Impacte i colonització de la canya als cursos fluvials: millora de la qualitat ambiental i naturalització de la riera del Mujal

La canya (Arundo donax), tot i ser una espècie exòtica, constitueix una de les imatges més recognoscibles dels ambients fluvials del nostre paisatge rural, on forma extensos canyers sovint densos, monoespecífics i amb un baix nivell de biodiversitat. Aquesta gramínia, originària de l’Àsia oriental, pot assolir fàcilment entre tres i quatre metres d’alçada requereix molta insolació i creix ràpidament, per aquest motiu ha estat històricament aprofitada per diverses funcions: com a tallavent, per a la fixació del sòl o com a suport per a conreus hortícoles.
 
A la tardor, la planta desenvolupa un plomall vistós que correspon a la seva estructura reproductiva. Tanmateix, en les poblacions presents al nostre país, aquestes inflorescències no produeixen llavors fèrtils. Això implica que la seva expansió no depèn de la reproducció sexual, sinó que es basa gairebé exclusivament en la propagació vegetativa mitjançant rizomes. Aquests rizomes són tiges subterrànies llenyoses, sovint confoses amb arrels, que actuen com a òrgans d’emmagatzematge de nutrients i de regeneració. Cada any, a partir d’aquests rizomes, emergeixen noves tiges aèries —les canyes— que duen a terme la funció fotosintètica i estructural de la planta. Un cop finalitzat el cicle anual, aquestes tiges s’assequen.
 
Els canyers: natura i cultura en el canvi ambiental global
 
Tradicionalment quan la canya s’havia assecat, era el moment d’aprofitar per tallar-les i utilitzar-les en l’agricultura i la construcció, s’aprofitaven les canyes més vigoroses o les que fessin les funcions més òptimes per les necessitats de les societats humanes locals, les restes es deixaven i normalment es cremaven amb un foc vigorós sota control ja que el combustible present estava sec i disponible. Amb el foc s’eliminava qualsevol competència i permetia la insolació del rizoma que ben estimulat es regenerava de manera contundent amb noves canyes verdes i tendres que creixien ràpidament.  
 
La canya seca destaca per la seva elevada resistència, fruit de la seva estructura fibrosa. A més, presenta una morfologia característica: és buida per dins i segmentada entre nusos. En aquests nusos hi ha gemmes latents que, fins i tot després de l’assecat, poden mantenir la seva capacitat de rebrot. Així, si una canya és parcialment enterrada en condicions favorables de llum i humitat, generarà nous brots, fet que evidencia la gran capacitat regenerativa de l’espècie.
 
Aquesta notable adaptabilitat i eficàcia reproductiva expliquen l’èxit colonitzador de la canya, però també el seu caràcter problemàtic en l’ecologia. Es tracta d’una espècie invasora amb una elevada capacitat per escampar-se desplaçant la vegetació autòctona i alterant els ecosistemes fluvials. Per tant, tot i el seu valor tradicional i els seus usos històrics, la seva presència requereix una gestió acurada per preservar l’equilibri dels hàbitats naturals.
 

Desequilibri ecològic de la llera d’un curs fluvial colonitzat per un canyer que no hi deixa créixer el bosc de ribera. Foto: Sergi Fontseca Riera.
 
La canya als cursos fluvials: problema ecològic i reptes de gestió
 
Als cursos fluvials mediterranis, la presència de canyers extensos s’ha convertit en una de les transformacions ecològiques més visibles —i problemàtiques— de les darreres dècades. Sovint es genera confusió entre la gestió d’aquests canyers i la tala del bosc de ribera, però són realitats ben diferents. Eliminar les canyes no és destruir ecosistemes: al contrari, serà el pas necessari per recuperar-los, ja que els canyers provoquen una competència desigual als boscos de ribera.
 
La canya és una espècie al·lòctona molt expansiva, colonitza ràpidament els espais fluvials gràcies al seu creixement accelerat i a la seva capacitat de rebrot. Aquesta dinàmica impedeix el desenvolupament del bosc de ribera autòcton, format per espècies com verns, àlbers, freixes o salzes de creixement molt més lent. Allà on s’estableix un canyer dens, el bosc de ribera pràcticament no té oportunitat de regenerar-se.
 

Ràpid creixement dels rebrots de canya en una mota estassada. Foto: Sergi Fontseca Riera.
 
A més, la diferència funcional és notable: mentre que les espècies autòctones tenen arrels profundes i estructures resistents que estabilitzen les ribes; la canya forma masses més superficials i homogènies, amb menys capacitat de resistència davant episodis extrems.
 
Com també la diferència ecològica: mentre el bosc de ribera és diversificat i disposa de diferents estrats estructurals que permeten la presència de moltes plantes tant horitzontals com verticals, i que actuen de refugi per nombroses espècies animals; els canyers son tupits i amb un subsol colonitzat pel rizoma que no deixa espai per gaires espècies ni vegetals ni animals empobrint biològicament l’espai.
 
Riuades i dinàmica hidrològica dels cursos fluvials
 
Un dels problemes més rellevants dels canyers es fa evident durant les avingudes d’aigua, comunes als entorns mediterranis. Les tiges seques de la canya s’arranquen amb facilitat i són arrossegades riu avall, acumulant-se en ponts i passos estrets, on provoquen taps i augmenten el risc d’inundacions.
 
En canvi, la vegetació de ribera autòctona tendeix a doblegar-se sense arrencar-se completament, dissipant l’energia de l’aigua, reduint la seva velocitat i evitant l’avinguda catastròfica. Aquesta diferència sobre com eliminar un canyer o recuperar i mantenir el bosc de ribera és clau en la gestió dels riscos ambientals.

