dissabte, 14 de març de 2020

Què en diria Jaume Vicens Vives?



Proposo unes reflexions entorn de la lectura de Jaume Vicens Vives. Visions sobre el seu llegat (Ed. Base, 2010), en què diferents autors donaven el seu punt de vista sobre la persona i l’obra d’aquest gran historiador quan, ara fa deu anys, es commemorava el centenari del seu naixement i el cinquantenari de la seva mort, de la qual el juny vinent en farà 60. Trobo que moltes de les seves idees continuen vigents i serien aplicables a la realitat d’avui.

La seva funció de pont cultural, la seva incansable activitat mediadora, la seva capacitat per posar-se a la pell de l’interlocutor i la seva personalitat inclusiva no quadren gaire amb l’ambient polaritzat en què, desgraciadament, sembla haver quedat reduït el debat polític i cultural en l’actualitat.

Personalment, penso que avui dia una personalitat com la que desprenia Vicens, seria del tot necessària en la taula negociadora entre els governs de Catalunya i l’Estat espanyol.

Immersos en les incerteses de l’anomenat procés sobiranista, més enllà de les proclames dels polítics es troben a faltar reflexions intel·lectuals. A causa de aquesta absència ens podem preguntar –a través de les seves obres– què en dirien avui historiadors com Jaume Vicens Vives.

Vicens deia que calia «fer un esforç per conèixer-nos nosaltres mateixos abans de passar a projectes definits, a realitzacions concretes». Emmarca l’existència de Catalunya en clau europea i hispana: pertanyem a la primera per filiació directa dels temps carolingis i a la segona per l’experiència històrica compartida.

Jo crec que el poble català és un model d’acollida de diverses cultures. L’habilitat dels catalans per regenerar contínuament la seva pròpia identitat és molt coneguda i apreciada a Europa i arreu del món.

D’una banda, Catalunya ha de ser conscient que hi ha hagut massa moments en la seva història en què s’ha deixat arrossegar per aquell caràcter bondadós, una mica ingenu, i amb una acusada resistència a no generar cap tipus de tensió manifesta. Això ha generat una pèrdua de oportunitats històriques, perquè «generalment hem dit prou! En el moment pitjor, quan la conjuntura ens era desfavorable, quan havia passat el punt dolç de la força o de la nostra raó».

Vicens Vives va morir jove, l’any 1960, amb tan sols 50 anys d’edat. No va poder arribar a viure la Transició. Aquell moment dolç de la nostra força, crec personalment que va ser desaprofitat pels pares de la Constitució, ja que el dret de Catalunya al concert econòmic –amb el qual el país seria més a prop de la sobirania– no va ser prou defensat com calia.

D’altra banda, hi ha hagut altres moments històrics, potser més  puntuals però no menys demolidors, en els quals la ruptura radical ha aparegut com l’única sortida, i en els quals, llavors, s’ha comprovat amb dolor «com, de sobte, aquestes (el seny i la ponderació) semblen frenades, i encara són capgirades, per una actitud en què es barregen l’exasperació i el sentimentalisme, l’ arrauxament i la rebentada».

Quan ha passat això, jo crec, perdem la raó de les coses, ens tornem intransigents i partidistes; i fent aflorar els sentits, perdem la nostra responsabilitat com a poble.

Vicens conclou el seu diagnòstic amb una frase que avui adquireix caires de dramatisme, però que sorgeix d’una ponderada anàlisi històrica de llarg termini, i per tant val la pena almenys tenir-la present en la actual conjuntura: «No hem estat prou forts per fer-nos la nostra pròpia historia; vet ací la gran tragèdia col·lectiva. Ben bé fa cinc segles que marxem d’esma, adés conformant-nos amb un migrat paper de circumscripció provincial, adés volent forçar la roda de la fortuna cap a posicions singulars d’imperialisme polític i cultural». Com a conseqüència, Catalunya s’ha balancejat entre «el cofoisme pragmàtic d’acceptar un fet existent» i «el mil·lenarisme de la catàstrofe redemptora», i Vicens es preguntava si no hi hauria un punt mitjà entre aquestes dues actituds. 

Andreu Fernández i Aguado


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.