dimecres, 12 de març de 2014

A cops de roc

DE MEMÒRIA (34)

Si us hi fixeu, veureu que la majoria de cadells dels mamífers són molt juganers. Els seus jocs són com una mena d’aprenentatge per a la vida adulta, quan hauran de buscar-se el menjar de mil maneres. Els cadells del rei dels primats, o sigui nosaltres, també passen una molt llarga temporada en què la principal activitat és el joc. Els jocs dels infants, però, solen ser sovint regulats, tenen les seves normes, com la mateixa vida. D’aquests jocs amb reglament ja en parlarem un altre dia. Avui voldria recordar aquells altres jocs de quan era petit que no tenien regles o, si en tenien, canviaven cada cop que convenia. Solien ser sovint força bàrbars i dubto que els infants d’avui hi juguin si no és mitjançant una consola o un ordinador, sols, tancats en una habitació. Nosaltres jugàvem en colla.

Els nens de ciutats com Barcelona jugaven, diuen, a lladres i serenos. A Balsareny i altres pobles semblants només hi havia un sereno que no perseguia lladres, perquè oficialment no n’hi havia. A Balsareny, doncs, jugàvem a moros i cristians. Hi ajudava que a Balsareny hi ha dos castells i la imaginació infantil, com les velles llegendes, els atribuïa als moros. Principalment el fortí del serrat del Maurici, que per a nosaltres era indubtablement castell de moros. Fins i tot algú hi havia trobat el mànec rovellat del punyal del rei moro! El poble de Balsareny, pel nord, acabava a la carretera. Més enllà, les costes del serrat del Maurici, sense més obstacles que els garrics i les argelagues, eren propícies a les batalles campals de moros i cristians. Es formaven dues colles, generalment de manera espontània, i una d’elles, la més llesta, ocupava les ruïnes del fort. L’altra, l’havia de conquerir. Com? Amb certa estratègia, vorejant els pendents més abruptes, buscant amagatalls entre les mates, fent maniobres de distracció. I, sobretot, a cops de roc, tant els assetjats com els assetjadors. Les pedres volaven en tots els sentits i afortunadament no totes feien diana. Però sí algunes. Les búrnies i els trencs eren prou freqüents, tot i que la sang no arribava al riu. La batalla solia acabar per esgotament, sense vencedors ni vençuts, o perquè era l’hora de tornar a casa. L’endemà, si de cas, ja continuaria.

El mateix joc, però amb bastons i canyes com a espases en comptes de pedres, omplia les llargues estones de pati de l’escola –la plaça de l’església-. Els del senyor Ortega ens dividíem en dues grans colles, grans i petits, capitanejades per algun dels més grans, i ens embrancàvem en llargues batalles, corrent com bojos els uns darrere els altres per la plaça, el Trull i el Repeu. Un dia que jo mateix capitanejava una colla, vam anar-nos-en al Repeu i el fragor de la batalla no ens va permetre veure que el mestre ens cridava a entrar. Quan, tard, vam tornar a escola, el mestre ja ens esperava amb la palmeta a les mans. La meva presència, les meves excuses i les meves súpliques ens va estalviar el càstig físic.

Un altre joc, potser més bèstia, consistia a esmolar en punta les barnilles de paraigües vells, com si fossin fletxes. I com a fletxes les fèiem servir en guerres imaginàries però molt perilloses, no cal dir-ho. Recordo que al peu de la resclosa del Molí s’havia format pels sediments una illa força gran que dividia el riu en dos braços. Al mig, hi havia crescut una arbreda espessa de pollancres, bedolls i verns que per a nosaltres era una selva i on jugàvem precisament jocs selvàtics –o salvatges?- amb les fletxes que he dit, sense adonar-nos del perill. Un dia, un dels líders d’aquest joc va xopar de benzina una estopa que va posar a la punta de la fletxa i la va llançar a l’arbreda. L’incendi de l’illa va ser considerable i els valerosos tarzans, cames ajudeu-me cap al poble, com si no hagués passat res.

El que diré ara, més que  un joc era una salvatjada. Com que el diable era sovint representat amb formes de ratpenat –i present en totes les prèdiques religioses- alguns dels més atrevits caçaven de dia aquests inofensius i benèfics animalons, els clavaven en una fusta, crucificats, i amb un misto o una candela els calaven foc al cul. Les pobres bèsties cridaven de dolor i els animals que les martiritzaven deien, rient: “mireu, mireu, el dimoni ja renega”. No ho vaig veure gaire cops, però m’esgarrifava.

Ja veieu, doncs, com de vegades ens distrèiem. Si més no, a cops de roc.


Jordi Planes

Foto: Alumnes del Sr. Ortega, 1952

Foto cedida per Jaume Perarnau. Any 1952, segurament sota el pont del Riu. Hom hi pot veure, entre altres: Jaume Perarnau, Jordi Planes, Diego Molina, Josep M. Llimargas, Ramiro Ortega, Federico Ortega, Josep Lladó (‘Balderic’+), Antoni Sant (+), Jaume Usero (+), Emilio, Valentí. La foto la podia haver tirat José Ortega (‘Don Pepito’).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.