DE MEMÒRIA (19)
El Carrilet (1875-1973) a començaments del segle XX |
Sense el tren, dit econòmic, que unia Balsareny amb Manresa i Barcelona pel sud i Guardiola de Berguedà pel nord, el paisatge del poble va canviar molt. Per allà on passaven les vies del carrilet, de via estreta, avui hi ha carrers, cases, tallers i restaurants... i una benzinera. L'alterós i elegant pont de la via, que travessa la riera del Mujal, és avui una carretera per a passejar, si es vol, fins a cal Cansalada. En fi, que res no és com abans.
El tren, amb
els seus vagons de fusta i plataformes a l'aire lliure -seients incòmodes i
finestres que mai no ajustaven bé: ara no les podies tancar, ara no les podies
obrir- funcionava amb una màquina de vapor molt bonica que treia fum per una
xemeneia força esvelta. Molts dels nens d'aquell temps havíem somniat de ser de
grans maquinistes o fogoners d'aquella
prodigiosa màquina. Econòmic o no, el tren era lentíssim i, en canvi, en
els bitllets -uns cartonets amb un forat al mig que es lliuraven a les
estacions- hi figurava paradoxalment un suplement d'alta velocitat. Penseu que
Manresa quedava a una hora, Barcelona a tres i Guardiola a dues. Alta
velocitat! A l'altura de Vilafruns, des de cal Negret fins al Bar —avui
desafectat— poc abans del baixador, hi havia una pujada considerable. La màquina
esbufegava i el tren a penes avançava. De tal manera que quan el raïm de les
vinyes que hi havia a la vora era madur,
els soldats que anaven cap a Berga, on tenien la caserna, baixaven del primer
vagó, collien raïm i tenien temps de pujar a l'últim sense córrer massa.
Estació de Balsareny cap a 1910 |
A l'estació,
on vivia el cap d'estació —el darrer va ser el senyor Lueza, si no m'erro—. Era
l'encarregat de despatxar els bitllets i d'estar al corrent del trànsit
ferroviari, tant de passatgers com de mercaderies. Hi havia, efectivament,
trens de passatgers —ja n'he parlat— que
portaven un furgó amb petites mercaderies i el correu postal, i trens de
càrrega —bàsicament carbó de les mines de Fígols i potassa de Vilafruns i de
Sallent—. A més del cap d'estació hi havia el Ramon Ribera, el giraagulles.
Quan el tren que pujava sortia al revolt del Balç, xiulava amb estridència, i
si era el que baixava ho feia des de cal Maiol. Llavors el Ribera es calava la
gorra oficial, prenia la seva bandereta vermella d'un costat i verda de l'altre
i amb una parsimònia exasperant se n'anava cap a les agulles relativament
llunyanes per donar la via corresponent al tren que arribava. Jo, de petit,
sempre tenia la impressió que hi arribaria tard, però no, sempre hi arribava a
temps. Per a mi, era molt més important el giraagulles que el cap (llavors li
déiem el "jefe"). Era la cara visible de l'autoritat ferroviària.
El pont de la Via, al Repeu. Anys 1950 |
Per als nens
del meu temps, el tren era més un espectacle familiar, quotidià, que no pas un
mitjà de transport, que també ho era, és clar. Quan s'esqueia que anava a
passar i érem a prop del Repeu, corríem a posar-nos sota el pontet per on passa
el camí —just al començament del pont de la Via—. Ens agradava sentir-lo passar
damunt nostre, amb aquell terrabastall formidable, sense perill.
El tren, o més
ben dit, la via, també ens procurava allò que anomenàvem «les peces», mitges volanderes de caire
quadrat que ajudaven a lligar els raïls i les travesses. Si en podíem treure
algunes —i a fe que en trèiem—, ens servien per a un joc del qual ja parlarem
un altre dia i que, quan entrava al calendari de jocs, era popularíssim.
Anys 1960 |
Últim tren a Balsareny. Juny 1973. |
L'últim tren se'n va. Juny 1973 |
Jordi
Planes
Fotos: Arxiu Fotogràfic de Balsareny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.