Recordant l'iceberg: microviolències, micromasclismes

PARLEM-NE

Probablement ja havíeu vist abans una infografia semblant a la de la imatge, ja que el concepte de l’iceberg s’utilitza habitualment per explicar el funcionament i la sustentació de les violències masclistes. O potser és la primera vegada que veus aquesta representació.
 
En qualsevol cas, mai no està de més recordar aquest concepte. L’iceberg de les violències masclistes representa, a la part superior, les que estan a la superfície, aquelles accions que rebem les dones i que són visibles, aquelles que tenen volada, que sentim a les notícies, de les quals tenim dades esfereïdores i que són només una petita part del volum real de l’iceberg. A la part inferior, sota l’aigua, s’hi amaga la resta del gran volum: una sèrie de conceptes que sustenten la punta de l’iceberg, accions invisibles o difícils de detectar que fan de base perquè allò visible pugui passar.
 
També es parla de formes explícites o subtils de violència. Les explícites són aquelles que estan a la superfície, mentre que les subtils són les de les profunditats, que costen de percebre.
 
Precisament el concepte d’iceberg vol aportar visibilitat a tota questa part que queda amagada: si només ens mirem la desigualtat de gènere i les violències masclistes des de la superfície, a vista d’ocell, veurem únicament la punta de l’iceberg (el gran titular); però allò abundant i on podem incidir a fer canvis en el nostre dia a dia és a les profunditats: tot allò difícil de veure però que fa un gran suport.
 
Avui voldria centrar-me a parlar de les microviolències i els micromasclismes, explicar què són i donar-ne exemples concrets. Si us hi fixeu, en l’iceberg de les violències, apareixen al fons de tot, és a dir, són invisibles, difícils de detectar, abundants i sustenten el sistema.

Com explica la periodista Judith Hernández, el psicòleg Luis Bonino va ser el primer a utilitzar el terme micromasclisme, entès com “els comportaments invisibles de violència i dominació que gairebé tots els homes realitzen de manera quotidiana en l’àmbit de la parella”. El significat que s’atorga actualment al terme s’ha ampliat fins a definir-se com qualsevol mostra subtil socialment acceptada de sexisme i masclisme a la vida quotidiana. Són actituds tan arrelades a la cultura que s’acostumen a tolerar i a invisibilitzar, de manera que es perpetua el patriarcat. És important destacar que el terme micro no fa referència a ‘poc important’ sinó a ‘poc visible’, i és d’aquesta manera que les relacions de dominació segueixen vigents de manera invisible, essent tolerades i mantingudes en el temps.

Vegem ara el que millor s’entén: la pràctica. Alguns exemples de microviolències o micromasclismes que ens trobem les dones en el nostre dia a dia, entre moltíssims altres, poden ser:

A casa

• Donar per fet que ella s’encarregarà de netejar o cuinar, sense ni preguntar.
• Dir-li “ajudo a casa” en lloc d’assumir que és responsabilitat compartida.
• Interrompre-la constantment quan parla en una conversa familiar.
• Criticar més la seva manera de vestir que la d’un home en el mateix context.

A la feina o estudis

• Explicar-li una cosa òbvia com si no la pogués entendre (mansplaining).
• Donar més credibilitat a la idea d’un home, encara que ella l’hagi dit primer.
• Assignar-li tasques “de cures” (organitzar, prendre notes) per defecte.
• Fer comentaris com “ets molt bona per ser dona” o “no sembles tan emocional”.

En relacions de parella

• Controlar amb qui parla o amb qui surt “perquè es preocupa”.
• Fer-la sentir culpable si vol temps per a ella mateixa.
• Pressionar-la subtilment perquè canviï la seva aparença.
• Bromes constants que la ridiculitzen o la fan sentir inferior.

Al carrer

• Comentaris sobre el cos o la roba sense consentiment (“piropos”).
• Mirades insistents o invasives.
• Ocupació d’espai (homes que s’asseuen ocupant més lloc del necessari).
• Qüestionar per què torna sola o a certa hora (“no és segur per a tu”).

En el llenguatge i actituds

• Utilitzar el masculí com a universal (“els homes” per referir-se a tothom).
• Dir “corre com una nena” com a insult.
• Assumir que una dona és menys competent en tecnologia o esport.
• Preguntar a una dona si pensa tenir fills en una entrevista de feina.

A xarxes socials

• Rebre més comentaris sobre aparença que sobre idees o contingut.
• Missatges no desitjats o sexualitzats.
• Criticar-la més durament per opinions que serien acceptades en un home.

