dissabte, 4 d’octubre de 2014

L'Esbart Bastoners de Balsareny (i 3)


DE MEMÒRIA (40)


La principal activitat de l’Esbart dansaire era, evidentment, de preparar —mitjançant assajos feixucs, per no dir avorrits— els balls tradicionals del repertori extens del nostre folklore i executar-los de manera adient en recitals i ballades, per a transmetre’n la bellesa al públic assistent. Cal tenir present que els components del grup eren gent jove i inquieta, amb més ganes de fer barrila que no pas de passar hores i hores de molts vespres d’entre setmana repetint ELS passos i compassos que el mestre de dansa els anava ensenyant i corregint. I encara més els components de la secció infantil, aviat cansats de la monotonia dels assajos.

Però no tot eren ballets, a l’Esbart. La freqüentació dels assajos va anar creant cercles de companyonia i d’amistat entre els nois i noies. Com una pinya. Tinguem present, com ja he dit més d’una vegada, que el control social que exercia el règim franquista en aquells anys cinquanta del segle vint era molt estricte, ferri. Les associacions que no estaven sota la influència directa de la Falange o del «Frente de Juventudes» (o de l’Església catòlica, aleshores molt lligada al règim en les seves altes esferes), o no existien o eren vigilades de prop. Per tant, les relacions socials entre joves d’ambdós sexes eren difícils i escasses. L’Esbart, en canvi, les facilitava. No solament en el sentit estricte dels assajos i ballades, sinó també en sortides festives amb parents i amics. En recordo una a la font de Cererols.

Aquesta font, del poble de Cornet, era molt concorreguda en aquell temps. Les fontades hi eren freqüents a redós d’un roure majestuós que no sé si el llamp i els homes han respectat fins avui. La de l’Esbart va ser molt concorreguda. Hi vam arribar, suposo, drets a la caixa del camió del Merenci, com es feia aleshores. Mentre es coïa l’arròs amb conill, crec recordar, es van fer jocs d’habilitat física (corregudes, salts de llargada i d’alçada, estirar la corda...) sobretot entre els nois. Les noies s’ho miraven i xerraven entre elles. Una curiositat que recordo i que em va cridar l’atenció va ser que el Xavier Rojas (que se’m perdoni si m’equivoco), en matar un conill d’una clatellada, ho va fer tan bé que quan li van treure la pell el cap estava separat del cos. Es va menjar, es va jugar i es va riure en plena llibertat i sense por. Així l’Esbart també feia poble.

Un altre fet, aquest ben trist, va sacsejar la vida de l’Esbart durant una temporada. Va ser en ocasió de la malaltia i mort d’un dels seus dansaires, l’Ernest Ribera, de cal Lluquet, fill del mestre Ribera, que tocava el piano en els assajos. No solament va sacsejar la vida de l’Esbart sinó  també la de tot el poble; fet que va mostrar el grau de compenetració entre poble i entitat. Aleshores, Balsareny era un poble de veïns de tota la vida que es coneixien de sempre, s’apreciaven o s’odiaven, tant se val, però vivien junts tot el que passava dins del seu clos (la crisi de les fàbriques, sobretot la del Molí, va obligar-ne molts a deixar el poble). I en determinats moments, quan calia, aquests veïns s’ajudaven sense mirar antecedents. Com va passar amb l’Ernest Ribera.

Aquest jove va emmalaltir d’una malaltia fins aleshores desconeguda al poble i de molta gravetat. Internat al Casal, els metges van donar moltes voltes al mal de l’Ernest, fins arribar a la conclusió que era incurable. Tanmateix, com que mentre hi ha vida hi ha esperança, va ser tractat amb tots els mitjans possibles de l’època. Resulta que al noi, segons el dir de la gent, la sang se li feia aigua. Simplement, tenia el que avui coneixem com a leucèmia, dissortadament més estesa que abans, segons sembla. I com que la sang se li feia aigua, calia anar-li donant sang, o sigui fer transfusions.

Tothom s’hi va bolcar, especialment els donants del seu grup sanguini i els del grup popularment dit universal. A estones semblava que l’Ernest millorava, a estones, no. Però el moviment de solidaritat que va suscitar aquesta malaltia en un noi tan jove  va somoure no solament els seus companys i companyes de l’Esbart, sinó tot el poble, d’una manera impressionant. Jo aleshores era un nen de deu o onze anys, però la magnitud de l’esdeveniment em va marcar tant que el recordo amb molta precisió. Al capdavall, l’Ernest Ribera va morir i el va plorar tothom. L’Esbart Bastoners de Balsareny va perdre un seu component. El seu pare, el mestre Ribera, enfonsat per sempre més, va deixar de tocar el piano als assajos. El va substituir el pianista Mestres, de la Rabeia, que també dirigiria posteriorment algunes caramelles. Però ja res no va ser mai més ben bé igual.

No pas com a conseqüència d’això que acabo de dir, sinó per desgast de directius i de dansaires, per raons que no fan el cas, l’Esbart va anar llanguint fins a desaparèixer. Els de la secció infantil ho vam sentir molt. Crèiem que si se’ns hagués fet més atenció, nosaltres, que estàvem en plena creixença, ben aviat hauríem pogut reemplaçar els grans. Però el fet és que l’Esbart és avui un record boirós en la memòria col·lectiva,  en la dels pocs i poques dansaires que encara sobreviuen i en el d’aquells infants que érem, com el qui això recorda.

Jordi Planes

Foto: Arxiu. L’Esbart Bastoners de Balsareny el 1951: l’Ernest Ribera és el segon per l’esquerra, al costat d’en Josep Riera Pladevall.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.