dimecres, 22 d’abril de 2015

Don Ramiro

DE MEMÒRIA (45)


En la vida, tothom recorda el seu primer mestre, aquella persona que ens va ensenyar les primeres lletres, les primeres nocions d’aritmètica i tantes i tantes altres coses que ens han acompanyat en el transcurs dels anys i, sens dubte, ens han ajudat a viure millor com a persones. En el meu cas, i en el de tota una generació de balsarenyencs entre els anys 40 i 50 del segle XX, aquesta persona és el mestre don Ramiro Ortega Jareño. Manxec de Cuenca ciutat –una ciutat per ell meravellosa de què sempre parlava amb elogi-, va arribar a Balsareny des d’Andalusia, amb esposa i cinc fills, tres nois i dues noies. Portava a l’esquena tots els desastres de la guerra acabada de poc i, per tot abric, una capa castellana amb el coll de vellut vermell,  arnat i gastat.  Poca cosa per als hiverns del Bages. Regentava l’escola unitària de nens número dos (vol dir una aula amb tots els graus barrejats, amb alumnes de sis fins a catorze anys junts). L’altre unitària de nens tenia per mestre el català senyor Civit, i una tercera escola de nens era la parroquial, amb vicaris-mestre, tant aviat oberta com tancada, si no hi havia vicari.

A l’escola del senyor Ortega, o don Ramiro, com li agradava ser anomenat, ens vam arribar a ajuntar prop de cent alumnes, en una aula petita, sense sol, orientada al nord, freda pràcticament tot el curs (només una estufa de carbó, en un angle, feia la il·lusió d’escalfar una mica, especialment pels qui hi seien a prop). Només hi devia haver pupitres per a, com a molt, cinquanta alumnes. Així que, mentre cinquanta feien classe, els altres jugàvem al pati, que era la plaça de l’església, amb el Repeu i el Trull com a punts de fuga.  Tot això darrer ja ho vaig explicar sumàriament en el capítol “Anar a col·legi” d’aquesta sèrie de records, però potser calia refrescar-ho.

En aquest context, don Ramiro s’escarrassava penosament  a fer-nos entrar a la closca primerament la llengua castellana, ja que molts de nosaltres, de parla catalana, ni la parlàvem ni l’enteníem. Personalment, recordo les primeres setmanes al col·legi de don Ramiro que no entenia res. De mica en mica, entre lectures de tots en fila i passant-nos a cada error, com en un concurs, i còpies de lliçons escrites pel mestre a la pissarra amb una lletra magnífica i il·lustracions elementals, vaig anar aprenent amb els meus companys la llengua castellana, la seva ortografia i la gramàtica. Teníem un llibre de lectures i una enciclopèdia adaptada al grau que ens correspongués que comprenia totes les matèries: llengua, aritmètica i geometria, geografia, història, religió i urbanitat, si no recordo malament. També reproduïa algunes poesies (com aquella de “Cuentan de un sabio que un dia tan pobre y mísero estaba, etc.”) i moltes il·lustracions de personatges i de ciutats d’Espanya. Jo la trobava divertida i fins i tot la vaig recomprar als encants, com a record. Com podeu veure, el nivell pedagògic de la nostra escola estava molt lluny dels estàndards actuals i el sistema del mestre, d’allò més rudimentari, però eficaç. Don Ramiro feia servir el càstig corporal per a exigir atenció i silenci: clatellots i cops de regle a les mans. Era el sistema habitual arreu i com que el mestre era molt nerviós i amb tanta feina (fumava molt i li agradava el cafè) tot hi ajudava. Els treballs els fèiem en una llibreta que venia el propi mestre, on escrivíem amb una tinta que ell mateix feia amb unes pólvores especials dissoltes en aigua i abocades en uns tinters de plom enganxats als pupitres (que sovint es bolcaven sobre les llibretes i els vestits). També escrivíem a llapis, sobretot les operacions aritmètiques. Don Ramiro tenia una maquineta de fer punta als llapis de diversos calibres.

Com tots els mestres, don Ramiro, que era un excel·lent i vocacional pedagog, arrodonia les mensualitats amb unes quotes que pagava qui podia. De més a més, donava conferències o lliçons de repàs, fora d’hora, a qui preparés el batxillerat d’aleshores, a qui la guerra no havia permès d’anar a l’escola i així recuperava, a estudiants de magisteri... O sigui que entrava a l’escola a les nou del matí i no en sortia fins a les nou del vespre, amb just una hora per dinar.

Don Ramiro era falangista de primera hora (“camisa vieja” en deien) i no perdia l’ocasió d’alliçonar-nos sobre el règim franquista i les seves bondats. Cantàvem el “Cara al sol” en entrar i en sortir, amb el braç enlaire, i els crits d’ordenança que acabaven amb l’”Arriba España” de rigor. Coses del temps... A don Ramiro també li agradava molt el futbol i recordo que va portar a l’escola un aparell de ràdio per poder escoltar els partits del campionat del món de Rio de Janeiro de 1950. Així vam sentir en directe el gol de Zarra a Anglaterra, en la veu de Matías Prats avi, i les gestes de Ramallets “el gato de Maracaná”.

Deixant a part el seu pensament i la seva acció política com a “Jefe local del Movimiento” i l’esperança frustrada d’accedir a l’alcaldia, guardo un gran record del meu mestre, que m’estimava com un fill. A ell dec moltes de les coses que m’han permès tirar  endavant en els estudis i en la vida.

Ja fora de l’escola, més gran, cada any anava a saludar-lo abans de tornar a Vic,a mig setembre. L’últim cop, el vaig trobar molt excitat: li costava articular correctament les paraules, com congestionat. En acomiadar-me’n, vaig dir al seu fill gran José (li dèiem Pepito) que mirés el seu pare, que jo no el veia bé. Don Ramiro va morir poques hores després, el dia que complia seixanta-cinc anys i podia jubilar-se de tant de tràfec. Jo vaig ser l’última persona que el va veure, fora de la família. Que se’m perdoni aquesta expansió tan personal. Don Ramiro està enterrat al cementiri del nostre poble que, finalment, ell havia fet també seu.


Jordi Planes
Foto: Don Ramiro Ortega amb alumnes de l'Escola Nacional. Arxiu CCB - Biblioteca Pere Casaldàliga

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.