dimecres, 19 de setembre de 2012

Recordant Joan Soler

NECROLÒGIQUES

El mes d’agost, el dia 23, ens va deixar Joan Soler i Cirera, a l’edat de 70 anys. Només en puc parlar des de l’amistat que hi tenia. El coneixia des de l’escoltisme i pel fet de ser amic del meu germà; per a mi va ser un mentor cultural important. Quan jo era un adolescent amb idees i aficions culturals catalanistes, però sense cotxe ni edat per poder tenir carnet, ell m’havia portat moltes vegades a Sallent o a Manresa, a veure pel·lícules del Cine Club Sallent o a recitals de la Nova Cançó catalana. Només era dir-li: «Joan, dissabte a Sallent hi canta el Pi de la Serra», o bé «divendres passen El cuirassat Potemkin», i ja sabia que podia comptar amb un mitjà de transport personal; perquè aquells actes sempre els feien als vespres, i no hi havia tren ni cotxes de línia disponibles a aquelles hores. A més, em deixava llibres i m’aconsellava segons el seu criteri literari —sempre li va agradar opinar, i jo llavors era prou receptiu—, i així vaig tenir un bon guia intel·lectual. Els seus consells, val a dir, eren sòlids, referits a textos i autors contrastats, molts dels quals continuo avui venerant.

Un dia, jo tenia quinze anys, en Joan em va dir que la Junta Assessora per a l’Ensenyament en Català (JAEC) convocava exàmens per a professors de català per tal que ensenyessin la nostra llengua a les escoles, fora de l’horari escolar i de forma voluntària i gratuïta, aprofitant alguna escletxa en les rígides normes franquistes. A en Joan li va faltar temps per apuntar-s’hi i em va convèncer per anar amb ell a Barcelona a examinar-nos. Ardits, ens hi vam presentar, sense cap preparació específica; tan sols havíem estat deixebles de Josep Calmet, que un parell d’anys abans havia fet a Balsareny unes classes mig clandestines, fins que es van haver de suspendre arran d’una denúncia; i a mi també m’havia fet classes en Jordi Planes. I així fou com vam obtenir tots dos el títol de professor de català de la JAEC. Entre els examinadors, dues personalitats del món de la llengua: el pedagog Joan Triadú i el gramàtic Eduard Artells, tots dos deixebles de Pompeu Fabra. 

Més endavant, a les acaballes del franquisme, en Joan, amb altres amics, va participar en diferents activitats clandestines de l’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària antifranquista que propugnava la llibertat democràtica, l’amnistia per als presos polítics i l’estatut d’autonomia com a pas previ a l’autodeterminació. Cap al 1974, en Soler es va —i em va— implicar en l’agrupació local de Convergència Socialista de Catalunya, grup que liderava Joan Raventós i que després va donar origen al PSC-Congrés. Hi vam militar durant un cert temps.

Com recorda bé Pere Juncadella al llibre El Cercle Cultural de Balsareny (1998), en Joan Soler va participar, juntament amb el mateix Pere —que en va ser el principal impulsor— i amb altres, en la fundació del CCB. En Joan en va ser secretari els anys 1978-79.

L’abril de 1979, ja en democràcia, es va presentar a les eleccions municipals pel grup Independents per Balsareny, que liderava Eugenio Barranco, i que va obtenir la majoria absoluta a les municipals. En Joan Soler va ser nomenat primer tinent d’alcalde; més endavant, el maig de 1982, Barranco va dimitir i en Joan va assumir l’alcaldia de Balsareny fins a l’extinció del mandat un any després, el maig de 1983.

Tant des de la seva professió, que li permetia un contacte amb la gent del poble, com per la seva implicació en diverses entitats locals, en Joan va tenir sempre una participació activa en les coses del poble; recentment va ser membre de Balsareny per la Independència i va participar en els actes organitzats fa ben poc en reivindicació de l’estat propi català. Per exemple, el passat 27 de maig, dia de la caravana independentista cap al parc de l’Agulla de Manresa, va ser ell qui va llegir el manifest a la concentració prèvia, a la plaça de l’Església de Balsareny.

Només de forma esporàdicament escriví articles al Sarment, però, tot i que li ho havíem demanat prou, i que tenia les idees molt clares i que les sabia escriure molt bé, mai no va voler assumir una secció fixa d’opinió. Ara, la seva mort sobtada i inesperada ens ha deixat un buit que només el podem omplir des del record de les coses que li agradaven més: l’art, la literatura, la història i la cultura; la llengua catalana i Catalunya lliure. Una abraçada, Joan!

                             ***

En aquests dos mesos, entre el 15 de juliol i el 15 de setembre, ens han deixat també: el 25 de juliol, Fernando Sanchez Remedios, als 64

anys; el 3 de setembre, Melchor Santos Garcia, als 71 anys; el 8 de setembre, Maria Paraire Casas, als  86 anys; i el dia 12 de setembre, la meva tieta, Matilde Parera Manent, als 96 anys d’edat. Per a tots ells, i especialment per la tieta Matilde, un record emotiu. I el nostre condol a les famílies de tots. Que reposin en pau.

R. Carreté

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.