dijous, 13 de juny de 2013

Dos homes singulars. 2. Joan Sarri


DE MEMÒRIA (26)

Dos homes singulars  
2. Joan Sarri

Foto: AFB
El Joan Sarri tenia en comú amb J. A. Maya que també treballava a l’ajuntament. Però no pas amb autoritat, sense dret de gorra amb galons com l’agutzil, sinó simplement com a empleat. De fet era una mena de brigada d’obres unipersonal, diguem com un home de fer feines diverses. Ho veurem de seguida. Però a diferència del Maya, home exteriorment seriós, el Sarri era un home de la broma. Gastava sempre bon humor.

Quan jo era ben petit, la primera feina que recordo haver vist a fer al Sarri era la de refer els reguerots a peu de les voreres (unes voreres matusseres de lloses irregulars, sense vorada), perquè quan plovia, com que els carrers eren de terra, l’aigua no hi fes xaragalls al mig. Per cert que aquest record em va comportar una primera lliçó: me li vaig adreçar tractant-lo de tu i em va respondre que de què ens coneixíem que el tractés així; avergonyit, sempre més el vaig tractar de vós, tot i que de gran vam tenir una cordial franquesa i amistat. A l’ombra del cafè del Centre, per exemple, no es cansava d’explicar-me vells records de l’última guerra carlina que havia rebut del seus avantpassats. Eren molt interessants.

Una altra de les feines que li recordo haver vist fer és la d’ajudant dels mataporcs, tots ells amb esclops als peus per no mullar-se les espardenyes. Amb una rasqueta especial, anava traient el pèl i la primera pell dels porcs, escaldada amb aigua bullent.
Segurament també devia haver fet alguna vegada de sereno, quan hi havia vacants o per malaltia del titular, però no ho recordo bé. Al capdavall, de nit jo dormia. Però la feina que li recordo més, i de la qual ell treia més suc en les converses, era la d’enterramorts i encarregat de tenir polit el cementiri. Aquesta tasca tan poc agraïda com indispensable, ell l’amania amb anècdotes. Com aquella que li vaig sentir, d’un somni seu. Resulta que va somiar que, treballant al cementiri, se sentien cants gregorians que sortien de la tomba del doctor Joan –un rector molt enèrgic de començaments del segle XX, protagonista dels fets que van provocar l’anomenada processó de les gorres, de què parlarem un dia-. Un gori-gori atabalador fins al punt que, traient el cap pel seu nínxol, el senyor Benet Mustera –antic secretari de l’ajuntament- va dir al Sarri que fes el favor de fer callar l’impertinent rector. Explicant-ho amb gràcia, el Sarri reia de valent. I una altra, aquesta real. Una dona a qui agradava molt el vi –no diré el nom- va morir de sobte i el Sarri la va enterrar. Al cap d’un parell de dies, el vidu el va anar a trobar per pregar-li que la desenterrés. Ell que li diu: “Que no estàs segur que sigui morta”. I ‘altre: “Sí, això sí. Però és que es va endur la clau del celler a la butxaca i ara no el puc obrir”. El Sarri, rient, li contesta: “Fotut burro, on has d’anar és a cal ferrer”.  Tal com sona. Així era abans Balsareny.

Una altra cosa en què coincidia amb el Maya era la passió pel teatre. Li agradava fer-ne i practicava la seva afició amb el grup del Centre Parroquial bàsicament. Aquest grup organitzava cada any que podia els Pastorets de no recordo quin autor popular (els pastors protagonistes eren el Bato i el Borrego). Solia ser una versió força tronada: cada vegada hi passava alguna cosa inesperada, com per exemple que Sant Josep, confós pel tramoia amb Satanàs pels trucs de la seva vara, desaparegués d’escena per l’escotilló dedicat al dimoni. Això entre altres anècdotes i calamitats, com quan a l’apoteosi final es va despenjar el decorat i va aparèixer la paret del fons de l’escenari amb tota una parracada. Doncs bé, el Sarri no hi fallava mai i si no es recordava exactament del paper, n’inventava un altre, però mai no es quedava callat. Era el que avui anomenaríem un bon secundari que s’ho passava meravellosament bé dalt d’un escenari.
Però el paper que li ha donat més fama és el de traginer durant la cavalcada de la Festa. Perfectament caracteritzat, donava un gran toc de realisme al seu rol: barretina musca, pipa rebregada, mocador al coll, brusa llarga, pantalons de vellut i espardenyes de set betes. Feia molta patxoca i era un dels objectius preferits pels fotògrafs que així l’han immortalitzat. Fins al punt que a l’hora de construir el primer gegant del poble, el Marc, el geganter es va inspirar en les faccions i el posat del Sarri. És així com aquest singular personatge, de gran popularitat i bonhomia, ha passat a la història de Balsareny. Si en vida era prou humil, després de mort s’ha convertit en un gegant.

Jordi Planes
Foto: Arxiu Jordi Sarri

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.