dimecres, 17 de juny de 2015

Jocs antics, jocs moderns

DE MEMÒRIA (47)

Quan dic jocs moderns, no em refereixo evidentment a aquests jocs que avui dia atreuen tant nens com nenes a partir d’aparells cada cop més sofisticats que només funcionen amb piles, bateries o directament endollats al corrent elèctric. Jocs que es poden jugar en solitari. No. Em refereixo als vells jocs que jugàvem en colla a l’hora d’esbarjo o per les vacances, setanta anys enrere,  que no necessitaven de cap sofisticació tecnològica i no costaven ni un cèntim.
Alguns eren tan antics com la nostra civilització, com el joc del botxí, que ja servia d’entreteniment a les legions romanes. Només calia tenir un astràgal (os del peu dels xais, en forma de quasi dau). Segons queia d’un cantó o de l’altre, guanyaves o perdies. I si perdies, rebies uns quants cops  de corretja a les mans. D’aquí el seu nom.

Un altre joc tradicional arreu d’Europa era el de saltar i parar, amb moltes variants, entre elles la coneguda com a cavall fort, que, a Balsareny i altres pobles, era anomenada «xurro», per allò de churro, media manga y «mangotero» (manga entera), una curiosa barreja de català i castellà. M’és impossible, per l’espai de què disposo, de descriure les normes de tots. Si li interessa a algú, les pot consultar a Google.

Prendre terreny era un altre joc en què només es necessitava un objecte tallant (ganivet o cosa semblant) i un tros quadrat de terra, millor humida, on clavar l’objecte, bo i tirant-lo, i prendre’n porcions a l’adversari fins a deixar-lo sense terreny.

Les mitges volanderes de caires quadrats que servien per fixar les vies del tren a les travesses, si no queien soles, les arrencàvem per a jugar a peces; joc de punteria, a l’estil de les boles, que el perdedor pagava amb les tapes de les capses de cerilles, com a moneda. Aquest joc devia ser privatiu, si no de Balsareny, dels pobles per on passava el carrilet.

Els jocs d’equip, futbol rudimentari a part, permetien la participació de tothom qui volgués jugar-hi. Primer, naturalment, s’havien de formar els equips entre els candidats a jugar, no tots amb les mateixes habilitats. Els dos caps de brot que s’enfrontarien havien de triar-los fent-s’ho a parells i senars. Al final de la tria, sempre quedaven els més totxos, menys hàbils per córrer i esquivar els adversaris, perquè aquests jocs requerien lleugeresa i capacitat d’escórrer-se de qui l’empaités, que d’això es tractava. 

Entre els jocs d’equip més habituals hi havia el de rescatar. Els, jugadors de cada equip s’arrengleraven a cada cap de la plaça de   l’església. Llavors sortia un de cada equip desafiant l’altre. Si el tocava, quedava retingut i així s’anava formant una fila de captius enfront de cada equip que havien de ser rescatats pels seus, tocant-los la mà, sense ser fets captius al seu torn. Aquest joc donava molt de si i permetia revenges infinites. I no pas poques discussions.

Amb la mateixa filosofia, el joc dels soldats plantats eixamplava el camp de joc a tota la plaça. Aquell qui era tocat per un adversari es quedava palplantat al lloc on queia i havia de ser rescatat per un company que havia d’esquivar els contraris. Semblant al joc de rescatar, però amb més camp per córrer.

Finalment —i el més modern—,  en aquest grup de jocs d’equip hi havia el base-ball, el joc anglès en l’origen que nosaltres pronunciàvem aproximadament «massa avall». Les regles volien ser les de l’esport original, però adaptades a l’espai i al lloc. Així, avui podem seguir un partit oficial sense patir-hi massa. I, d’on va venir l’adaptació local d’aquest joc? L’amic Salvador Bartomeus —que té bona memòria de tot plegat— creu que va ser el fill d’un facultatiu de mines que hauria estat a Anglaterra qui el va popularitzar a Balsareny. Pot molt ben ser.

D’altres jocs menys moguts, i que potser encara es juguen a les cases de colònies d’estiu entre els més petits, són el d’arrencar cebes i el del pare carbasser. Aquí també internet us pot explicar en que consisteixen.

I una pràctica, no ben bé un joc sinó més aviat una befa, era la vaca veixinera. Consistia a agafar entre quatre un noi pels braços i les cames i, alçant-lo de terra, gronxar-lo cantant: «la vaca veixinera, quants anys tens?». I, segons l’edat que confessés la víctima, fer-li donar cops de cul a terra, tants com anys. Una mica sapastres, oi?

I vet aquí, junt amb dos capítols precedents, els jocs de nens que recordo. I els de nenes? Com que llavors nens i nenes anàvem a escoles separades, la veritat és que no sé a què jugaven les nenes. Potser alguna d’aquelles nenes d’aquell temps podria explicar-ho. Jo no en tinc memòria.

Jordi Planes

1 comentari:

  1. Els dos últims jocs no, però tots els altres si que hi jugava. Tot plegat, si ho recordes, anava per temporades. Una d’elles que no en parles era jugar a las “bales” l’única dificultat al meu barri era que ja hi havien molts carrers asfaltats, i havies de buscar algun tros que fos de terra per fer el sot. Juga a la pilota era exactament com ho dius. Es formaven dos grups aleatoris però era igual, els que no en sabien, sempre quedaven allà…
    I sempre eren els mateixos.
    Algun dissabte anaven a jugar a l'Asilo de Poble Nou (ara presó de les dones) Ho fèiem una mica per solidaritat amb els pobres nens que estaven allà tancats. Era “La Prote” “Protección de Menores”
    Dic això que no vindria al cas, però és per dir que els nens futbolistes totxos feien d'entrenador, massatgistes, públic, i ajudaven a pintar les ratlles d'aquell pati de presó, que els tutors falangistes anomenaven camp de futbol.
    Pel que fa a les nenes jo tampoc ho ser. Crec que a la Xarranca (no se si està ben escrit), i a corda…
    El joc de la corda si que el recordo perquè al meu carrer no hi havia gaires nenes i venien d'un altre carrer
    Dues nenes agafen la corda, una per cada extrem. Aquestes nenes eren les que paraven.
    Mentre la corda gira, una nena canta:
    Olla barrejada qui no entra para
    Olla barrejada qui no surt també.
    (Aquesta és una estrofa tipus, però cada poble penso què té estrofes diferents)
    Quan la què canta diu d’entrar, totes les nenes han de posar-se a saltar a la corda i sense enganxar-s’hi. Després de fer un salt, es diu: olla barrejada qui no surt també, i totes les nenes han de sortir sense fer aturar el moviment de la corda.
    Si algú ensopega amb la corda, passava a parar.
    Ho ser perquè era un espectacle!.
    Seria molt llarg d’explicar les coses de les nenes que passaven a les escoles separades. Un dia n’has de parlar.
    Moltes gràcies

    Josep Estruel
    Balsareny

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.