Des que
venia el bon temps, i si no plovia massa, el meu calçat habitual —i el de la
majoria dels meus companys— eren les espardenyes. No pas aquestes espardenyes
per a turista o gent de ciutat perduts a pagès cada diumenge, amb vetes negres,
sinó aquelles altres de lona blanca, tapades i amb sola de cànem, lligades amb
vetes igualment blanques. Embrutadisses, també, però fàcils de rentar.
La iaia
m’havia ensenyat una manera de fer les soles més resistents. Al pic de la
calor, quan el quitrà de la carretera es fonia sota el sol en bassalets
enganxosos, calia xopar-hi la sola de l’espardenya, impregnar-la de quitrà i,
després, trepitjar la graveta fina de la voravia fins que, sobre el cànem, hi
quedés incrustada una sola addicional duríssima.
El remei,
però, era d’escassa durada. Sotmeses a les mil corredisses d’un nen prou
lleuger i donat a xutar tot allò que pogués semblar llunyanament una pilota —també
les pedres—, les espardenyes acabaven rebentant-se si no per la sola, per la
puntera. La sola començava a esfilagarsar-se inconteniblement. I la puntera,
tot i que de vegades anava reforçada amb un pedaç de pell, clarejava pel cantó
del dit gros fins a foradar-se. Aleshores, la gent gran deia: «mira com et riuen les espardenyes!». Era la senyal d’alarma que acabava indefectiblement a ca
l’espardenyer Vendrell, al carrer de la Creu. I amb unes espardenyes noves que
a les primeres hores de dur-les tibaven una mica, s’hi caminava com qui no
gosa. Però que de seguida s’anaven donant. Durava poc la incontenible alegria,
quasi l’orgull de les espardenyes noves.
Les sabates
ja eren una altra cosa. Només en tenia un parell, per anar mudat els diumenges.
Cada dissabte, i ben a pesar meu, me les havia d’enllustrar, perquè fessin més
goig i perquè duressin més. Sempre vaig sentirà a dir que eren molt cares i que
a casa no érem a cal Rotschild.
La cerimònia
d’anar a comprar sabates em fascinava. Per la cosa en si i perquè a cal sabater
Juncadella al carrer Nou, era una botiga tan diferent de les altres. Una mena
de polida cova d’Alí Babà plena de capses en rastellera, pilot de temptacions
secretes; un mirall no gaire gran, quatre tamborets folrats de vellut i unes
estores d’emprovar. Poca llum, recordo: dues o tres bombetes de vint-i-cinc que
encara afegien un aire de misteri al fet solemne de comprar sabates noves. I,
al defora, un aparadoret de no-res amb quatre models desaparellats que, més que
exposar, incitaven a entrar i descobrir, al fons de les capses, lluents tresors
amagats. La cerimònia solia oficiar-se un dissabte a la tarda, que no hi havia
col·legi.
La mare, que
era qui m’hi acompanyava, demanava el
que em calia. Normalment unes sabates planes de color marró, amb
cordons, no massa cares i un número més gran del que em pertocava en aquells
moments («per ara ja hi posarem plantilles, perquè amb això de la
creixença, ja se sap, de seguida li serien petites», deia). Aleshores el sabater revestit d’un davantal
primitivament gris, però clapejat dels mil colors barrejats de crema
d’enllustrar, oficiava amb unció la delicada missió d’anar descobrint, d’entre
les capses, les sabates que em convinguessin. A cada capsa, una sorpresa. Totes
les sabates m’agradaven, però només un parell tindrien per destí els meus peus.
Algunes eren rebutjades d’entrada per la mare: massa cares, massa extremades,
massa què sé jo. D’altres, un parell o tres de jocs, passaven la prova. La
deliciosa fredor del calçador niquelat escorrent-se’m taló avall, la tibantor
dels cordons a punt per la llaçada, les primeres passes per damunt l’estora...
El parell elegit per la mare retornava a
la capsa, sense demanar-me el parer. Feien tractes, ella i el Juncadella, sobre
la manera de pagar-les i cap a casa a estrenar sabates. El primer diumenge
solien fer mal, però de mica en mica s’anaven donant. Amb mal i tot, res no
valia el plaer secret d’unes sabates noves. Encara que em maseguessin el peu,
m’hi sentia lleuger. I senyor.
Però ben
aviat, tot i les enllustrades setmanals,
les sabates rebien el càstig d’uns peus massa juganers. I calia fer-les adobar.
El mateix sabater, a la rebotiga, tenia l’obrador. Una màquina de cosir
especial que podia foradar la pell. Multitud de formes i una mena de peus, al
revés, de ferro —com petites encluses—
que servien per a repicar talons i mitges soles i posar una mena de
ferraduretes a les dues puntes perquè
duressin més. Com relliscaven, els ferrets! El Juncadella, amb un tros de cuiro
que li facilitàvem, us feia unes mitges soles de primera. No és que el sabater
fos un artista, però quan us retornava les sabates adobades i enllustrades per
un professional, recobraven aquell toc de noves i el dring de l’alegria del
primer moment.
Fotos baixades d'internet. Es retiraran a petició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.