POETES DE BALSARENY
Francesc Riera Isern (1955)
Francesc Riera Isern (1955)
El Salvador
Divendres, cinc d’agost,
San Salvador,
bon dia!
Això d’escriure des del tròpic
fa que tot quedi lluny;
des d’aquí, sempre des d’aquí,
fem servir els dies
després de ser estrenats
vuit hores abans;
per això s’autoproclama
“el primer món”.
De vegades es nota tant
que cada cosa, que cada minut que arriba
ha estat ja malgastat
en aquest món acostumat
a consumir i a gavanyar
tant i de tot!
Aquí segueix l’hivern,
sol i calor durant el dia,
pluja i fresca al vespre.
La nit arriba
amb calma i serenitat,
que aquí gairebé cada dia
es converteix
en aquesta tràgica hemorràgia nocturna.
Sant Jordi 2022
I a
mi, la llengua em va fer a Balsareny,
un febrer als voltants d’uns Traginers, quan encara en dèiem “dels burros”
i aquesta nostra llengua em va fer de Cal Puntes…
i aquesta llengua la tinc i la porto,
i, al fer-me, m’ha fet voltar mig món
i m’ha fet anar nord enllà, on diuen que…
però digueu-li a l’Espriu que… només ho diuen,
que mai hem estat cansats,
sempre he recordat la gent d’aquesta nostra contrada
com a gent noble, culta, rica, desvetllada, intentant ser lliure,
i així sempre he recordat els racons on m’hi van fer,
jugant al Trull, ficant-me al forat del lledoner,
passant per sota el pont de la via fent l’eco,
carrer Nou, carrer Vell, la plaça,
la baixada del Torrent fent soroll arrossegant les fulles
i el carrer de Baix, el de la Creu, i la Carretera
el Centro i el Casino, sant Marc i la marededéu,
els Bastoners i el Ball de la Faixa, que mai vaig poder participar-hi,
els Capellans, els Nacionals, les Monges i el Casal, on em van néixer,
els escoltes, la Biblioteca, la Conxita i la Maria, la Lluerna i el Sarment,
els Pastorets amb el dimoni en castellà, el Tartamut i el Sarri,
el Maia i tota la canalla jugant i jugant al carrer,
anant amb tot el poble a les fonts amb el carro
a les fonts de Cererols, del Vilar, del Saltador,
de la Roca, del Giralt, de l’Ordinari,
i totes les que me n’oblido i les que ja s’han perdut
i les olors de cada passeig, fresc cap a la resclosa
o de romaní pujant al castell per la drecera des de la via…
i l’olor de cavalls i mules traginant
i l’olor silenciosa de l’aigua de la síquia, efímera i permanent…
i com sona cada paraula apresa entre vinyes
i els horts de baix al riu… el riu, el riu tantes vegades Llobregat,
i les mil vegades pujant al Castell també des de baix a la riera.
I “si aneu al Repeu, no feu el burro”, i els magraners
I “els Segadors” en secret amb la veu de la iaia,
i com sonen les paraules apreses,
que encara ara em surten en la llengua materna:
atzagaiada, rebombori, moixaina, obaga, xiuxiuejar, fressa, bauma, coragre…
I com sona el “tots plegats” que vàrem tornar a sentir tots plegats a la plaça
un u d’octubre, que només va sonar bé quan hi vàrem ser tots plegats.
I com sonen de pròpies, intenses, intimes,
Divendres, cinc d’agost,
San Salvador,
bon dia!
Això d’escriure des del tròpic
fa que tot quedi lluny;
des d’aquí, sempre des d’aquí,
fem servir els dies
després de ser estrenats
vuit hores abans;
per això s’autoproclama
“el primer món”.
De vegades es nota tant
que cada cosa, que cada minut que arriba
ha estat ja malgastat
en aquest món acostumat
a consumir i a gavanyar
tant i de tot!
Aquí segueix l’hivern,
sol i calor durant el dia,
pluja i fresca al vespre.
La nit arriba
amb calma i serenitat,
que aquí gairebé cada dia
es converteix
en aquesta tràgica hemorràgia nocturna.