Així doncs, ja ho sabeu: tingueu present tot allò que no es fa visible de manera explícita i que ajuda a sustentar l’iceberg. Reviseu-vos i penseu què podeu fer en el vostre dia a dia per canviar-ho. Evitar un comentari, una broma o una actitud pot ajudar.

Laia Gonzàlez Pujades

Il·lustració: ChatGPT

 

‘Owen’: una nova novel·la de Roger Garròs

 

 
Un any després d’haver publicat la seva òpera prima, Un món tancat amb pany i clau, que ja vam ressenyar, el jove Roger Garròs Bruch, de 14 anys, nascut a Torelló amb arrels balsarenyenques, ens sorprèn amb una segona novel·la, més llarga i ambiciosa: Owen. Un llibre de 330 pàgines plenes d’aventures fantàstiques, amb ironia i sentit de l’humor; abundor de recursos literaris, una trama densa i una estructura ben travada.
 
El punt de partença és un món alternatiu, distòpic, en què conviuen una raça humana amb diverses “segones races” més pobres i discriminades, que es barregen entre elles i també amb els humans, i que ara estan amenaçades d’extermini per la megalomania del rei Hades. Aquest, juntament amb dos reis reptilians i amb l’ajut d’exèrcits monstruosos, es proposa eliminar les segones races i envair la resta del planeta amb mètodes violents, promovent el supremacisme amb discursos demagògics d’odi a la diversitat. Mentrestant, els habitants de la superfície més rica malmeten les fonts d’energia vitals del seu món i posen en perill la supervivència de les altres formes de vida. Així ja s’intueix que la novel·la, més enllà de la trama aventurera, ens permet reflexionar una mica sobre un rerefons dissortadament ben allunyat de la ficció.
 
Els protagonistes són un adolescent, Owen, mestís, i el seu amic, el ratolí Brownie, que, juntament amb Nahuala, una jove de segona raça, s’enfrontaran a les forces del Mal en un llarg viatge ple de perills enmig d’una geografia fantasiosa: el nord glaçat, l’est oceànic, el districte central amb grans ciutats fortificades, el sud calorós i desèrtic, l’oest contaminat i devastat i una civilització primigènia subterrània on habiten misterioses ombres. Hi ha un vast elenc de personatges secundaris: dels principals en podrem conèixer les circumstàncies que els fan actuar d’una manera o altra, cosa que enriqueix la narració; com també la minuciositat en les descripcions de llocs, ambients i individus i el ritme amb què fa progressar l’acció, amb moments de coratge, flaquesa, humor i tendresa, per intentar arribar a un desenllaç que eviti la destrucció planetària. 

 
Igual com en el seu primer llibre, però amb molta més presència, les divertides intervencions de l’Escriptor i del Narrador aporten un contrapunt irònic al relat, fins al punt d’interactuar sovint amb els protagonistes. Es tracta d’un recurs poc habitual però característic de l’autor, que afegeix una empremta molt personal al seu estil. El llibre es pot adquirir a Amazon, en aquest enllaç. 

Felicitem en Roger per la seva enorme capacitat de fabulació, i esperem en el futur més mostres del seu enginy. Podem estar segurs que, a mesura que vagi consolidant les tècniques narratives i expressives, la seva exuberant creativitat ens fornirà noves obres, ja sigui en el gènere de la novel·la d’acció juvenil o bé en qualsevol altre àmbit literari. Temps al temps.
 
Ramon Carreté
Foto: Roger Garròs 

Ara fa... 40 anys. Jocs Olímpics escolars

 
Aquest any en farà 40 que Barcelona va ser nominada seu dels Jocs Olímpics de 1992. L’eufòria que es va viure en general a tot Catalunya va fer que a l’escola de Balsareny s’organitzessin el desembre de 1986 uns Jocs Olímpics escolars que van durar tota una setmana. 

Al Sarment núm. 52 de gener de 1987 ens en fèiem ressò a la portada, amb una fotografia del peveter que es va fer per a l’ocasió; a l’editorial, amb un esment a «l’esplendorosa clausura dels Jocs Olímpics escolars»”; i a la secció de “Balsareny Avui”, on Josep Gudayol informava de l’esdeveniment en un article, del qual hem extret aquests paràgrafs:
 
«Sota el lema “amb l’esport et faràs fort”, Balsareny i la seva escola Guillem de Balsareny van viure unes jornades d’adhesió a la Barcelona Olímpica del 92.
 
»Amb l’organització del Consell Escolar, l’Associació de Pares i el Claustre de Mestres del nostre col·legi, s’han celebrat des del dia 14 fins al 21 de desembre uns Jocs Olímpics on la gimnàstica, l’atletisme, l’handbol, el bàsquet i el futbol, entre altres, van formar el gruix esportiu que practicaren els grups d’alumnes dels diferents cursos.»

S’informava també que les proves van tenir lloc al nou pavelló esportiu, llevat del futbol; i de la presència de diversos esportistes coneguts, a fi de donar a l’alumnat «un estímul i il·lusió», així com de l’actuació de l’equip de bàsquet femení del “Font Vella” amb jugadores americanes.

Per la selecció: Joan Prat
Fotos: Josep Rodergas / Arxiu Municipal Balsareny.
Portada del Sarment, gener 1987

'Sal a la ferida' al Casino

Sal a la ferida és el títol d’un documental estrenat fa poc, que tracta del problema ambiental que suposen els runams salins de les mines de Sallent i Súria, sobretot per la salinització de l’aigua del riu.
 
Balsareny es va afegir als nombrosos municipis en què s’ha passat el vídeo. És un problema que ens afecta molt directament per proximitat i perquè també tenim el runam de Vilafruns, on certament el 2011 es va fer una acció impermeabilitzant el runam i plantant-hi espècies vegetals; però que no sabem si és fiable al cent per cent, ja que la sal hi és enterrada a sota i podria donar problemes en un futur. Sí que és cert que, al principi, la salinització de l’aigua es va reduir dràsticament.
 
L’audiovisual es va projectar al teatre del Casino divendres 10 d’abril a la tarda, en un acte organitzat per la Fundació Pere Casaldàliga, La Garsa i el mateix Casino. Va presentar l’acte Glòria Casaldàliga, presidenta de la Fundació; seguida de Xavi Novell, activista de la Garsa; i Laura Bonet, presidenta del Centre Instructiu i Recreatiu. Tots van dir unes paraules de benvinguda i agraïment a la quarantena d’assistents per l’interès que havia suscitat el tema.
 
Tot seguit es va projectar el vídeo, de 41 minuts de durada, produït per Moritz Drumel, amb direcció de Lee Beritutti, i gravació i muntatge de Mar Sala; amb el suport del mitjà El Salto, que investiga l’impacte de la multinacional israeliana ICL al Bages i la guerra per l’aigua a Catalunya. En el vídeo surten comentaris a favor i en contra de l’activitat minera, i el testimoni directe de diverses persones: entre les quals, Jep Ribera i Enriqueta Codina, professors jubilats, activistes i membres de Prou Sal; Josep i Anna, pagesos de la granja Planes; l’advocat Climent Fernández; Máximo de la Corte, exminer d’ICL Iberia i membre de la CGT; i Josep Guitart, de la Unió de Pagesos. Tots expliquen el problema des de la seva perspectiva i demanen solucions.
 
L’any 2014, una sentència del Jutjat Penal de Manresa imposava a l’empresa la recuperació ecològica de la zona, però amb un termini massa llarg, de 50 anys. En l’anomenat Pla Fènix (amb el qual es va tancar la mina de Vilafruns-Sallent i es va traslladar tota la producció a Súria), l’empresa plantejava purificar sal a partir del runam, per a la qual cosa faria falta més aigua de la que ja consumeix l’empresa; aigua que la Generalitat ens cobra a tothom per sanejar-la i que després regala a ICL perquè la torni a salinitzar. Els testimonis es queixen que en lloc de pagar l’aigua qui la contamina, aquí són els contaminats els que han d’anar pagant. També cal dir que no demanen pas que es tanqui la mina.
 
Jep Ribera i Enriqueta Codina expliquen que Prou Sal, amb els Comuns i la CUP, van presentar una moció al Consell Comarcal on argumentaven tota la problemàtica i demanaven fer un estudi imparcial que avaluï les possibilitats de desfer-se del runam, però la moció va ser rebutjada. Cal dir que, en el cas de Súria, es tem que el runam encara anirà creixent, perquè és on es treballa actualment. D’alguna manera, sembla que l’administració no respon i, segons l’advocat Fernández, s’intueix un tracte de favor a l’empresa.
 
Per altra banda, el documental dona veu als treballadors, i explica que el març de 2024 el Comitè d’Empresa de Súria va emetre un comunicat defensant la seva activitat davant les creixents mobilitzacions contra ICL.
 
