dijous, 10 d’octubre del 2013

De la ràdio a la televisió

DE MEMÒRIA (29)


De la ràdio a la televisió

Encara que avui sembli mentida, tenir un aparell de ràdio als anys quaranta i primers cinquanta del segle passat era un luxe que ben poques famílies es podien permetre. Primer, perquè costava de trobar-ne. A Balsareny, fins que el Fermín Solà no va instal·lar la seva botiga (Ràdio Solà) primer al Raval (carrer Verdaguer) i després al carrer Nou (Sant Domènec), s’havien d’anar a comprar a Manresa o a Barcelona. En segon lloc, perquè eren cars i els temps no eren massa propicis. Les ràdios, que així ho dèiem, fins i tot estaven gravades amb una taxa estatal. I, en canvi, tenir una ràdio era tenir una finestra oberta al món, sobretot si s’escoltava la BBC de Londres o Ràdio París en el seu programa en castellà i així s’estava informat del que passava a Espanya i al món de manera veraç. Perquè les emissores espanyoles, totes, connectaven amb Radio Nacional de España a l’hora de les notícies i donaven un únic “parte”, com deien llavors, que més que un informatiu era un reguitzell de notes de propaganda del règim. A l’altra banda de la propaganda,  aquest cop comunista, hi havia la clandestina Radio España Independiente - Estación Pirenaica, que emetia des de Bucarest (Romania).

A més a més de l’aspecte informatiu, la ràdio oferia distracció recreativa i també cultura popular. Aquí ja hi havia més diversitat d’oferta, més emissores i més programes a poder escollir, tot dintre dels límits de les normes que imposava la realitat política i l’omnipresència eclesiàstica, com sempre en aquests anys de memòria. Tanmateix, tinc la impressió que l’emissora més escoltada d’aquells temps a Catalunya i especialment a Balsareny era EAJ1 Radio Barcelona, la primera emissora que hi hagué a Espanya. I també, potser una mica menys, EAJ25 Radio Manresa; com el seu nom indica, la vint-i-cinquena emissora fundada a l’estat espanyol i en la qual va debutar i agafar prestigi una joveníssima Maria Matilde Almendros (que, per cert, havia vingut a fer teatre a Balsareny, abans de ser tan famosa). La música lleugera del moment era escoltada amb fruïció –el rock encara quedava lluny- i les ràdio-novel·les, amb avidesa, com ho són avui els serials televisius. No en recordo els títols –a mi no em deien res- però sí l’autor dels guions, que sempre era el mateix: Guillermo Sautier Casaseca. La sèrie que a mi m’agradava es deia “Diego Valor”, que era una mena de guerra de les galàxies en  baratet. I per a qui li agradava el futbol, les tardes dels diumenges s’omplien de retransmissions dels partits, de vegades amb alegries, però també amb disgustos, segons de quin equip eres.


Al voltant del món de la ràdio va sorgir un nou ofici, el de reparador d’aparells. A l’interior d’aquelles caixes força voluminoses hi havia tot un niu de fils i làmpades, bombetes de formes i de filaments complicats, que sovint es cremaven o es fonien. Al començament, els reparadors eren aficionats amb idees i manetes, però de seguida van venir els professionals, que havien estudiat el sistema radiofònic en llibres i en escoles especialitzades. Fins i tot van aparèixer els qui sabien muntar un aparell de ràdio. Hi havia moltes maneres d’aprendre’n, però a la memòria em sona molt aquesta: “Escuela de Radio Maymó”, que de més gran vaig veure que era entre el carrer de Pelai i la Ronda de la Universitat, a Barcelona. Avui ja no en queda res, d’aquell món, si no és en el dels col·leccionistes, i n’hi ha molts, que a més saben fer funcionar de nou aquelles velles i adorables andròmines de la nostra infantesa. Van aparèixer els transistors que va arraconar-les.


Va ser el mateix Fermín Solà qui, a la seva primera botiga del Raval, va començar a intentar vendre els primers televisors del poble cap a finals dels anys cinquanta del segle passat. I dic intentar perquè, si les ràdios eren cares al principi, els televisors encara ho eren més. Per tal de mostrar les excel·lències d’aquest nou invent, el Fermín feia unes sessions al seu establiment on convidava possibles compradors. Hi vaig anar amb el meu pare, durant unes vacances de Pasqua. Aquell dia de recolliment —devia ser el Dijous Sant— donaven un sermó adient a la diada. El predicador, poc avesat encara, tenia el mocador de butxaca damunt la taula de l’estudi i, de tant en tant, es mocava...

