Jordi Lladó: el teatre català contemporani i Ramon Vinyes

LA NOSTRA GENT

 
Entrevistem Jordi Lladó Vilaseca, doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador i docent sobre teatre català contemporani i especialista en l’obra de Ramon Vinyes. En Jordi és autor de nombroses publicacions, de les quals injustament no ens n’hem fet ressò, a excepció de la ressenya de dos llibres seus. Era hora que li dediquéssim unes pàgines per conèixer més a fons el valor de les seves aportacions al coneixement de la nostra cultura.
 
En Jordi va néixer a Balsareny el 1957, a cal Pastor, al carrer del Castell, el petit de tres germans: en Joan, la Montserrat i ell. La família es va traslladar a Barcelona cap al 1970, però van conservar la casa i hi han anat venint regularment.
 
—Explica’ns els teus estudis i la teva dedicació acadèmica i professional.
 
—Vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on em vaig llicenciar el 1985. Després vaig fer el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi sobre Ramon Vinyes presentada el 2002. Entremig, des del 1987 em vaig incorporar a l’ensenyament secundari, fent de professor als instituts Icària i Sant Andreu, tots dos de Barcelona, fins al 2017. Van ser uns anys en què el món de la docència va experimentar un seguit de canvis molt determinants, que en el meu cas van coincidir amb l’inici de la meva etapa en la recerca sobre literatura. El primer fruit en va ser un treball sobre la figura de Pierrot emmarcada en la literatura modernista catalana; aquesta va ser la llavor que molts anys després va germinar en el llibre La Commedia dell’Arte a Catalunya, escrit juntament amb David George, un catalanòfil gal·lès casat amb una noia de Cabrianes. I també arran d’aquell estudi sobre el teatre modernista em vaig començar a interessar per la figura de Ramon Vinyes i gràcies també a la proximitat de Balsareny amb Berga: vaig conèixer Josep Vinyes, el germà d’en Ramon, i altres estudiosos i coneixedors de la seva obra.

 
—Parla’ns, doncs, de Ramon Vinyes, un autor important que gràcies a tu i a altres estudiosos ha començat a ressorgir d’un oblit immerescut.
 
—Ramon Vinyes i Cluet era un escriptor que ocupava poques línies en la història del teatre, la narrativa i la poesia del Modernisme català, però ja als anys 1980 l’editorial Bruguera en va reeditar els contes; llavors es va poder observar que la seva prosa ja incorporava elements d’aquella mirada màgica que després impregnaria l’obra de Gabriel Garcia Márquez.
   Vinyes havia nascut el 1882 a Berga i el 1913, com altres escriptors modernistes, veient-se rebutjats i sentint-se desplaçats en l’ambient cultural del moment, se’n va a Amèrica, concretament a Colòmbia. Al cap de dos anys ja té una llibreria a Barranquilla, i allà comença una intensa activitat de promoció cultural. Promou una tertúlia literària i esdevé el nucli d’una xarxa d’escriptors joves, com Gabriela Mistral entre altres. Funda una revista, Voces (1917-1920) de la qual serà el factòtum, el coordinador i l’ànima, malgrat que no en va ser el director formal, perquè legalment aquest càrrec l’havia d’exercir un colombià. Voces és una revista moderna, oberta a horitzons amples; fins i tot, un punt irreverent. La revista divulga l’obra d’autors internacionals (Vinyes mateix hi tradueix Apollinaire), però alhora promociona veus joves d’autors americans. En Ramon defensava “l’ànima d’Amèrica” i deia que “Amèrica ha de trobar la seva pròpia veu”. Després, quan Voces es deixa de publicar el 1920, ell escriu en altres revistes colombianes.
 
—Va tornar a Catalunya en més d’una ocasió.
  
