foto: Família Vilaseca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.