dilluns, 16 de juny de 2014

Un calendari ben curiós

DE MEMÒRIA (37)

Al món, i en la història, hi ha hagut i hi ha calendaris diferents, encara que avui, a la pràctica, tothom es regeix pel calendari gregorià, reforma del calendari julià (de Juli Cèsar) empresa pel papa Gregori XIII al segle XVI. Però encara funcionen, bàsicament amb finalitats religioses o tradicionals, els calendaris musulmà (passen a l’any 1392), xinès (del 2637 aC) i hebreu, el més antic, que compta els anys des de la creació bíblica del món (enguany és el 5774). Amb tot, encara hi ha un calendari més curiós, que no compta ni dies, ni mesos, ni anys: és el calendari dels jocs infantils. Especialment d’aquells jocs que no depenen d’un equip, sinó de la destresa o afició de cada infant. Amb una curiositat suplementària: quan apareix el joc, tots hi juguen individualment. Sempre m’he demanat quin déu estrany impulsava la moda del joc, però és així, toca jugar-hi.

Un joc d’aquests, avui desaparegut almenys entre nosaltres, és el de la rutlla. Consistia en un cèrcol, per anar bé de ferro, que el noi empenyia amb un estri indicat, fent-lo rutllar amunt i avall dels carrers. Devia ser un joc força universal a Catalunya, perquè té fins i tot un senzill monument a Barcelona, a l’entrada del parc del Guinardó. Quan el misteriós calendari ho indicava, tot Balsareny s’omplia de vailets fent anar la rutlla pels carrers pedregosos del poble, alguns amb més destresa que altres, però tots amunt i avall. A més, a Balsareny havíem inventat un giny de filferro gruixut, en forma de lletra U, amb un mànec que ajudava molt a dirigir la rutlla. Evidentment, es feien competicions d’habilitat i de rapidesa, només per jugar.


El noi de la rutlla, al parc del Guinardó (Barcelona)

Tot d’una, desapareixien les rutlles i apareixien les baldufes, posem per cas, com seguint l’ordre d’un demiürg desconegut. I tots a fer ballar la baldufa de fusta amb punta de ferro (que alguns esmolaven perquè brunzís millor). L’embolicaves amb cordill piano, tret de les filatures, que anava de primera, i la llançaves amb força i traça. Si tot anava bé, la joguina semblava que s’adormís ballant. Si en sabies, la podies fer ballar, agafant-la de terra, al palmell de la mà. També es feien concursos i jocs entre els vailets: sembla que la competitivitat sigui inevitable entre els humans. De totes les joguines que he tingut, només he conservat la baldufa, que el meu nét gran troba molt estranya, ara que a la seva escola toca fer-la ballar. La seva ja és de plàstic i es trenca fàcilment.

La meva baldufa

A les baldufes, quan el ben curiós calendari ho ordenava, les substituïen les bales, que a Balsareny en dèiem boles. N’hi havia de tres classes, de menys a més. Les de fang, aproximadament rodones, eren la classe baixa; les compràvem a l’estanc i pesaven molt poc, costava fer-hi punteria i de vegades es trencaven. Les de vidre virolat ja eren més senyores. Eren cares, anaven escasses i, com que pesaven més que les de fang, s’hi apuntava millor. Ara bé, l’aristocràcia de les boles eren les que en dèiem de plom, perquè pesaven molt: s’hi feia una punteria excel·lent i arribaven a trencar les de fang. De fet, eren boles de coixinet de rodolament, metàl·liques, de mides diverses, però d’eficàcia comprovada. Qui en tenia una, tenia un tresor. El joc de les boles necessitava almenys dos jugadors, encara que cadascun jugava pel seu compte, a pam i pet, per exemple. Si guanyava, era pagat amb boles per l’adversari. I si perdia, de vegades acabava escotxinat, que dèiem. O sigui, sense cap bola.

El curiós calendari dels jocs donava per a moltes més variants. Però d’aquestes ja en parlarem un altre dia.


Jordi Planes
Fotos: J. Planes 

1 comentari:

  1. El que dius és veritat, era una cosa dels deus que jo no sabia, jugàvem a pilota i de sobte jugaves a un altra cosa. Les nostres pilotes eren les millors del barri perquè hi havia una fàbrica que feia les boies de les descàrregues dels dipòsits i de les cisternes del vàter. Eren d'un suro molt dur, fins i tot podíem jugar sota la pluja, aquella meravella era impermeable.

    El joc de les bales tenia la seva temporada, no era sempre, i mai vaig saber qui era el que deia "damà passat comença la temporada! I tots els nens de tots els barris jugaven a bales, justament aquell dia". Qui ho deia? Qui passava la veu?. No, no era ningú, eren els deus, ja està.

    Les nostres bales també eren de tres tipus. Però per començar diré que les boles d'un rodament, no era una bala, era una bola perquè aquests és el seu nom, i aquestes estaven prohibides, perquè trencaven totes les altres. Efectivament hi havia les de fang i les de vidre, i després les de pedra. Eren una mica més petites i molt millor que les de vidre perquè no lliscaven, i molt ben fetes. Fa molta estona estic pensant quan valia una bala de pedra, no és una ximpleria. Les bales de pedra tenien al seu preu dins del nostre mercat infantil.

    Una gran explicació de la nostra infantesa. Com sempre és un plaer llegir les teves cròniques
    Salutacions.




    josep

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.