—El 1925 va tornar a Catalunya a causa d’un enfrontament amb el governador del departament, i al cap de poc temps, el 1926, estrenà Llegenda de boires al Teatre Romea, una representació que va patir el boicot de Josep Maria de Sagarra i el seu entorn. Vinyes, en lloc de descoratjar-se, va decidir continuar i demostrar la seva vàlua com a dramaturg innovador. Havia llegit Brecht i estava al corrent dels nous corrents estètics, de manera que va evolucionar cap a un teatre modern, expressionista, allunyat de la dramatúrgia més convencional que es veia aleshores a Barcelona i va estrenar obres com Peter’s bar (1929), un drama portuari, amb una escenografia cubista obra d’Àngel Fernàndez. I així es va fent un nom com a autor d’avantguarda, antiburgès i esquerrà, i defensa els seus postulats des de la premsa; per exemple, va mantenir una polèmica periodística sobre el drama i la comèdia amb Carles Soldevila.
   El 1929 se’n va novament a Barranquilla, però el 1931 retorna a Barcelona i s’incorpora als objectius culturals de la República. S’hi compromet a fons i publica molts articles sobre la política i la societat del moment (recollits a Sota l’escorça, L’Albi, 2024).
   Estrena obres amb grups amateurs, on té més èxit, i amb professionals, on no obté tant ressò. Escriu molt a la premsa: crec que durant la República és més feliç com a ciutadà que com a escriptor. La seva família de Berga (els germans, i la mare, que era mestra) havien vingut a viure a L’Hospitalet de Llobregat, a la Torrassa, i ell descriu en la seves notes periodístiques ambients molt vius i personatges pintorescos de la part més marginal de la capital.
   Esclata la Guerra Civil, i ell continua compromès, des de la premsa, amb el front cultural, l’antifeixisme, la democràcia i la llengua catalana; per exemple, escriu un poema, A Guernica, poc després del bombardeig de la ciutat basca. I encara, quatre dies abans d’exiliar-se, el 20 de gener de 1939 es posa en escena a Barcelona Fum sobre el teulat, l’última obra de teatre en català que es va estrenar a la ciutat abans que l’exèrcit “nacional” hi entrés el dia 26.  
   Vinyes s’està un any a França, entre Tolosa i París, però preveient la imminent invasió alemanya, el febrer de 1940 se’n torna a Barranquilla.

 
—I allà coneix García Márquez.
 
—A Barranquilla encara el recordaven, tenia amics i és ben rebut. S’envolta novament de periodistes i escriptors (el “grup de Barranquilla”). Allà, el 1949 coneix Gabriel García Márquez, aleshores un jove periodista que ja destacava pel seu estil brillant i que havia publicat diverses narracions, però encara no cap novel·la. Feien unes tertúlies diàries que en el moment de partir Vinyes cap a Barcelona, “Gabo” reconeix com a “la mejor hora de nuestro día”. Vinyes valorava molt els seus escrits, i García Márquez el va immortalitzar després en Cien años de soledad (1967), recordant el mestratge del “sabio catalán”, llibreter que "havia llegit tots els llibres" i que escrivia amb tinta violeta. D’aquesta manera, un autor gairebé oblidat reneix com a personatge literari en una obra mestra de la literatura universal.
   Havent comprovat que no tenia cap causa judicial pendent, el 1950 decideix tornar a Catalunya amb l’esperança d’estrenar una obra seva en català, Arran del mar Caribe; però la censura ho impedeix. Tot i així, aconsegueix que li posin en escena algunes obres antigues; per exemple, el 1952, quinze dies abans de la seva mort, el grup afeccionat d’ Uralita, de Cerdanyola, li estrena El bufanúvols. Escriu un únic conte en castellà, Un caballo en la alcoba, que dedica “a Gabito”. Desenganyat, tanmateix, de l’ambient gris de la postguerra espanyola, decideix tornar una altra vegada a Amèrica, però la malaltia li ho impedeix, i mor a Barcelona el maig de 1952. 

 
—Un cop mort, la seva persona i la seva obra van caient en la indiferència i l’oblit.
 
  —A Colòmbia no: arran de la defunció, García Márquez i altres intel·lectuals li dediquen escrits commemoratius, però a Catalunya sí que va quedant oblidat. Excepte a Berga, on, per exemple el grup La Farsa, dirigit per Daniel Tristany, li estrena Viatge el 1966 i després Ball de titelles; i el 1973 Pere Elias i Busqueta n’escriu una biografia.
   En l’àmbit universitari, Jacques Gilard, investigador de Tolosa de Llenguadoc, el descobreix a partir de García Márquez i li dedica diversos estudis acadèmics. A Berga, Jaume Huch funda el 1986 l’editorial L’Albí (nom tret d’un conte de Vinyes ambientat a Berga), que comença a publicar i reeditar obres seves. La meva tesi sobre Vinyes ha tingut un reconeixement acadèmic fonamentat en l’obra de Gilard i Huch, i també una repercussió a Colòmbia per la seva relació amb Voces i amb García Márquez. Avui Vinyes és reconegut, aquí i allà, com a activista cultural, tant o més que com a autor. 