L’expansió dels canyers enmig les lleres de rius estacionals mediterranis és el veritable problema de taponament dels ponts en les riuades mediterrànies. Foto: Sergi Fontseca Riera.
 
Quan observem que una avinguda d’un riu mediterrani arrossega el que ens semblaria que es tracta de vegetació de ribera no és la vegetació del bosc autòcton, sinó que es tracta de canyes seques, que ja han complert el seu cicle biològic, que hauran deixat el rizoma a disposició de rebre insolació, regat i disposat per fer nous brots de canyes per generar un nou canyer.
 
El foc: un aliat inesperat de la canya
 
Els incendis representen un altre factor crític dels riscos ambientals que ens genera la canya, ja que els canyers cremen amb gran facilitat i propaguen el foc ràpidament d’una riba a l’altra creuant la llera del riu o riera, que si hi hagués un bosc de ribera en ser el tipus de vegetació més humida el foc no hauria creuat amb tanta facilitat. Però el més preocupant és el que passa després del foc: la canya es regenera amb més força que abans.
 
Això es deu a diversos mecanismes:

• Major insolació després del foc

• Fenologia adaptada a la regeneració post-incendi

• Alta taxa de creixement

• Resposta positiva per l’enriquiment de nutrients del sòl

 
Mentrestant, les espècies de ribera, poc adaptades al foc, tenen moltes més dificultats per recuperar-se i la canya guanyarà terreny de manera molt més ràpida i efectiva per la seva capacitat colonitzadora. No és casual que la saviesa popular digués de manera ancestral: “si vols un bon canyer, crema’l pel gener”.

La canya és molt poc densa i seca: això en facilita molt la propagació dels incendis. Foto: Sergi Fontseca Riera.
 
Un origen lligat a l’activitat humana
 
Històricament, la canya ha estat una espècie útil. S’utilitzava als horts (per emparrar mongeteres o tomaqueres), en construcció, en artesania (cistells, nanses) o fins i tot en estructures de sostres. També es feia servir per estabilitzar marges i construir petites terrasses en terrenys inclinats per guanyar superfícies de conreu.
 
Aquest ús continuat en limitava l’expansió. Però amb l’abandonament progressiu del món rural i la pèrdua d’aquests aprofitaments, la canya ha quedat sense control i s’ha expandit massivament.
 
Aquest cas exemplifica com els canvis en els usos del territori poden tenir efectes ecològics molt importants i constitueixen el que s’anomena com a canvi ambiental global.

Antiga feixa ara abandonada amb arbres que estan essent envaïts pels canyers. Foto: Sergi Fontseca Riera.

 
Quines són les solucions?
 
Eliminar la canya és difícil, costós i requereix constància. No hi ha solucions simples ni immediates.
 
Les estratègies més efectives inclouen:
 

• Extracció manual del rizoma: és el mètode més selectiu, però també el més laboriós. Cal eliminar completament el sistema subterrani, ja que fragments molt petits poden rebrotar.

• Maquinària lleugera: en cursos intermitents molt degradats es pot utilitzar, sempre amb supervisió tècnica.

• Inundació controlada: en alguns casos, com disposar d’un cabal permanent i constant, es pot mantenir el sòl inundat i amb això eliminarem els rizomes, que no sobreviuen en aquestes condicions.

• Cobertura amb plàstics biodegradables: Es cobreix el sòl on hi ha el rizoma per evitar-ne el rebrot i així el creixement de les noves canyes, el rizoma de la canya no suporta viure sense insolació, pera tant és una manera d’exterminar-lo. Aquesta tècnica requereix temps i seguiment, i pot presentar problemes si les riuades desplacen els materials. És l’opció presa a la riera del Mujal que en no ser de curs permanent, ni de riuades fortes pot ser la millor solució.

• Restauració amb vegetació autòctona: plantar arbres de ribera i mantenir-los durant anys és la clau definitiva. La canya no tolera l’ombra, de manera que un bosc de ribera madur pot acabar eliminant-la. També duta a terme a la riera del Mujal, requereix de manteniment i aconseguir la coberta densa per la vegetació de ribera abans que el canyer s’expandeixi, el bosc de ribera madur tardarà molts anys en evolucionar i caldrà anar-lo cuidant.

En tots els casos, el seguiment a llarg termini és imprescindible. La canya és persistent, i qualsevol fragment residual pot reiniciar el procés.

Cobertura de la riera del Mujal amb plàstics biodegradables per asfixiar el rizoma dels canyers. Foto: Gerard Feliu.
 
Recuperar l’equilibri fluvial de la riera del Mujal
 
La gestió dels canyers no és només una qüestió de control d’una espècie invasora: és una oportunitat per restaurar ecosistemes fluvials sencers. Recuperar la dinàmica del bosc autòcton a la riera del Mujal implica millorar la biodiversitat, estabilitzar les ribes, reduir riscos ambientals i augmentar la resiliència davant el canvi climàtic.
 
La canya, amb tota la seva tenacitat, ens recorda fins a quin punt els paisatges responen als nostres usos del territori al llarg de la història. I també que la restauració ecològica és possible, però exigeix coneixement, recursos i perseverança.
 
Un cop els canyers els tinguem sota control o els haguem reduït en gran mesura caldrà confiar amb el control natural de la mateixa dinàmica ambiental de la Riera del Mujal, això ho farà la vegetació de ribera, si aquesta es troba sana i ben desenvolupada farà que la canya no tingui la llum necessària per al seu creixement massiu.
 
Per aconseguir això hem de recuperar la naturalitat de la llera i les riberes per disposar així d’un bon ecosistema, madur, dinàmic i persistent, que ens protegirà davant del risc d’inundacions.
 
Sergi Fontseca Riera
Grup de treball de Medi Ambient, Balsareny Educa