També hi parla l’alcalde de Sallent, Oriol Ribalta, que va més enllà i diu que s’ha creat la Comissió de la Mineria de Sallent, amb tots els grups polítics del poble, entitats socials i ecologistes, per veure què es pot fer en el futur, no només per eliminar el runam sinó també per revitalitzar tota la zona minera.
 
Per completar el documental intervé Nora Miralles, investigadora de l’Observatori de Drets Humans i Empreses de la Mediterrània, que parla d’un altre greuge: l’empresa ICL, israeliana, és còmplice també de la guerra contra Palestina, ja que expliquen que intervé en la fabricació de fòsfor blanc i altres tòxics usats com a explosius en la guerra contra la població civil de Palestina i del Líban. Corroboren això Baha Hilo, activista palestí, i Yara Abdelkhalek, investigadora urbana i membre de Public Works Studio.
 
Per últim, Anna, membre de Boicot ICL, explica la campanya promoguda des de Manresa per demanar que ICL marxi del nostre país. De moment, han aconseguit que el teatre Kursaal, la FUB i la UPC trenquin els vincles que tenien amb ICL. Com a idea final es reclama la renacionalització de l’empresa de la mina, com havia estat abans, i que ICL pagui el deute que té.
 
Acabat el documental, els assistents, disposats en un gran cercle, van mantenir un llarg i interessant col·loqui sobre el tema, amb la presència física de Jep Ribera, Enriqueta Codina, Màximo de la Corte i Jonathan Márquez, l’únic miner en actiu de la sala, a qui es van adreçar també diverses qüestions i va donar el seu punt de vist com a treballador, també partidari de la restauració del runam i que l’empresa compleixi.
 
Tot el documental està subtitulat en castellà, per tal que arribi, a través de les xarxes, fora dels Països Catalans. No és casual que se’n fes el passi a molts llocs la primera quinzena d’abril, sinó que va servir de preàmbul d’una acció que va convocar  a Bages el moviment ecologista “Revoltes de la Terra” per al cap de setmana del 17, 18 i 19 d’abril.
 
El vídeo es pot veure a YouTube en aquest enllaç. 
 
Isidre Prat
 

Repte núm. 112

 

Quin és el nombre més gran que escrit en català no repeteix cap lletra?

Salut i lògica.

Roc Carulla
 

Solució al Repte núm. 111:  216.

Primer casament civil a Balsareny, al Casino

 
 

La noticia que segueix es va publicar el 30 de desembre del 1931 a El Diluvio, diari republicà, federal i extremadament bel·ligerant amb les creences religioses. Editat en castellà a Barcelona, també fou especialment combatiu contra la monarquia, la corrupció i els abusos de l’administració municipal, raons prou convincents que justifiquen el perquè  va arribar a ésser el diari més popular i amb més tirada entre la gent del poble menut. Heus aquí la notícia traduïda al català:
 
«Dissabte passat al poble de Balsareny tingué lloc un acte d’afirmació anticlerical, el primer que s’ha celebrat en aquesta localitat i que esdevingué una autèntica manifestació d’anticlericalisme.
 
»El jove obrer Bartolomé Navarro López va contreure casament pel civil amb la companya Esperanza Torres García. L’acte, organitzat per la Joventut Republicana, fou un èxit rotund. Del local social estant van sortir els nuvis, acompanyats dels seus familiars i gairebé tot el poble, encapçalats per una orquestra, que va obrir camí cap a l’Ajuntament, interpretant La Marsellesa” i l’Himne de Riego. A la Casa Consistorial foren rebuts per l’autoritat judicial de la localitat, que després de fer saber  als contraents i testimonis els articles del Codi civil pertinents a l’enllaç, els va unir en matrimoni, en nom de la llei.
 
»Foren els testimonis Nemesio Guerra Marcos i Bartolomé Cervantes Martínez. Tot seguit, la comitiva es va adreçar al local social, passant, abans, per diferents carrers del poble, on va desvetllar la curiositat dels veïns. Al local social es va servir als convidats un esmorzar, i després al saló d’actes de l’entitat es va tancar la cerimònia nupcial amb un lluït ball d’orquestra.
 
»Desitgem tota sort de ventures als feliços nuvis en el seu flamant enllaç i que s’estengui el seu exemple per a la resta d’habitants d’aquest poble, que encara estan ben endarrerits quant a l’anticlericalisme.
 
