Josep Cañellas (2): excursionisme a Balsareny

ESPORTISTES DE BALSARENY
 

 
Continuem amb la transcripció de la segona part de la conversa que vam mantenir al juliol amb en Pep Cañellas. En el darrer Sarment, l’entrevista la vam basar en l’excursionisme que en Pep ha fet i viscut en general; aquesta vegada la centrem en l’excursionisme a Balsareny o des de Balsareny.
 
—Vas arribar a Balsareny i...
 
—Vaig arribar el setembre del 82, tornant de la travessa Matagalls-Montserrat. Ja veieu, aterro al poble baldat d’una travessa de més de 80 km. Vaig marxar de Balsareny al cap d’un mes i mig, perquè era substitut, i vaig tornar el 1983.
 
Ens explica que quan va acabar la substitució de metge d’un mes i mig, va sortir de Balsareny encongit, no sap què l’havia atrapat d’aquest poble. Encara reviu el moment i el descriu com una sensació molt intensa. Però va tornar per quedar-s’hi.
 

—Sabem que durant anys vas continuar molt vinculat amb el Centre Excursionista Terrassa. A Balsareny com enllaces amb l’excursionisme?
 
—Els primers 2-3 anys no vaig fer excursionisme perquè em vaig dedicar les 24 hores del dia a la medicina: la gent del poble, la mina, les colònies...Tota la meva vida es va reduir a la medicina. Al 85, vaig obtenir la plaça definitiva i vaig fer vacances i, amb els amics de Terrassa, vam anar a fer el Huascarán a la regió dels Andes centrals al Perú. Durant aquests anys, a Balsareny em vaig dedicar a conèixer els entorns, vaig fer moltes caminades que em van ensenyar nous camins, corriols, pous de glaç... El 1984 vaig intentar de muntar la primera Caminada Popular, però no es va acabar de concretar. L’any següent vam fer una reunió al “cafè”, als baixos de cal Pijoan, amb gent que “li agradava caminar” del poble tal com va suggerir-me l’Anna Obradors . Jo vivia a la fonda de cal Pijoan i ja començava a conèixer gent, però em feia falta un grupet. També va participar en aquesta reunió el Jordi Orobitg, amb qui compartíem menjars i estones a la fonda. És que allà vam tenir una llar molt confortable!

Després de la reunió, i sense concretar massa, vaig publicar al Sarment que es faria la primera Caminada Popular de Balsareny. Vaig posar-hi data i el grup no va fallar. Hi havia  gent molt disposada i les tasques sempre s’acomplien: desbrossar, fer escaletes als camins, arreglar terrenys a darrera hora, procurar l’avituallament, els records, etc. A la primera Caminada popular,  l’any 1987, es van inscriure 270 persones, concretament 122 dones i 148 homes. 

 
—En aquells anys, moltes coses començaven així, reunions amb gent coneguda o no tant, i amb il·lusió i empenta es tiraven els objectius endavant. Ja veus, en aquest cas, un grapat de Caminades Populars a l’esquena.
 
—Sí, 34 exactament, tot i que ens en van estafar dues amb la pandèmia.
 
—Existia el Centre Excursionista Balsareny quan vau arrencar les caminades?
 
—No encara. El Centre Excursionista va néixer d’ajuntar dos grups. N’hi havia uns que esquiaven, els del Club Esquí Balsareny, i uns altres que feien excursions, incloses les persones de les Caminades Populars. Així doncs, a partir d’aquest planter de gent i amb les directrius que s’exigien, vam fundar el Centre Excursionista l’any 1989. Tal com vaig dir a l’entrevista anterior, l’excursionisme que vam practicar des del Centre es va basar sempre en l’exercici físic, en gaudir del paisatge, en descobrir basses, fonts, recuperar camins... Aquell que permet fer i estar amb la gent: és el mateix que encara fem. També vaig col·laborar amb l’escoltisme, acompanyant-los a fer alguna cova, el cim del Pedraforca, cursos de primers auxilis... Sempre miro d’aprofitar els coneixements cap als més joves. Ara també ho podré fer, perquè estic jubilat i perquè hi torna a haver grup d’escoltisme al poble.

 
—Una temporada, també t’havíem ubicat en alguna activitat de caràcter més esportiu. Pot ser?
 
—Sí, vaig fer una mica d’esport de competició. Competició, vull dir perquè vas amb el rellotge a la mà, tot i que no m’importava gaire el temps. Vaig fer:

• La Triatló de Manresa. Vam travessar nedant el pantà de Sant Ponç, vam fer bici fins a Manresa i vam córrer 5 km per dins de la ciutat.
• Tres vegades la Marató de Barcelona.
• Curses d’esquí de muntanya, per exemple Núria-Puigmal-Núria.
• Curses d’esquí de fons.
• I també algunes curses amb bicicleta amb la penya ciclista Alt Llobregat de Balsareny, de la qual per cert en continuo sent soci.

—A part del Centre Excursionista de Balsareny, vas continuar fent excursionisme amb els de Terrassa, que era el lloc on et vas iniciar?
 
—Sí, muntanya, alta muntanya i fins a cims de 8.000 m amb amics dels Centres Excursionistes de Terrassa i Berga.  En les expedicions hem passat els millors i pitjors moments. Tinc amics molt especials, com el Kiko, que ens hem acompanyat i fet el cabra per les muntanyes d’aquí i d’altres parts del món. És un orgull especial! Són tants i tants els records: el primer 8.000 m, aquell descens sense tacte als peus, el silenci de la natura; res ni ningú, només neu... i tants altres. Els amics sempre han estat el puntal per dur a terme els grans reptes. Ja us ho he dit, la muntanya i la medicina són les meves passions, les que han donat sentit a la meva vida. 

 

—I en la nova etapa de jubilació?
 
—Continuaré centrat en l’excursionisme en diferents àmbits: caminades per a la gent gran, xerrades de salut, recuperar una part de la història de Balsareny a través de troballes com pous de glaç, fonts, construccions de pedra seca; ajudar els escoltes i l’escola, si ho desitgen i la feina del dia a dia els ho permet. Res més que aprendre, conèixer i donar a conèixer, aquesta és la roda que sempre m’ha dirigit. És clar, tot això m’agradarà fer-ho i em permetrà estar en contacte amb la gent i xerrar. Amb la medicina, encara no ho sé. 

 
Sí, xerrar creiem que és una altra de les seves passions. Està bé, perquè, tot i que hem de passar pel sedàs una part de la conversa, hem après un munt de coses. Triar el gra no vol dir deixar-ne a l’era, sinó saber-lo separar  i triar les anècdotes més especials que conté cada gra.
      Té vida i dona vida. El que sap, ho vol compartir i la veritat és que quan la gent ens trobem per conversar des de l’entesa i el millor fer de cadascú és un plaer absolut. Tot flueix i una reflexió acompanya la següent.
      Gràcies, Pep. No tenim cap dubte que no t’avorriràs ni un moment: baixarà el ritme de feina, però augmentarà la dedicació en altres àmbits. No t’aturis. Et desitgem que la salut t’acompanyi. Aquella salut que has vetllat de tanta i tanta gent de Balsareny.
      I és clar: el divendres 29 de juliol, els amics de la muntanya tampoc van fallar a la festa-homenatge que els veïns de Balsareny li van dedicar.
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Alfred Selgas