dissabte, 23 de març de 2019

'Morir a cavall dels vents', de Jordi Corominas i Llorenç Planes

CERCLE LITERARI


Per Sant Jordi es publicarà la novel·la Morir a cavall dels vents, que he escrit amb el Llorenç Planes i que esperem que aquest dia ja pugueu trobar a la llibreria Els Colors. Ens fa molta il·lusió presentar-la al nostre poble, perquè el rerefons de tot és una història d’amistat que comença a Balsareny amb els escoltes.  De joves, amb el Llorenç ja escrivíem i fèiem moltes coses junts, entre les quals, col·laborar en el què aleshores eren els començaments del Sarment. A partir dels 18 anys la vida ens va dur per diferents camins i vam perdre completament el contacte i 35 anys després, a cavall dels vents, ens retrobem. Moltes passions ens tornen a unir, entre les quals, la muntanya i, ara, l’escriptura.

Escriure la novel·la ha estat un divertimento en el sentit d’un exercici despreocupat, lliure i molt divertit. Morir a cavall del vent és una novel·la policial i d’intriga, però amb tocs de novel·la psicològica i negra, de sàtira, de comèdia de costums de les cultures pirinenques i de reflexió filosòfica.

La que en principi era la mort accidental d’un corredor a la carrera més prestigiosa dels Pirineus, la “Cavall dels vents” de la serra del Cadí, sembla  que és un homicidi. Una unitat dels mossos d’esquadra de Puigcerdà, comanada pel sergent Grabulosa, és l’encarregada de la investigació, en què van desfilant diferents potencials homicides: la màfia russa, la màfia xinesa, antigues i modernes colles de contraban d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, traficants d’anabolitzants i diferents dopatges esportius, antics republicans assassinats al front i austríacs que temen que nets de jueus reclamin les propietats que es van quedar.

Els Pirineus, una terra aspra, escarpada i dura, batuda per llevantades i torbs, poc habitada, amb gent feta a la seva, amb multitud de passos de vigilància difícil, i amb tres estats implicats (l’espanyol, el francès i l’andorrà) hi és omnipresent amb totes les seves cicatrius i ferides encara obertes en els personatges de la novel·la: lloc d’escapada i d’arribada en moments políticament convulsos,  jueus i republicans que fugen del feixisme en direccions contràries, passos clandestins, joves neorurals que busquen el seu paradís… També hi traspua la decadent cultura catòlica, amb els seus insignes mossens, progressivament substituïts per psicòlegs, psiquiatres, i tot un nou moviment que barreja la medicina alternativa, el ioga, les constel·lacions i el Mindfulness.

Volem homenatjar també amb la novel·la el major Trapero, que un dia ens va convidar a una reunió dels caps dels Mossos d’Esquadra que versava sobre les novel·les que tenen per protagonistes els membres d’aquest cos. Vam descobrir que hi ha cinc mossos que es dediquen a escriure novel·les policíaques. La nostra imatge de la policia no era la d’un cos modern i sensible, i menys amb tanta gent interessada en la literatura. És clar que el nostre protagonista (als mossos hi ha de tot) és molt cínic i àcrata:

He arribat a ser sergent, però hauria pogut ser un gàngster. Si fos filòsof, filosofaria; sóc mosso d’esquadra, desemmascaro fills de puta. Em limito a mirar la gent que m’envolta, que investigo, i amb això en tinc prou per filosofar: tot hi és. Tota la filosofia hi és.

Soc un enemic de l’autoritat. És el que més m’emprenya de l’ofici: quadrar-me davant d’un superior. La Creu de Sant Jordi és imperdonable. La medalla que m’estimo més és una taca de salsa a la camisa. M’agrada el pensament solitari. No puc sofrir els xais.”

Per últim, voldríem destacar que la novel·la és plena de referències a personatges i anècdotes de Balsareny que poblen la nostra memòria. Aquí en deixem, com a tastets, tres fragments:

La Sallés

La Sallés, com a flamant cap de «Les Hortènsies», per evitar el contacte visual amb la pacient i els seus insults, caminava a desgrat al seu costat. El Dr. Orejas no era sant de la seva devoció. La posaven negre aquests metges joves que es creien amb dret de capgirar-ho tot.