»La nostra més cordial salutació als pares dels nuvis, Bartolomé Navarro, Josefa López, Adrián Torres i  Miguela García, així com als organitzadors d’aquest reeixit acte, el qual deixarà records agradables al poble de Balsareny.»

Una capçalera de 1908 d'El Diluvio (1879-1939)

En relació a aquest esdeveniment, la Paulina Vilaseca, dona de conversa franca i tracte afable, ens va deixar un apunt sobre el laïcisme dels republicans de casa nostra: «També es deia que al Casino tenien dipositats diners per pagar el primer casament o enterrament laic. » (Sarment, 60, gener 1981). Si som del mateix parer convindreu amb mi que en aquesta mateixa notícia es poden percebre diversos indicis que ratificarien que realment esdevingué així: caire festívol i popular de l’enllaç, àpat de bodes i posterior sarau al Casino amenitzat per una orquestra, i especialment, l’organització del casori que anà a càrrec dels joves republicans de dita entitat.
 
Comptat i debatut, el dissabte 26 de desembre de 1931 es va celebrar al Casino el primer casament civil amb la particularitat que fou de bòbilis-bòbilis. És a dir, la Paulina tenia raó, ja que els noucasats —a bodes em convides!— no van pagar ni cinc cèntims en la celebració del seu propi casament. És de pressuposar que la fregadissa de mans d’aquella tarda hivernal de desembre —justament la diada de Sant Esteve—, fou sonada. I no pel fred, evidentment.
 
Joan Craviotto

Gràcies per la confiança

 

Com en altres ocasions hem informat, l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal ens envia gairebé cada any els resultats de les enquestes d’audiència que fa de cada publicació associada. Fa uns dies vàrem rebre els que corresponen a l’any 2025 referides al Sarment. L’estudi el realitza l’empresa Infortécnica, amb el suport del Departament de la Presidència de la Generalitat, i s’ha basat en 93 entrevistes telefòniques aleatòries fetes a persones de Balsareny de més de 16 anys entre l’octubre i el desembre de 2025 (amb un error màxim sobre el total de la mostra del 10,4 %).
 
Segons aquests resultats, el 85,5 % de la població ha llegit alguna vegada el Sarment. Per altra banda, el segueixen 1.711 persones de mitjana al mes, un 51 % de la població (sobre 3.354 habitants, l’1 de gener de 2025), que hi dediquen un temps mitjà d’audiència de 37,6 minuts durant el conjunt del mes. És el mateix que dir que tenim 57 lectors de mitjana al dia. Aquesta dada representa un 7 % de share de la premsa en paper. Si ho extrapolem a tota la població, es com si cada balsarenyenc llegís el Sarment 19,2 minuts al mes.
 
Per sexes, el llegeixen més els homes que les dones: un 86,6 % dels homes l’ha llegit alguna vegada, per un 84,4 % les dones; i també hi dediquen més temps els homes —uns 19,6 minuts mensuals— que no pas les dones —uns 18,8 minuts al mes— (dades extrapolades a la població total de Balsareny).
 
Per últim, per edats, els que més llegeixen el Sarment són els més grans de 55 anys, amb un 87,2 % i un temps de dedicació de 21,4 minuts mensuals; seguit del grup d’entre 35 i 55 anys, amb un 86,8 % i un temps de 20,3 minuts al mes; i finalment els més petits de 35 anys, amb un 79,8 % i un temps de 15,2 minuts mensuals (totes aquestes dades també estan referides a tota la població, no només als seguidors).
 
Tot i el marge d’error amb el qual hem dit que s’ha fet l’estudi, estem satisfets de veure que d’alguna manera o altra, més o menys sovint, el Sarment el llegeixen força balsarenyencs. Ens en congratulem i en donem les gràcies, un cop més, a totes les persones associades; i també ho agraïm a les que el llegeixen fora de casa, com a la Biblioteca o establiments com bars o perruqueries, i ens agradaria que aquests lectors se’n fessin socis per poder seguir millorant la revista. També volem fer un esment especial a tota la gent de fora de Balsareny, amb vincles al poble, a qui cada mes se’ls envia la publicació com a socis, que passen de la cinquantena, i que no han format part de les enquestes: per tant, encara farien pujar més la quota de lectura.
 
Per altra banda, amb aquestes dades a la vista, veiem que, tot i que els marges són força estrets, els que més llegeixen el Sarment són la gent gran. Ens agradaria que la gent jove el llegís més i pogués en el futur garantir la continuïtat de la revista.
 
CCB