dimecres, 17 d’abril de 2019

Josep Pla: Les il·lusions possibles

Transcric uns paràgrafs de Josep Pla que m’agradaria compartir amb els lectors de Sarment, ja que em semblen interessants i adients. Els trec del llibre Josep Pla: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, editat per Francesc Montoro.


Andreu Fernández

Catalunya és un país europeu, afectat d’una manera insensible –o, en tot cas molt lleugera– per factors extraeuropeus, cosa que no podria pas dir d’altres sectors de la península on els factors aràbics o mahometans hi tenen un gran pes.

Catalunya és un país europeu i situat en l’àrea plenament europea. La seva situació social no difereix per res dels altres pobles europeus. Gràcies a la revolució dels remences és un país sense latifundisme i sense feudalisme agrari. Gràcies a la industrialització, conseqüència d’una llarga tradició comercial i artesana, Catalunya és un país tipus occidental –és a dir, d’economia burgesa. El seu exacerbat individualisme fa del català un home de civilització industrial, o sigui, un liberal burgès.

Geogràficament, Catalunya es troba entre una cultura d’irradiació universal, la cultura francesa, que és la més treballada del continent, i un país, Espanya, que després d’haver donat en la història una certa flamarada, entrà en una llarga decadència. Malgrat aquesta decadència, la diferència de volum demogràfic i el paral·lelisme catòlic ha fet que Catalunya hagi viscut sotmesa a Espanya durant segles. Aquest segles de dominació han estat un llarg esforç per desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera d’ésser. Aquest esforç s’ha produït en el camp polític i en el camp cultural.

No s’ha aconseguit, però, ni matar la llengua ni soterrar del tot la personalitat del país. De fet, el resum és aquest: preponderància política castellana, cultura francesa en les classes altes. França no ha ajudat mai Catalunya, perquè la política francesa ha partit de la base que tot enfortiment de la personalitat de Catalunya podria desviar el Rosselló de la unitat francesa.

Ni Espanya, doncs, ni França, han volgut acceptar mai l’existència d’una personalitat catalana. Per part del dominador polític, a més d’aquesta inacceptació, s’ha produït l’esforç de desarrelament: s’han imposat prejudicis, desconfiances, mesures vexatòries, obligacions deliberades, per diluir l’autenticitat del país, per matar una personalitat autòctona. Aquesta personalitat ha de tenir una força i vitalitat impressionant si després de tants segles de mistificació, de tantes invasions i de tantes guerres, d’un tan llarg esforç, assimilatori, encara persisteix.

Aquests tres segles, però, no han pas passat en va i han fet molt de mal a l’ànima i a l’esperit del país. El català d’avui té por d’ésser ell mateix. Però encara en té una altra de més de greu: el català no pot deixar d’ésser el que és. Les tendències obscures de l’inconscient individual i col·lectiu estan per sobre, probablement, de tota voluntat possible. És en el subconscient del país, doncs, que la processó va per dins. En realitat ens trobem davant d’un dualisme irreductible –dolorós, lacerant, malaltís.
Davant la insolubilitat del dualisme, tracta d’arribar a l’hora de la mort amb la quantitat menor de molèsties possibles –i això encara el fa sofrir més. La careta que portem durant tota la vida ens produeix un neguit intern febricitant. És un ésser humà que es fa –que em faig– pena.

“Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però què hi voleu fer?”.

Altres notes disperses: Fa un matí clar i dolcíssim. Passàvem entre vinyes i pinedes, la gent que veremava posava fressa de paraules a l’aire dels camps. Un home llaurava amb un cavall esquàlid. Corbat sobre l’arada, semblava que empenyia més que el cavall. A les vinyes els homes i les dones feien unes taques fosques entre la grisor daurada dels ceps. De tant en tant se n’alçava un i, tot eixugant-se el front, mirava i caminava fins a un altre cep. Ens creuàvem amb els homes que portaven les semals de carregador. Els cups es balancejaven rítmicament en els pals semalers. Es veia una casa de pagès: la blancor de la calç s’accentuava amb la foscor dels gorets, els rostolls, del verd fosc de les pinedes. El cel era pàl·lid, de color d’oliva.

El bilingüisme planteja al meu entendre el problema del subconscient català. El fet que l’ànima catalana sigui més sentimental que sensible, ajuda encara al que dic. El desplaçament a què al·ludeixo crea en el català un sentiment d’inferioritat permanent. Com que el sentiment d’inferioritat és dolorós, desagradable i angoixant, el català ha fet, col·lectivament i en molts casos, personalment, un gran esforç per superar-lo: ha fet el possible per abandonar, per deslligar-se de la seva personalitat autèntica, però no ha reeixit. Això ha creat una psicologia curiosa: la psicologia d’un home penjat a mig aire, que té por d’ésser el mateix i al mateix temps que no pot deixar d’ésser ell mateix, que refusa d’acceptar-se tal com és i alhora que no pot deixar d’esser tal com és. I això no són pas abstraccions que jo em faig; això són fets.

Josep Pla

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.