dijous, 1 de novembre de 2012

La Mina


 DE MEMÒRIA (20)

 
 
La fesomia actual de Balsareny no es pot explicar sense l'existència de la mina, avui en hores baixes. Quan es va obrir a la producció de clorur potàssic, a mitjans dels anys quaranta del segle passat, el poble quasi va duplicar el nombre d'habitants amb persones vingudes d'altres terres d'Espanya, d'Andalusia principalment. Ja en parlarem una altra estona.

No és cap novetat: Balsareny amaga al seu subsòl, a diferents profunditats, enormes dipòsits de sals potàssica i sòdica. Ja abans de la guerra civil, diverses empreses es van interessar a la seva explotació. Dues van cristal·litzar: la Fodina —que no va arribar mai a produir— va malviure amb pocs treballadors fins als any setanta; i la que recordo que anomenaven «La Minera», o sigui la mina actual de Vilafruns. Era una empresa alemanya que va fer edificar per als seus directius uns xalets molt elegants —i luxosos per a l'època— d'estil bavarès, envoltats de jardins i, crec, fins i tot d'una pista de tennis. Els xalets encara subsisteixen en un estat penós, però quan jo era petit feien molt de goig. Llavors hi vivien directius de la nova empresa que es va fer càrrec de la mina acabades les guerres civil i mundial, Explotaciones Potásicas, S.A., filial d'Unión Española de Explosivos. Però quan els xalets es van estrenar, cap al 1934, hi vivien alemanys. La guerra civil espanyola, primer, i la mundial després, van interrompre les perforacions. Havent perdut els alemanys la seva guerra, van perdre igualment la mina —no sé ben bé com va anar—. Però algun va fer arrels a Balsareny. Un d'ells, el Sr. Ritter, es va casar amb la Petronila Obradors, de cal Pijoan, i la seva filla, la Marichen, va ser companya nostra de jocs fins que van anar a viure a Alemanya. La vaig retrobar, ara fa poc, a l'enterrament de l'enyorat Joan Soler. Un altre d'aquells alemanys —un home declaradament nazi— era el Sr. Stollreiter, que freqüentava cal Fornesa. S'explicava que, quan entrava alguna vespa al seu despatx de Vilafruns, agafava un mocador i la treia fora amb gran delicadesa. No es pot negar que era un home de sentiments...

Quan la mina va engegar de debò, es va engegar igualment una gran afluència d'immigrants, com he dit, que van canviar la fesomia del poble. La mina tocava moltes tecles. A part de la principal, la de l'extracció de carnalita i silvinita des de cinc-cents metres de profunditat, hi havia la fàbrica transformadora del mineral en clorur potàssic i, en conseqüència, un hangar-magatzem i la secció d'expedició i transport. A la superfície hi havia també els tallers: mecànica, electricitat, fusteria. Igualment, un laboratori i una secció de planimetria, a part de les oficines. També hi havia un botiquí, amb practicant, i l'economat. I uns guardes jurats armats i amb uniforme que vigilaven el polvorí de la dinamita. Curiosament, als anys cinquanta encara hi havia en plantilla una brigada de jardiners que s'ocupaven del manteniment dels jardins dels xalets. I molts recordaran encara els aiguaders, encarregats d'omplir desenes de barrals —càntirs de fusta, irrompibles— a la font que hi havia arran de carretera entre la Torre del Roca i el Malpàs. Aquests barrals servien per apagar la set dels miners, que treballaven a alta temperatura (35 graus) bo i respirant la pols salabrosa de l'explotació. Per fer rutllar tot això calia molta gent que Balsareny no tenia. I vingueren de fora, doncs.

Un fet que va fer molt enrenou va ser el robatori, el juliol de 1955, dels diners del setmanal de la paga doble del 18 de juliol, en commemoració de la data de l'alçament militar de 1936 (ara es cobra el juny, si es cobra). Justament el caixer oficial, el Sr. Daniel Pons, estava de vacances, i el lladre o lladres es van endur mig milió de pessetes, aleshores una quantitat molt considerable. Tant, que recordo que la gent deia que qui les hagués robat ja podia viure tranquil tota la vida. I avui no són més de tres mil euros! El fet és que mai s'ha sabut qui ho va fer. La policia d'aleshores només sabia donar garrotades de cec. Garrotades en sentit literal: dos vells amics i companys de feina van ser apallissats brutalment sense cap sentit ni indici. A un d'ells, encara sortosament viu, dedico aquesta memòria. Perquè dos mesos després d'aquest fet vaig entrar, amb catorze anys, a treballar al despatx de la mina. I això es recorda.

Jordi Planes
Foto Arxiu J. Sarri

1 comentari:

  1. És un veritable plaer llegir-te, Jordi.
    Moltes gràcies.

    josep estruel

    ResponElimina

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.