dimecres, 21 de setembre de 2011

Quan mataven pels carrers

DE MEMÒRIA (3)

L’any 1930, Joan Oller i Rabassa va publicar la seva novel.la de més èxit titulada Quan mataven pels carrers, on contava les turbulències socials de la Barcelona de primeries del segle XX. Aquest autor, fill del gran Narcís Oller, figura notable de la literatura catalana, va venir a Balsareny a donar una conferència a la Biblioteca, organitzada com moltes altres pel grup local d’Amigos de los Castillos, plataforma d’activitats culturals  de caire català dels anys seixanta del segle passat. Un dia se n’haurà de parlar, d’aquestes activitats.


Però avui la cosa no va pas pel camí de la literatura o de l’activisme cultural. Sinó de quan a Balsareny mataven pels carrers. Més concretament de quan els carnissers mataven els porcs pels carrers del poble. Però anem a pams i entretinguem-nos una mica en el tema.

Fa uns seixanta anys que les brases de la passada guerra civil encara escalfaven. Sobretot en l’aspecte econòmic —no diguem ja en el terreny polític i social—. L’endarreriment i la pobresa general eren, si es pot dir així, el pa del dia. Perquè ni el pa, poquet, que es podia menjar no era pas sempre del dia. Anava racionat, igual com altres queviures. Però la carn, no. El que en racionava el consum era la capacitat econòmica de cada familia, que per a la majoria era ben escassa. Això feia que molta gent criés gallines i conills de què proveir-se de proteïnes animals (ous i carn), si més no de cara a les festes grosses. Jo mateix recordo que, a casa, la iaia criava conills en uns conillers del terrat. I, amb ella, anàvem a fer herba pels marges per a alimentar-los. Res de pinso: lletsons, plantatges, corrioles i galapatins. I un pollastre per Nadal i un altre pel sant de la mare o per la Festa Major. I per a molts, para de comptar.

El xai ja era una altra cosa. Era la carn per antonomàsia. Encara avui, si aneu pels pobles de muntanya i demaneu una terça de carn, us posaran segurament quatre-cents grams de xai. El xai, poc o molt, era el segon plat del dinar, habitualment després d’un plat d’escudella (i ben poca o gens de carn d’olla) o de vianda. El xai es comprava a les carnisseries i als anys quaranta i cinquanta del segle passat a Balsareny n’hi havia tres: cal Peret Carnisser, cal Rossendo i cal Soler, que van resistir força més enllà. No era pas una menja barata, però s’hi podia arribar. Els xais els sacrificaven a l’escorxador (vulgarment “matadero”), una barracota que hi havia on avui hi ha el carrer del Nord. Llavors era arran d’un camí que, passant per horts i vinyes, portava cap al pla de les Fonts i a la Baga Fosca. Era més amunt de l’última casa, anomenada de l’Era, aquella que encara avui llueix, a l’esquerra del carrer, pujant, una llinda de fusta amb una data del segle XIX, si no m’erro. O sigui, pràcticament dessota dels dipòsits d’aigua del poble. L’escorxador, rudimentari, no observava cap de les mesures de sanitat i de salubritat mínimament exigibles avui, ja no dic per la Unió Europea, sinó pels països més endarrerits (no cal dir que, bàsicament,  pertot arreu era igual). De totes maneres, els carnissers també mataven a casa, amb més garanties. Gràcies a l’amistat de sempre amb els germans Joan i Josep Soler, havia vist, anant a jugar a casa seva, com el seu pare degollava, treia la pell i escorxava els xais. Des de llavors he comprès la imatge literària de la conformitat, allò del qui té la mirada d’un xai a punt de degollar. Temps després, segurament per imperatiu legal, l’alcalde Casaldàliga va fer construir un nou escorxador, força més adequat, vora del pont del riu.

La carn de vedella anava més escassa. Si la memòria no em falla, de vedella només se’n matava i se’n venia per les festes senyalades i, si se’n volia, s’havia d’encomanar prèviament. Anava cara, evidentment. Així doncs, allò que avui és tan comú com els entrecots, de vedella naturalment, o les hamburgueses, als pobles com Balsareny era un bé més escàs que l’aigua —i això que d’aigua no en sobrava—. Sembla que no pugui ser que seixanta anys després aquestes menges es trobin arreu, precuinades o congelades i tot. Ah, una precisió: les vedelles es mataven d’un cop de mall al cap, a l’indret del bescoll, abans de ser degollades. Queien rodones.

De porcs, ara hi arribem, només se’n mataven a l’hivern. I al carrer. De molt bon matí, des del llit estant, de vegades ja sentia els esgüells dels animals estirats per un ganxo al morro cap al banc on serien degollats d’un cop certer de ganivet a la jugular. Confesso que sentia una esgarrifança morbosa. Quan podia, m’agradava de veure l’escena. La sang rajava a dolls dins d’una palangana, mentre la mocadera l’anava remenant perquè no quallés. Era habitualment una dona, és clar, que tenia aquest nom i aquesta funció. I, per al cas, la Filomena de cal Sense, neta i polida. Mort el porc, dessagnat, li socarrimaven la pell amb foc d’argelagues i, seguidament, li treien el pèl i la primera pell bo i rascant-lo amb unes rasquetes adequades. Encara em ve al nas aquella olor densa de pèl de porc cremat. Acabat això, els matadors —o mataporcs—, que solien ser els germans Calveras, de ca la Mansa i cal Cererols respectivament, obrien el porc per l’espinada, a cops destres de destraleta. Llavors anaven tallant i destriant les carns i les entranyes. La bufeta del fel, potser l’única cosa del porc que no s’aprofitava, la llançaven carrer enllà, on algun gos l’ensumava, la rebentava i la feia córrer. Tot això es feia a ple carrer, com he dit, sobre la terra nua —res no estava asfaltat—, davant de cada carnisseria concernida. I llavors arribava l’hora de la veritat: pesar el porc. Venia l’agutzil, el Maya, amb una gran romana i, abans d’acabar l’esquarterament de l’animal, se’l recollia com un farcell i se’l penjava de la romana sostinguda d’un semaler que aguantaven els mataporcs. Amb la solemnitat que la funció requeria —i que el Maya ja tenia de natural— s’anunciava el pes del porc, habitualment a la ratlla dels cent quilos, quilo amunt, quilo avall. Els sagals que presenciàvem l’acte ja havíem fet els nostres pronòstics i algun o altre encertava el pes, amb lògica satisfacció. He de confesar que, com que més d’un cop la matança s’allargava matí enllà, m’havia escapat amb d’altres del pati de l’escola —que era la plaça de l’Església— per presenciar aquest final suprem de la bèstia i mirar d’encertar la travessa. Una mostra de la carn es portava al veterinari de Sallent, desplaçat per a l’ocasió a Balsareny, qui l’analitzava amb un microscopi de butxaca, rudimentari però eficaç, per si hi havia traces de triquinosi. I així acabava la matança del porc a les carnisseries de Balsareny, temps era temps.

Jordi Planes

Foto: Arxiu Jordi Sarri

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.