Amb Abel Rubió (Arxiu Comarcal del Berguedà) i Jaume Huch (L'Albí), presentant Sota l'escorça a Berga

 

—Parla’ns una mica de tu. Un cop jubilat, continues fent recerca sobre el teatre, escrivint articles, publicant llibres, col·laborant en estudis col·lectius, participant en congressos...
 
—Sí, la recerca és un món apassionant i un àmbit tan vast que no me l’acabo. Poc després de defensar la tesi, el 2002, em vaig integrar en el GRAE (grup de recerca sobre activitats escèniques, de la UAB, avui ja dissolt), on he fet diverses recerques sobre aspectes del teatre català. També vaig ser docent a la Universitat Oberta de Catalunya amb una aula sobre teatre català contemporani, i he col·laborat amb l’Institut del Teatre on he contribuït també a l’edició de Vinyes.
 
—Sense oblidar-te de venir a Balsareny tot sovint.
 
—És clar. A Balsareny hi tenim casa i per a mi és un recer, un lloc ideal per estudiar amb tranquil·litat. Amb la mare hi veníem cada any, tot l’estiu, i ara hi continuem venint, els meus germans i jo: és important, de conservar el veïnatge. A més, hi estic bé. M’agrada la vida cultural de Balsareny, que és prou activa: trobo que el poble avui té una vitalitat i una diversitat més gran que fa quinze o vint anys, amb moltes entitats que fan, i feu, activitats. Això està molt bé, i crea un caliu que fa de bon mantenir.
 
Agraïm al Jordi la seva amabilitat en respondre les nostres preguntes i l’encoratgem a perseverar en la seva tasca de recerca; de l’abast de la qual, perquè el lector se’n faci idea, en detallem una selecció de la seva obra publicada en llibre, deixant a banda els molts articles dels quals és autor.

 
—     “Un rescat de l’obra crítica i periodística de Ramon Vinyes”, dins Ramon Vinyes, reivindicat a Colòmbia i a Catalunya (L’Erol, 2025; també amb articles de Rosa Serra, Josep Artero, Xavi C. Ribot, Jordi Valls Pozo i Jaume Huch);
—     Ramon Vinyes: Sota l’escorça. Selecció de textos 1931-1940 (L’Albí, 2024, curador de l’edició, amb Jaume Huch);
—     Edició de tres textos de Ramon Vinyes: Qui no és amb mi; Peter’s Bar; Arran del mar Caribe (Institut del Teatre, 2020, editor);
—     La commedia dell’arte a Catalunya, Universitat d’Alacant (2019), amb David George;
—     Dona i teatre al segle XXI (curador, amb Jordi Vilaró, 2013);
—     La recepció del teatre català a França (2015), amb Antònia Amo, dins De fronteres i arts escèniques (Coord. Francesc Foguet i Núria Santamaria);
—     ‘Elegia del tròpic: la vida suspesa de Ramon Vinyes; documental de Floreal Peleato, TV3 & Mis Ojos (2011; investigador associat);
—      “Carnaval de Barranquilla: Universos literarios”, dins Leyendo el carnaval”. Miradas desde Barranquilla, Bahía y Barcelona (Ed. Uninorte, 2009);
—     “Aproximació al teatre breu de Manuel Molins” dins Teatre, passions i altres insolències (Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins) (Universitat de València, 2008);
—     “El teatre d’aficionats” dins El teatre català en temps de guerra i revolució (2008);
—     Ramon Vinyes, un home de lletres entre Catalunya i el Carib (Generalitat de Catalunya, 2006);
—     ‘Arran del mar Caribe’: un drama d’exili en territori mític (Dossier “Ramon Vinyes”, Assaig de Teatre, AIET, 2006);
—     Àlbum Vinyes 2002 (2002), amb Jaume Huch;
—     Ramon Vinyes i el teatre 1904-1939; (2002, tesi doctoral, UAB dir: Jordi Castellanos);
—     Pierrot i la literatura catalana modernista (Els Marges, 1994; resum del seu treball de recerca de mestratge,1992).
 
A part d’això, ha publicat molts articles en premsa i publicacions especialitzades, entre les quals destaquem Els Marges, Serra d'Or, Revista de Catalunya, Pausa, Assaig de Teatre, Memorias, Huellas, Revista Brasileira do Caribe i altres; en conjunt, la seva obra és una aportació variada, rigorosa i profunda en els diferents àmbits filològics en què s’ha especialitzat, i en els quals continua treballant.
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Ramon Carreté
Fotos: Sarment / Arxiu Jordi Lladó