dimecres, 21 de setembre de 2011

Anar a la font

DE MEMÒRIA (5)

Anar a la font d’una cosa vol dir anar-ne a l’origen, com tothom sap. Hi ha fonts de problemes tant com de solucions. La font o les fonts d’un text, com és ara la Bíblia, són moltes i variades i les trobarem en textos anteriors a la redacció definitiva del llibre dels llibres. Però no ens hi encaparrarem pas avui en aquestes fonts. Més aviat parlarem de les fonts primeres, de les que donen nom a totes les altres. O sigui, de les que ragen aigua.

A Balsareny n’hi ha, fora del poble. I moltes més que n’hi havia i que amb el temps, la falta de manteniment i les secades s’han anat estroncant. De les que ja no hi són, recordo particularment –a més de la font de la Roca- la font de la Figuera. Era pràcticament al peu del pont del Riu, enllà d’unes roques planes llaurades per l’aigua del Llobregat i sota d’una figuera bordenca. Rajava ben bé arran de riu, a la riba esquerra, i segurament n’era una filtració. Prop d’ella, aprofitant el roquissar, en aquells temps de probresa i de començaments de la immigració andalusa, avui tan arrelada, moltes dones hi anaven a fer bugada. No tenien safareig, al racó on vivien. I als petits del poble ens feia molta gràcia veure-les pujar del riu amb la bugada neta sobre el cap, en equilibri perfecte. D’altres, entre elles la meva iaia, hi anaven a omplir els càntirs de terra negra de Verdú, que guarden l’aigua més fresca. Les riuades han canviat la fesomia del riu i avui penso que no en queda res, de la font de la Figuera.

Però més que anar-hi a buscar aigua, a la font s’hi anava a fer fontades. O almenys a alguna de les fonts, les que s’hi prestaven millor. Bàsicament a l’estiu i, al més sovint, a les vesprades. Aquest costum venia de lluny, si hem de creure la tonada popular, cantada, suposo, per les noies, i que fa:

                 “Anem, anem, anem,
                  anem cap a la font,
                  que l’aigua n’és fresqueta
                  i ara els fadrinets ja hi són”.

A l’estiu, quan venia aquella calor enganxosa que només l’escassa marinada vespral mig apaivagava i fins i tot a dins de les cases feia de mal estar –ni aire condicionat ni tan sols un magre ventilador, res de res-, la gent sortia al captard a fer petar la xerrada amb els veïns i els passants al peu de la porta del carrer, asseguda en banquets de fusta o en cadires de boga. Per donar una millor sensació de frescor i, alhora, per matar una mica la polseguera,  molt sovint s’arruixava la terra nua amb una regadora o a mà, des d’una galleda. Fins a l’hora de sopar i, de vegades, després de sopar i tot, quan semblava  que fresquejava. Segurament, només ho semblava, perquè de fresquejar, allò que se’n diu fresquejar, només ho feia després d’una calamarsada, ben freqüent en aquells temps. La cosa era fer convivència, tenir contacte, relacionar-se. Si voleu, una xarxa social, però cara a cara i sense artifici. Al natural.

Ara, on la convivència es manifestava millor era a les fontades, al voltant d’un àpat. Solia ser els diumenges a la tarda –llavors, els dissabtes eren enterament feiners-, cap al tard d’estiu, quan el dia era llarg. En família o en veïnat, s’anava a sopar a la font. Sopar fred, és clar, amanida russa o d’altra mena i poc tall. Porró, bóta i “graciosa”. Aigua gasosa feta al poble mateix pel Marc de les “gracioses”, Marc Riera. Tot plegat posat a refrescar, potser  amb algun meló, a l’aigua de la font. La font més important, la més freqüentada, era la de l’Alou, sobretot quan es tractava d’una fontada col.lectiva com la que es va fer cap a mitjans anys quaranta del segle passat. Una fontada de tot el dia, potser única per la colla de gent que hi va anar, de totes les edats. I amb un bon arròs a la cassola, ho recordo bé. De vegades, la gent prenia el tren, cap al nord, per anar a fonts d’alta reputació, com és ara la font de la Vedella, avui sota l’embassament de La Baells, al baixador de Sant Salvador, o la font de l’Avellaner, desapareguda, o les Nou fonts, avui molt deixades, a Guardiola de Berguedà, estació final del tren. També fins als anomenats llacs  d’Argensola (els lagos com eren més coneguts popularment)  Però el més normal eren les fontades familiars, a l’Alou, és clar, però també a una font més propera, penso que avui desapareguda. La font de l’Ordinari, al peu de la resclosa del Molí, a la banda esquerra. Tenia mala fama i era, sens dubte, una filtració de l’aigua del riu, però s’hi estava bé per passar aquelles  tardes de convivència, entre familiars i veïns. I, si calia, amb una refrescada a l’aigua del riu, en un temps sense piscines. Una relació que, força abans de la televisió, permetia viure junta molta gent que, la guerra civil tot just acabada d’acabar, va triar –amb tot- viure sense retrets, a prop de la font, molts dies i vesprades. Això ara s’ha pedut i  les relacions entre veïns passen per altres camins. Es natural. I aquelles fonts, ara mateix, desaparegudes o degradades, ja no serveixen per a les trobades de familiars o amics, de poble, d’associació o de parròquia. Ni tampoc per a les celebracions escolars dels dijous llarders i de les castanyades, de què ja parlarem un altre dia. Ni, les més llunyanes com la del Vilar –igual que la de l’Alou, sota un templet cobert i acollidor-, per a les festejades amoroses de petons robats...

Avui, aquelles vesprades d’estiu prenent la fresca a la porta de casa i les fontades convivencials han estat suplertes per l’aire condicionat, la televisió i les xarxes socials d’internet. Però les enyorem, com la nostra joventut.

Jordi Planes

Font de l'Alou. Fotos: Arxiu Fotogràfic de Balsareny


Font de Cererols. Foto Arxiu Fotogràfic de Balsareny

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.