[Sarment, 1988. Merlets, 1992]
Sant Jordi 2022
Josep Espunyes deia:
No som nosaltres, que fem la llengua;
és la llengua, que ens fa a
nosaltres
un febrer als voltants d’uns Traginers, quan encara en dèiem “dels burros”
i aquesta nostra llengua em va fer de Cal Puntes…
i aquesta llengua la tinc i la porto,
i, al fer-me, m’ha fet voltar mig món
i m’ha fet anar nord enllà, on diuen que…
però digueu-li a l’Espriu que… només ho diuen,
que mai hem estat cansats,
sempre he recordat la gent d’aquesta nostra contrada
com a gent noble, culta, rica, desvetllada, intentant ser lliure,
i així sempre he recordat els racons on m’hi van fer,
jugant al Trull, ficant-me al forat del lledoner,
passant per sota el pont de la via fent l’eco,
carrer Nou, carrer Vell, la plaça,
la baixada del Torrent fent soroll arrossegant les fulles
i el carrer de Baix, el de la Creu, i la Carretera
el Centro i el Casino, sant Marc i la marededéu,
els Bastoners i el Ball de la Faixa, que mai vaig poder participar-hi,
els Capellans, els Nacionals, les Monges i el Casal, on em van néixer,
els escoltes, la Biblioteca, la Conxita i la Maria, la Lluerna i el Sarment,
els Pastorets amb el dimoni en castellà, el Tartamut i el Sarri,
el Maia i tota la canalla jugant i jugant al carrer,
anant amb tot el poble a les fonts amb el carro
a les fonts de Cererols, del Vilar, del Saltador,
de la Roca, del Giralt, de l’Ordinari,
i totes les que me n’oblido i les que ja s’han perdut
i les olors de cada passeig, fresc cap a la resclosa
o de romaní pujant al castell per la drecera des de la via…
i l’olor de cavalls i mules traginant
i l’olor silenciosa de l’aigua de la síquia, efímera i permanent…
i com sona cada paraula apresa entre vinyes
i els horts de baix al riu… el riu, el riu tantes vegades Llobregat,
i les mil vegades pujant al Castell també des de baix a la riera.
I “si aneu al Repeu, no feu el burro”, i els magraners
I “els Segadors” en secret amb la veu de la iaia,
i com sonen les paraules apreses,
que encara ara em surten en la llengua materna:
atzagaiada, rebombori, moixaina, obaga, xiuxiuejar, fressa, bauma, coragre…
I com sona el “tots plegats” que vàrem tornar a sentir tots plegats a la plaça
un u d’octubre, que només va sonar bé quan hi vàrem ser tots plegats.
I com sonen de pròpies, intenses, intimes,
quan et tornen al cor totes les paraules dels amors.
Totes aquestes que avui escric son les que m’han fet i encara em van fent.
I sí! Com va escriure el nostre mes gran poeta profeta,
jo també “encara avui respiro en català”.
Totes aquestes que avui escric son les que m’han fet i encara em van fent.
I sí! Com va escriure el nostre mes gran poeta profeta,
jo també “encara avui respiro en català”.
23 d ‘abril 2022
“Sant Jordi, pregueu per la llengua”
Balsareny, el nostre món
El Francesc de cal Puntes, activista social i antic col·laborador del Sarment, va estar a El Salvador entre 1986 i 1989 com a membre de les Brigades de Pau: un grup pacifista en els anys violents de la guerra civil d’aquell país, que va conèixer episodis tan cruents com l’assassinat del bisbe Óscar Romero o el de sis jesuïtes, entre els quals el pare Ignacio Ellacuría. Ell es defineix així: “Francesc de cal Puntes. Nascut el 7 de febrer de 1955. No tinc estudis remarcables. No tinc més títols que ser persona. I sóc de raça humana. He estat per les Amèriques: el Salvador, Guatemala i Colòmbia, intentant no fer tant mal com hi han fet alguns... Sempre he intentat estar al costat de persones i comunitats que necessitaven companyia davant les injustícies. Ara faig de pagès en un indret al País Basc. Segueixo tenint ganes de viure plenament la vida en llibertat.” El poema que publiquem l’ha escrit expressament aquest mes per al recital de “Poetes de Balsareny” que els Rapsodes dels Pastorets de Balsareny i el Cercle Cultural de Balsareny, amb la col·laboració l’Ajuntament de Balsareny, tenim previst de fer el dia de Sant Jordi de 2022, a la plaça de les Monges, passat migdia, al qual sou convidats.
Foto: Francesc Riera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.