Però era una novetat interessant, la tele, tot i ser en blanc i negre  —en gris, tal com vaig sentir a dir a una nena— i només d’un sol canal, sempre al servei del règim, no cal dir-ho. El pare de Jesús Alvarez, actual redactor d’esports de TVE, capità d’aviació, era qui donava les notícies, com recordo. Cal dir res més? Temps després, no gaire, els cafès van començar a tenir televisió i fins i tot habilitaven sales annexes per fer-hi una mena de teleclub, pagant, que els diumenges a la tarda s’omplia de gom a gom. Però aquesta història ja no cal recordar-la. Ho sap tothom.


Jordi Planes 
Fotos d'Internet

3 comentaris:

  1. Un dels canvis més radicals de costums que he conegut es va produir als carrers nocturns d'estiu a Palafrugell. Eren més foscos que els d'ara, però estaven molt més plens. I és que l'estiueig de les classes populars es reduïa a "parar la fresca" després de sopar. treien les cadires al carrer, les col•locaven davant de la façana i passaven unes hores parlant de tot i de res amb els veïns. La mainada encara corríem carrer amunt i avall. Amb l'arribada de la televisió, aquelles cadires es van quedar a casa, com les famílies: lligades per sempre més a les pantalles. Quina estupidesa!
    Dic tot això perquè jo també havia anat a informar-me a Radio Maymo (Al exito por la practica) deia!, però no ho vaig fer-ho. Vaig trobar que estudiar “por correspondencia” no tindria “Al exito por la practica”.
    A casa meva també venien a arreglar la ràdio, quan calia, i al cap d’uns anys la “tele”. Era curiós com molts d'aquells senyors que reparaven duien els manuals de Radio Maymo, per sol ventar les avaries. Respecte a la referència de la televisió va pesar com a Palafrugell. A Barcelona no paràvem la fresca, però els veïns ja no ens veien tant.
    Salutacions.

    Josep Estruel

    ResponElimina
  2. A casa meva no vam comprar cap ràdio fins que no van arribar les de transistors. les que vam tenir abans le havia fet el meu pare, que n'havia après a través dels cursos per correspondència d'Escuela Ràdio Maymó. Primer, quan era molt jovenet i encara vivia en el seu poble de la Manxa. La primera ràdio que es va fer eren unes molt senzilles, que en deien "de galena", M'explicava que a la nit sentia emissores estrangeres i sempre recordava la que deia "Aló, icí Gadió Montecagló" Després, ja instal·lat a Barcelona va seguir fent-ne més. Me'n va fer una per a mi, que jo tenia damunt la tauleta de nit. Quan m'anava a dormir la posava fluixeta perquè no es notés que l'estava escoltant, i així sentia el Teatro Invisible de Radio Nacional, el teatre de Radio Barcelona, i alguns altres programes que feien ja tard al vespre, com "Ustedes son formidables". Quan jo explicava a les meves amigues que teia una ràdio per a mi, en el dormitori, i que me l'ahvia fet el meu pare, es pensaven que les enganyava. Fns que venien a casa i la veien,

    ResponElimina
  3. Com havia dit abans jo no he sabut reparar ni construir ni ràdio ni televisió , però si vaig ser durant força temps un radi aficionat . Vaig comprar una emissora d'un petit vaixell que desballestaven en una zona entre els "Altos Hornos" de Bilbao i Santurzi i jo només vaig aprendre els codis Morse i Q. I aquestes petites coses que es necessitaven les feia jo mateix .
    Crec que la majoria dels "antics " aficionats a la ràdio, van fer els primers passos construint les famoses " Ràdio Galena " . Probablement aquest era el ritu d'iniciació per als que no abandonarien mai el gust per la Ràdio, com el pare de la Mercè.
    Senzilles , fàcils de construir i no necessiten cap energia ( provinent de piles o bateries ) perquè funcionin . Pocs elements i una teoria simple són la delícia de molts amants de la "màgia " d'escoltar amb aquestes meravelles .
    El Detector d'aquest tipus de receptor el constituïa una pedra d'un mineral anomenat Galena ( Sulfur de Plom ) - comprada en alguna drogueria - . Per mitjà d'un procediment que requeria molta paciència i bon pols , aconseguies per mitjà d'un filferro molt prim , crec recordar que es deia ( Bigoti de Gat o corda de piano de 2 o 3 dècimes ) , tocant la superfície d'aquesta pedra , detectaves el senyal procedent d'una radioemissora ​​i sentir-la a través dels seus auriculars . M'agradaria que sobre aquest tema entrés a comentar un senyor molt entès i gran persona, molt coneguda per tots nosaltres , no només en l'antic funcionament de la ràdio sinó en qualsevol tipus de màquina elèctrica .
    La veritat és que poca gent s'ha construït una Ràdio a Galena o Detector a vidre. La majoria dels que s'inicien no manegen temes com inductància , capacitat , etc . i no han pogut treure partit a les seves ràdios elementals . Sempre demano als que s'inicien en electrònica que es construeixin una , i veuran com això tan fàcil és una gran font de coneixement i aprenentatge .
    Moltes gràcies.

    Josep Estruel

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.