dijous, 13 de març de 2014

Caminada 2014


Crònica de la Caminada 2014

El diumenge 9 de març va tenir lloc a Balsareny la vint-i-vuitena edició de la Caminada Popular. Ens acostem ja a la trentena de caminades. El temps enguany va ser esplèndid, ja que va coincidir amb l’estada d’un potent anticicló durant força dies.  Això va fer que la participació fos alta, idèntica a la de l’any passat: 425 persones. Com sempre, aquesta activitat fou organitzada pel Centre Excursionista de Balsareny, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Balsareny i la Diputació de Barcelona i amb el suport de diverses empreses i comerços. Les inscripcions van començar a fer-se ben aviat, abans de les 7:30 del matí, al preu de 8 euros, llevat dels socis del C.E.B., que van pagar només 6 euros. I mentre la gent s’anava posant a punt, pocs minuts abans de les 8 es donava el tret de sortida.

La desfilada inicial pel Repeu va ser potent, amb una gran aglomeració. A poc a poc s’hi anava afegint gent, fins passats dos quarts de nou, quan es donava per tancada la inscripció i sortien també els del “cotxe escombra”. Des del Repeu es va accedir al Pont de la Via i es va seguir l’antiga via del tren uns 700 metres, fins a trobar un trencant a l’esquerra que portava a la falda del Castell. Aquí s’agafava un corriol molt dret, però que tal com es pujava ens donava la satisfacció de veure bones vistes de tot l’entorn, fins arribar al Castell, pel costat de l’església romànica.

Ens trobàvem aproximadament al quilòmetre 1,300. Al peu del Castell hi havia un primer control i avituallament, amb coca i moscatell.

Després el recorregut seguia per la baixada que ens ofereix el camí principal del Castell, fent ziga-zagues, fins a la capelleta de Sant Antoni. Allà es travessava la carretera asfaltada i, a l’altre costat, es continuava per un corriolet que, fent pujada, entrava dins del bosc. Al cap d’uns dos-cents metres, s’agafava un desviament a l’esquerra, que anava baixant fins a topar amb l’autovia. Se salvava aquesta passant per sota, per un tub rodó que serveix de desguàs i que té tanta llargada com els 8 carrils que té l’autovia en aquell punt (entre carrils centrals, accessos i via de servei). Va ser tot divertit, sobretot perquè els més alts s’havien d’ajupir un poc, ja que el tub només feia més o menys uns 1,80 metres d’alçària.

Un cop els caminants eren a l’altra banda de l’autovia, havien de prendre un camí força ample i molt pla, que va seguint paral·lelament la riera del Mujal durant més d’un quilòmetre fins arribar a un cobert, just després de travessar la riera. A partir d’aquest moment el camí s’anava enfilant de mica en mica, passant per camí ample i per corriols, fins arribar a l’altura del Collet del Nado. Sense acabar-hi d’arribar, se seguia per l’esquerra de la masia, ficant-se dins del bosc i accedint fins al cim d’un turó, que destacava per la presència de les restes d’unes tombes (ben bé 5 o 6) corresponents a una antiga necròpolis medieval.

Després de baixar de l’esmentat turó, ens situàvem a la pista ampla que ve de prop del Mujal i va cap a Sobirana. Calia seguir-la en direcció a Sobirana, passar pel costat de la casa i de l’església romànica i continuar fins a trobar la carretera de Súria, travessar-la i prendre la pista ampla de la Torre de Castellnou. Però aquesta es deixava de seguida per seguir un altre camí força ample per l’esquerra. Seguint aquest, al cap de poc més de mig quilòmetre, s’agafava un corriol per la dreta que es ficava dins del bosc i...  atenció!, perquè venia la part més dura de la caminada.

El corriol s’enfilava aviat per la zona coneguda com l’Aclau, fins arribar al punt més alt de l’indret, a més de 500 metres d’altitud. Un cop arribats dalt del cim, es travessava un sector pla  ressentit encara dels incendis del 94, com ho demostra la invasió actual d’espècies oportunistes situades al lloc que ocupaven els grans arbres, com el romaní, l’arboç i l’estepa borrera, un arbust més propi de llocs més baixos, però que ara s’ha escampat en aquella zona. I, per fi, s’arribava al segon control, on hi havia l’esperat esmorzar, amb l’entrepà de botifarra i un bon vi. La gent havia de reposar després d’haver passat ja el més difícil de la caminada, tot i que solament es trobava a la meitat, al quilòmetre 7.

Amb forces renovades els caminants es van disposar a continuar passant per la pista ampla de Castellnou fins arribar a la cruïlla amb el camí de Candàliga, on s’agafava un altre camí a l’esquerra que va seguint una carena (la que, més endavant, va cap a la Baga Fosca), amb zones cremades també del 94. Al cap d’uns dos quilòmetres de passar per aquest camí, calia desviar-se per la dreta, amb compte de no equivocar-se, per un petit corriol que entrava a un bosc baix però molt espès, perquè es va cremar també i ara presenta un atapeïment de pins que déu n’hi do! Passat aproximadament un quilòmetre s’arribava així a l’antiga casa, mig enderrocada, del Solà d’Aladernet, amb la bonica panoràmica de la Torre de Castellnou al davant.

Passada aquesta masia, es continuava pel camí ample, primer amb bosc madur però de seguida també amb zona cremada, però amb abundants arbustos i herbes també que aprofiten d’escampar-se allà on ningú “no els fa ombra”. En aquest cas podíem veure, en tota aquella zona, molts matolls de foixarda, una herba que de vegades costa de trobar i que no la veiem pas a tot Catalunya, que a més a més començava a estar ben florida, perquè precisament, i com a cosa no gaire habitual, floreix a finals d’hivern, amb unes inflorescències de color lila de dos tons diferents, molt maques.

Al cap d’un quilòmetre d’haver marxat del Solà, en pujada, s’arribava al conegut “Forat de la Noia”, on hi havia el tercer control i el refresc que suposa beure aigua i menjar-se una taronja ben suculenta. Era ja el quilòmetre 11 de la caminada.

Només quedaven 3 quilòmetres, i tot baixada, per arribar al final i complir els 14 quilòmetres de recorregut. Se seguia per la falda del Pla de Calaf fins a girar a l’esquerra cap al poble a l’alçada de Cal Berengueres. Això sí, lamentablement passant per una zona també cremada, en aquest cas l’any 2005, quan les flames arrasaven tot el Pla de Calaf procedents de Castellnou de Bages. Com a consol, aquest sector ens ofereix també alguna sorpresa en l’aspecte botànic: hi havia uns petits exemplars d’un arbust gens habitual al nostre entorn, com és el matapoll (Daphne gnidium), una espècie molt més pròpia de zones costaneres com el Garraf. De moment és l’únic punt del terme balsarenyenc on tenim constància de la seva presència. Es va poder veure al costat del camí, a uns 300 metres abans de Cal Berengueres.

Un cop arribats a la plaça de l’Església, després de 3 a 4 hores de caminar i fer salut, els participants van poder refrescar-se i prendre un petit refrigeri i rebre el record, que enguany era comestible, consistent en una botifarra blanca.

Com de costum, a la tarda, la jornada es va completar amb la projecció, a la sala petita del Sindicat, de les fotografies de la caminada del matí, i també de l’audiovisual del C.E.B. sobre l’ascensió, el passat mes de juliol, al Pic Clarabide, de 3.020 metres d’altitud.

Isidre Prat
Fotos: Isidre Prat i Alfred Selgas









 



 









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.