dijous, 15 de desembre de 2011

Quina sort haver viscut ara i aquí

COL·LABORACIONS


Escoltava l'altra nit per la ràdio una tertúlia sobre temes històrics. S’hi parlava del famós llibre de Hobsbawm, La invenció de la tradició. La veritat és que molt poca cosa sabia d'aquest clàssic; per això, i sense voler, el vaig anar escoltant, encara que confesso que m’hauria agradat entendre-ho bastant millor. Potser perquè els exemples que recollien en el debat quedaven lluny de mi, o de la nostra pròpia història.

Amb els anys t'adones que tot és mentida, com diu el tango, o que et mous en un món bastant mític de mitges veritats. Necessitem símbols, cohesió social, el que sigui, per sobreviure durant el nostre temps en aquest lloc tan complicat, divers i, de vegades, molt desagradable. Quina sort haver viscut ara i aquí, em deia un amic en una ocasió, tot i que va perdre un familiar a la guerra i un altre va estar a la presó per republicà. Va passar, com tots els que tenim alguns anys, temps difícils. Quan penso en aquestes coses sempre arribo al mateix final: per a una dona, encara resulta més afortunada la casualitat d'aquest ara i aquí.

Tenim tendència a la queixa; mai estem del tot satisfets, encara que no passem gana, ni fred, tinguem un sostre i una paga petita, una família més o menys estable i amics estimats per xerrar una bona estona. Ah, és clar!, i un ordinador, que avui és una finestra oberta al món on es pot trobar de tot a totes hores. Per cert, que aquest matí m'he trobat amb el Josep i m'ha confessat que ell encara escriu a mà. Mentre m'allunyava del mercat pensava que no podia ser...

Tots en volem més, cantaven a la ràdio durant la meva infantesa. En general, al món occidental hem avançat en moltes coses que de vegades ens costa d’admetre. Les lamentacions sobre l'educació i la conducta dels joves són ancestrals, Tampoc hi entenc molt de filòsofs ni de filosofia, però estic segur que Ciceró ja es queixava d'això. No obstant hem aconseguit, de forma general, unes relacions familiars molt diferents de les antigues, i això fa que gran part de la joventut—en enquestes recents—, valori la família per sobre de moltes altres coses. També en el moral, en alguns aspectes, si més no teòrics, hem avançat.

Els costums canvien, però de vegades fa por de proposar canvis, ja que les millors idees degeneren quan es converteixen en religions i dogmes. Tot i això, crec que ara es un bon moment per fer una bona escombrada de dalt a baix. Però començant per dalt.

Penso en aquestes coses sovint. Com també recordo aquella acció absurda i prepotent, fa temps, dels controladors. Penso en moltes vagues surrealistes dels nostres dies, vagues de privilegiats amb treball fix pels segles dels segles, sostingudes per sindicats burocratitzats, professionalitzats i allunyats de la realitat. Va costar molt d’aconseguir aquest dret, em diuen els convençuts. I és veritat, jo també ho penso fermament, va costar horrors; però és clar, ho van aconseguir obrers mal pagats, maltractats pels poders estatals, que passaven fam i creaven els seus sindicats esforçats i vocacionals, formats per treballadors en actiu amb un lloc de treball absolutament fràgil.


Aquells ideals del sindicalista de vocació han passat a la història. Potser tampoc en el seu temps va ser la cosa tan bonica i solidària com la llegim o recordem; potser es va passar molt pitjor. I aquelles coses guanyades es perden amb una facilitat que sembla que abans ho regalessin. Ara ja sabem que segons què no és a l'abast de tots els espanyols; i encara menys dels que no ho són encara i treballen com poden i on poden, amb papers o sense. Em fa una mica de repulsió aquest país de nous rics en què ens hem convertit, i en el qual estirem més el braç que la màniga.

Han arribat temps de vaques magres, no han fet més que començar, ja ens avisen cada dia —en això faig un incís per confessar que jo em vaig assabentar de tot això gràcies al fet que, un bon dia, una amiga i un amic (coneguts per tots) mentre preníem un cafè em van explicar el què i el com de la crisi—. Total, que hi va haver alguns que no van ser capaços de guardar per l'hivern, cigales polítiques que no van dubtar a subvencionar festes i ximpleries que, ai, sabien que els aconseguien vots i clientelisme. Per sort, cada dia ens surt algun expert intel·ligent que predica, proposa, profetitza: sabia el que passaria!... No entenc que amb tants savis anem tan malament. Però, bé, també es creia que quan un filòsof governés tot funcionaria millor, i Marc Aureli les va passar morades.

La vida és un tango, ja ho deien els meus pares. L'únic que ha millorat, respecte al preciós tango, és que ningú s’emprovarà la roba que deixarem. És molt més còmode i higiènic —quina mania ens ha donat per la salut, en els últims temps!— comprar coses noves al basar xinès de Navàs, o el de Balsareny, cosides a preu miserable en algun lloc ignorat, per obrers i obreres de veritat i potser sense dret a vaga. Ens importa?

Josep Estruel Filella, desembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.