Montserrat: la Calsina

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS

Els gresos i margues, amb fòssils, de color gris, formant xaragalls. Al darrere, el pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el pic Cavall Bernat

 
Montserrat: la Calsina
 
L’any passat es va celebrar el mil·lenari del monestir de Montserrat. Tanmateix hem de dir que les roques que formen la muntanya tenen molt més de mil anys: tenen milions d’anys. En parlem aquest mes. També podríem parlar de moltíssims “racons” de Montserrat, però només ens en referirem a un.
 
Quan i com es va formar Montserrat?
 
No penséssiu pas que el massís de Montserrat és un plegament, igual que altres muntanyes ho són, com els Pirineus. Es va formar pels processos d’erosió, transport i sedimentació, provocats pels agents geològics externs, com l’aigua dels rius i el vent.
 
Geogràficament pertany a la Serralada Prelitoral Catalana, i té continuïtat amb la serra de Sant Llorenç del Munt i del Montseny, tot i que totes tres unitats no tenen el mateix origen geològic. La muntanya de Montserrat està formada, com tots sabeu, per una roca estrella, que és el conglomerat; però també presenta gresos, argiles i calcàries intercalades. Es va començar a perfilar al principi del Cenozoic —fa uns 65 milions d’anys.
 
Antigament, hi havia un gran massís (aquest sí, format per un plegament) entre Catalunya i les Balears; i durant l’etapa del Mesozoic (Era Secundària) —entre uns 250 i 65 milions d’anys—, alguns dels rius que naixien en aquest massís anaven cap al que ara és la Depressió Central Catalana, o sigui, l’aigua anava al revés de com ara va, per exemple, en el Llobregat, de sud a nord. Aquests rius van erosionar molt el terreny i van acumular els sediments a la seva desembocadura, formant un delta a la vora del mar que hi havia a la Catalunya Central (una falca de l’Atlàntic).
 
Ja en el Cenozoic, quan es formaven, per plegament, els Pirineus i altres serralades (orogènia Alpina), el massís catalanobalear es va trencar i es van originar grans falles, com el que ara és el Vallès i el Penedès; en tant que, en els materials del delta esmentat, es van produir encavalcaments d’uns estrats sobre els altres, que van fer pujar el terreny, i dos sistemes de fractures verticals que van facilitar l’erosió, per l’aigua i el vent, modelant les agulles que donen la bellesa actual de la muntanya.

Part frontal del forn d’obra de la Calsina

 
La Calsina: transgressions i regressions
 
Un de tants racons de Montserrat és la zona de la Calsina, que pertany a Marganell; per tant, és un racó del Bages. Allà hi ha alguna fita d’interès geològic. La millor ruta per arribar-hi és anar fins a Monistrol de Montserrat i agafar la pujada de la carretera BP-1121 en direcció al monestir. Un cop passat el quilòmetre 9, hi ha un desviament a la dreta que va a la casa de la Calsina (està indicat), on no cal arribar; és just després d’un revolt a l’esquerra. Cal deixar el cotxe allà mateix, en un petit aparcament, vora la carretera. Des de Balsareny hi ha 37 km, passant per l’autopista fins a Sant Vicenç de Castellet.

Part superior del forn, parcialment conservada

 

En aquest punt (coordenades: 41.612919,1,822993) veurem les restes del forn de calç de la Calsina: veiem la part frontal (per on es ficava la llenya) i, per uns esglaons laterals, pugem a la part de dalt, parcialment conservada. A dalt hi ha també una taula amb bancs de fusta; i, al darrera, veurem unes capes de color gris amb recs verticals (semblant a xaragalls) de margues i argiles, separades de tant en tant per capes primes horitzontals de gresos; aquests materials contenen fòssils d’organismes unicel·lulars marins, anomenats nummulits (semblants a monedes). Vora la carretera, en aquest punt, també hi ha roques calcàries grises, amb fòssils de mar com closques. Ens trobem situats just a sota del pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el Cavall Bernat.

Detall dels xaragalls grisos

 

El tipus de fòssils i el color gris dels materials (conglomerats, gresos, margues, calcàries) ens donen la pista que la sedimentació va ser dins del mar: vol dir que en una determinada època hi va entrar el mar, fenomen anomenat transgressió o invasió marina. De fet, tot pujant des de Monistrol fins al monestir, podem veure que s’alternen zones grises, on hi va haver mar, amb altres zones de materials vermellosos, d’origen continental, que també en diem regressions o retirades del mar (el color vermell indica l’oxidació del ferro que porten, perquè hi havia aire, no aigua). Així, si tornem a baixar, just quan hem fet el primer revolt, esmentat abans, veurem una línia que separa les roques grises, a dalt, de les vermelloses, a sota.
 
No ens pot estranyar que hi hagi aquesta alternança d’entrades i sortides del mar, ja que, com hem dit, el punt de partida de la formació de Montserrat és un delta de riu, zona de contacte entre mar i continent.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors