Poetes de Balsareny: Arcadi Sant

POETES DE BALSARENY

 

Arcadi Sant Rimbau (1946)
 
Mamà
                           
Has ‘tombat’ el centenari,
suaument, sens fer soroll.
I mentre ‘trenques’ carenes
s’enriolen els estels.
 
La Lluna també vol ser-hi
i explosiona mil colors:
i tu, ‘escampant’ tendreses...
 
          No en tens pas, d’aturador!
 
Saps...
          Ets la nostra referència.
 
...I sense fer-ne ‘escarafalls’,
has sembrat mil primaveres
tot ‘giravoltant’ hiverns.
 
Anys i panys embolcallant-nos,
de ‘menar-nos’ amb dolçors.
De guiar-nos amb mà ferma.
...Sempre amunt.
 
          No en tens pas, d’aturador!
 
T’estimem.
                            [21 de juny del 2020]
 

Toni
          (al meu germà, amb amor)
 
Ens has deixat
amb l’ànima plorosa.
Te n’has anat
cavalcant vers ta Estrella
–portant la torxa testimonial del vencedor–.
 
I la Mediterrània resta sola,
òrfena d’aquell que tant se l’estima.
I les gavines ploraran ta absència
de la Mar Blava. Etern enamorat.
 
Cap més Solstici no petjaràs Menorca
cercant l’afany d’ancestres ignorats;
ni la «Neruda» –la teva–
solcarà més les onades
obrint amb ses besades
camins mai oblidats.
 
Ens has deixat.
 
Marxant a l’avantguarda,
obrint camins vers l’infinit.
 
I miro el Cel
i veig aquella Estrella
–recordes? Aquella que vas dir-me,
que avui llueix com mai.
 
I t’imagino
vetllant-nos nit i dia
aconsolant-nos del nostre desesper.
 
Has pres la davantera al «Llarg Pelegrinatge».
 
Aquell que en els teus somnis et mena a «l’Infinit».
 
Hem de seguir tes passes
fins arribar a la fita.
Vencent tots els obstacles
que ens voldran barrar el pas.
Car de la Mar Eterna has fet baixar la testa,
i ton navili solca àgil pels Temporals.
 
Mil vents de Tramuntana
hauran d’inflar les veles.
Deu mil gavines blanques
formaran ton Estel.
 
I un dia,
a la vesprada.
Quan ja les forces manquin comanaràs la Barca.
Nosaltres, Tripulants.
 
                   16 de setembre 1981
                   [Sarment, núm. 70, novembre 1981]
 
 
‘L'abocador’ de la Tasca del carrer de la Marina 
 
Hi he passat altra vegada… 
Dia rere dia faig aquell carrer. 
 
Ses portes tancades… 
Silencis que parlen. 
 
Buidors… Que ara criden, 
neguits ofegats. 
 
Hi he passat. 
I… He de tornar-hi, 
fins a amarar-me de somnis perduts. 
 
Allí a la teulada, 
encara hi penja el corriol. 
 
Enfront, a la porta, 
davant de l'entrada, 
“l'abocador” no és pas emplenat. 
 
Espera les runes, 
i el rovell se'l menja... 
Runes que abans foren projectes sens fi.
 
Que s'esdevingueren futurs ja malmesos
Il·lusions trencades... 
Miralls esquerdats. 
 
I passo i escolto… 
Laments d'esperances. 
I de cop i volta tot gira a l’entorn, 
i m‘obre les portes, de la “vella tasca”... 
I la sento prop meu. 
 
I la roda gira… I gira com boja, 
i els temps em retornen futurs escanyats… 
 
I sento rialles, 
cançons marineres… 
Contes de viatges. 
Amors ja oblidats.
I entre la disbauxa… 
 
Alegres cantades, 
somnis d'havaneres 
de mars molt llunyans. 
… I cants de taverna. 
I esglais de venjances… 
Bogeries vanes, 
banyades en rom. 
 
I les velles lleixes, 
dels corcs ja menjades, 
múrries, em somriuen 
i em piquen l'ullet. 
 
Vosaltres… 
Sabeu de tantes cabòries, 
de vides trencades, 
d'explosions d'amor. 
De velles guitarres, 
de cants d'enyorances… 
D'uns ulls que ploraren 
perduts en l'oblit. 
 
I la roda gira… I gira com boja.
I de cop i volta se'm torna cruel. 
 
I les veus s'allunyen… 
I tornen les runes. 
El corriol grinyola, 
… L'encanteri es fon. 
 
Hi passaré altra vegada... 
Dia rere dia faré el “meu” carrer,
ningú podrà prendre'm 
els secrets que guardo. 
… Il·lusions perdudes 
dels futurs passats. 
 
Aquest Sant Jordi
 
Recordes...
 
Com ‘vellutejaven’ les roses
en els Sants Jordis d’antany...
Eren d’un roig que enamora,
totes tacades de sang.
 
Envoltem-les amb espigues,
que siguin d’un groc llampant,
i alcem ben alt la senyera
cridant fort...
                   No passaran!
 
                                      [abril 2020]
 
L’Arcadi Sant Rimbau ve d’una nissaga de poetes —sa mare, son germà. I ell ha conreat també aquesta art, per a ell, com a “vàlvula d’escapament” privada, però amb tenacitat, fins al punt que ha completat, a més de quatre llibres de prosa, una seixantena de poemes que ha anat seleccionant i ordenant i que encara no s’ha decidit mai a publicar. Esperem si algun dia es decideix a compartir la seva obra, que segur que en gaudirem.
 
Els dos primers poemes que apareixen aquí són tots dos d’àmbit personal i familiar, motivats per esdeveniments vitals que ha volgut commemorar. L’un –inèdit fins avui– és la felicitació a la seva mare, Antònia Rimbau Dencàs, el dia que va complir els cent anys; l’altre, publicat al Sarment fa quaranta anys, és l’elegia amb què s’acomiadava del seu germà, el també poeta Antoni Sant, quan va morir, molt jove, als 37 anys. El tercer, més recent, escrit a començament del segle XXI, és una evocació d’un paisatge mariner, sobre el qual l’autor comenta que, malgrat que ell és “de secà”, també l’emociona la mar. I el quart és fet per Sant Jordi de l’any passat.
 
R. Carreté
Foto: Arcadi Sant