dimarts, 22 de setembre de 2015

Josep Torras













Quan ara fa un any ens van trucar des de Can Ruti comunicant la mala noticia, feia més de dos anys i mig que s’havia detectat la malaltia. El febrer del 2012 el Josep ens va fer saber que la llaga que tenia feia temps a la boca era cancerígena.  Sabia des del primer moment que era una qüestió molt seriosa: «És cancerígena i de força mala llet». «És com una lluita entre els bitxos i l’organisme; a veure qui acaba guanyant».

Era la comprensió de l’estat de salut pròpia d’un savi. El Josep feia anys que havia arribat a la saviesa del científic reconegut que ha transcendit el seu àmbit estricte d’autoritat, per accedir a una comprensió profundament elaborada, científica i humanística, del món. Els seus coneixements anaven més enllà d’aquells que tenia com a doctor en química orgànica i farmàcia, que li van permetre esmerçar una rica  vida laboral a la investigació, docència, direcció de tesis doctorals, assessoraments a dirigents de països de l’Amèrica del Sud per gestionar els seus recursos naturals... Però per a ell era tan important la seva activitat com a químic eminent, com ser, com deia, «contemplador de natura». Si hagués existit com a ofici, ben segur que l’hauria preferit.

De sempre, el bosc i la muntanya havien estat el seu escenari més volgut: de la casa dels Plans cap a Sallent, vorejant per sota  Serra-sanç; del Serrat del Maurici al Solà, a Sant Vicenç d’Aladernet i al Collell; de la casa de la Torre a Mastosquer, passant per la Fodina i la Caseta del Gener, o pel camí que puja a la Torre de Castellnou;  de les Collades a cal Brunyoc, del Pla de Calaf al Serrat dels Tres Hereus. O, pels Traginers, enfilant pel camí vell que va al Castell per la Palanca. Tot caminant parlava de les dificultats d’entendre el pas de la matèria inorgànica a la matèria orgànica: com la natura s’ho va muntar perquè sorgissin les primeres molècules? I estava convençut que fer aigua de timó i posar-la a la nevera era molt millor que els sobrets d’herbes que comprem. I comentava com n’eren d’interessants algunes idees de Schopenhauer, sobretot quan deia que a partir d’una edat podem emprar els coneixements científics i humanístics per a fer activitats una mica més lúdiques, com dedicar-nos a fer literatura sobre temes científics.

Per això volia millorar l’expressió escrita. Deia que no en sabia. No era cert: feia uns textos amb un contingut excel·lent, organitzat, cohesionat, clar i ajustat als qui els havien de llegir. Però s’havia comprat Entre línies, La cuina de l’escriptura i Ensenyar llengua, de Daniel Cassany, per fer els seus textos més literaris.

Més es valorava els seus calçots, quan a finals de març fèiem la calçotada. El  Joan Prat en portava una part dels seus, de grandària considerable; els meus, raquítics. Llavors venia el Josep amb la cistella de calçots gruixuts i tendres i ens feia quedar malament a tots. Però això no era mèrit seu, sinó de l’Angelina, la seva mare, que els hi cuidava. I del seu pare, que havia aconseguit una terra immillorable a l’hort.  

Els diumenges al migdia, abans de dinar, era el moment de la cervesa. A partir de la segona operació la prenia sense alcohol. Arreglàvem el món, parlàvem de l’hort, de temes científics, ontològics i de tonteries.    

Sembla mentida, oi? Ara fa un any.

Joan Bonals

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.