De la ràdio a la televisió

DE MEMÒRIA (29)

De la ràdio a la televisió

Encara que avui sembli mentida, tenir un aparell de ràdio als anys quaranta i primers cinquanta del segle passat era un luxe que ben poques famílies es podien permetre. Primer, perquè costava de trobar-ne. A Balsareny, fins que el Fermín Solà no va instal·lar la seva botiga (Ràdio Solà) primer al Raval (carrer Verdaguer) i després al carrer Nou (Sant Domènec), s’havien d’anar a comprar a Manresa o a Barcelona. En segon lloc, perquè eren cars i els temps no eren massa propicis. Les ràdios, que així ho dèiem, fins i tot estaven gravades amb una taxa estatal. I, en canvi, tenir una ràdio era tenir una finestra oberta al món, sobretot si s’escoltava la BBC de Londres o Ràdio París en el seu programa en castellà i així s’estava informat del que passava a Espanya i al món de manera veraç. Perquè les emissores espanyoles, totes, connectaven amb Radio Nacional de España a l’hora de les notícies i donaven un únic “parte”, com deien llavors, que més que un informatiu era un reguitzell de notes de propaganda del règim. A l’altra banda de la propaganda,  aquest cop comunista, hi havia la clandestina Radio España Independiente - Estación Pirenaica, que emetia des de Bucarest (Romania).

A més a més de l’aspecte informatiu, la ràdio oferia distracció recreativa i també cultura popular. Aquí ja hi havia més diversitat d’oferta, més emissores i més programes a poder escollir, tot dintre dels límits de les normes que imposava la realitat política i l’omnipresència eclesiàstica, com sempre en aquests anys de memòria. Tanmateix, tinc la impressió que l’emissora més escoltada d’aquells temps a Catalunya i especialment a Balsareny era EAJ1 Radio Barcelona, la primera emissora que hi hagué a Espanya. I també, potser una mica menys, EAJ25 Radio Manresa; com el seu nom indica, la vint-i-cinquena emissora fundada a l’estat espanyol i en la qual va debutar i agafar prestigi una joveníssima Maria Matilde Almendros (que, per cert, havia vingut a fer teatre a Balsareny, abans de ser tan famosa). La música lleugera del moment era escoltada amb fruïció –el rock encara quedava lluny- i les ràdio-novel·les, amb avidesa, com ho són avui els serials televisius. No en recordo els títols –a mi no em deien res- però sí l’autor dels guions, que sempre era el mateix: Guillermo Sautier Casaseca. La sèrie que a mi m’agradava es deia “Diego Valor”, que era una mena de guerra de les galàxies en  baratet. I per a qui li agradava el futbol, les tardes dels diumenges s’omplien de retransmissions dels partits, de vegades amb alegries, però també amb disgustos, segons de quin equip eres.

Al voltant del món de la ràdio va sorgir un nou ofici, el de reparador d’aparells. A l’interior d’aquelles caixes força voluminoses hi havia tot un niu de fils i làmpades, bombetes de formes i de filaments complicats, que sovint es cremaven o es fonien. Al començament, els reparadors eren aficionats amb idees i manetes, però de seguida van venir els professionals, que havien estudiat el sistema radiofònic en llibres i en escoles especialitzades. Fins i tot van aparèixer els qui sabien muntar un aparell de ràdio. Hi havia moltes maneres d’aprendre’n, però a la memòria em sona molt aquesta: “Escuela de Radio Maymó”, que de més gran vaig veure que era entre el carrer de Pelai i la Ronda de la Universitat, a Barcelona. Avui ja no en queda res, d’aquell món, si no és en el dels col·leccionistes, i n’hi ha molts, que a més saben fer funcionar de nou aquelles velles i adorables andròmines de la nostra infantesa. Van aparèixer els transistors que va arraconar-les.

Va ser el mateix Fermín Solà qui, a la seva primera botiga del Raval, va començar a intentar vendre els primers televisors del poble cap a finals dels anys cinquanta del segle passat. I dic intentar perquè, si les ràdios eren cares al principi, els televisors encara ho eren més. Per tal de mostrar les excel·lències d’aquest nou invent, el Fermín feia unes sessions al seu establiment on convidava possibles compradors. Hi vaig anar amb el meu pare, durant unes vacances de Pasqua. Aquell dia de recolliment —devia ser el Dijous Sant— donaven un sermó adient a la diada. El predicador, poc avesat encara, tenia el mocador de butxaca damunt la taula de l’estudi i, de tant en tant, es mocava...

Però era una novetat interessant, la tele, tot i ser en blanc i negre  —en gris, tal com vaig sentir a dir a una nena— i només d’un sol canal, sempre al servei del règim, no cal dir-ho. El pare de Jesús Alvarez, actual redactor d’esports de TVE, capità d’aviació, era qui donava les notícies, com recordo. Cal dir res més? Temps després, no gaire, els cafès van començar a tenir televisió i fins i tot habilitaven sales annexes per fer-hi una mena de teleclub, pagant, que els diumenges a la tarda s’omplia de gom a gom. Però aquesta història ja no cal recordar-la. Ho sap tothom.

Jordi Planes 

Fotos d'Internet