El Matamoros

—Perdona que canviï de tema, però, coneixies el David Daudé?
—Quina pregunta! Qui de Canillo vols que no el conegui? Els Daudé eren una casa amb molta solera. El Ramon de Canillo va participar en negocis que van anar molt bé: l’elèctrica, la telefonia, la Banca Nacional Andorrana, les estacions d’esquí del Valira, les màquines llevaneu del Claret…, però va tenir mala sort amb l’hereu, i amb el net encara pitjor. El David era un cas com un cabàs. Se n’expliquen moltes bestieses, d’ell. Una de les que recordo és que es va filar la filla d’un metge, un tal doctor Matamoros de Berga. Es va emportar la filla i el cotxe del seu pare que du un cartell que diu «metge», es va fer passar pel doctor Matamoros i se’n van anar a la Torre del Remei de Bolvir, el millor hotel de cinc estrelles del Pirineu. L’endemà va haver-hi una senyora que es va desmaiar i com que s’havia inscrit com a metge van córrer a buscar- lo. Ell, decidit, va baixar com si fos el doctor Matamoros i es veu que va curar la senyora desmaiada, que en va quedar molt contenta. Ves a saber quines palpades li devia fer —va dir deixant anar una riallada homèrica—. Però el millor de tot és que després es va posar també a la butxaca el pare de la noia, el doctor Matamoros, i això sí que és l’últim del món. Si m’ho hagués fet a mi, li hauria fotut una perdigonada. Com se’l va ficar a la butxaca? És un misteri. A vegades havia vingut amb ell a passejar pel poble i un dia fins i tot me’l va presentar. A mi el David no me la fotria pas, es veia d’una hora lluny que volia fer-se el simpàtic, però que d’empàtic i afectuós no en tenia res.

El Bonals

—Hola Grabulosa, si us plau, segui —va fer el Bonals sense apartar la vista de la pantalla de l’ordinador.
«Hòstia santa! Últimament, els metges ja ni et miren a la cara. Són uns autèntics mussols», va passar-li pel cap al sergent.
—En què el puc ajudar? —va dir d’esma el psicòleg quan es va dignar a alçar els ulls.
—Miri. No he vingut a parlar ni de mi, ni de la Gisela, ni de vostè, ni d’aquest maleït vent d’Espanya…
—Em satisfà veure que el seu trastorn neuròtic obsessiu ha minvat —va amollar el doctor, mantenint un to i una mirada neutres, però escapant-se-li un posat mofeta.
—Ja hi som! Escolti, a mi parli’m clar i català. Gelosia. Entesos, però no m’atabali amb altres hòsties. Estic tip d’anar a reunions de psicòlegs i psiquiatres. Sou un veritable niu de serps! Quan ens trobem els policies o els camioners ens diem a crits fills de puta, malparits i tot el que vostè vulgui els uns als altres, i al cap d’un dia ningú no se’n recorda, però en una reunió de psiquiatres us insulteu de la manera més recargolada possible: «El teu narcisisme fa que no escoltis ningú», «estàs esdevenint una caricatura de la teva obsessió compulsiva», «que no t’has pres el Trankimazin, avui?» I us ho guardeu tot al pap. Això sí, sense perdre les formes. Ja en teniu de mèrit, ja… Redéu! Però a mi no m’hi enganxarà pas, en aquest joc.
El Bonals va fer la mitja rialla.
—Fins i tot el vostre riure és fet i pastat —no pogué estar-se d’afegir el sergent—, sense mostrar les dents, sense esclafir, en alerta per fotre-li un moc a qui us convingui.
—Grabulosa, Grabulosa… —s’hi va tornar amb aire de perdonavides el Bonals—, sempre delicat com una ungla d’ase. Miri, jo el trobo simpàtic i entenc perfectament que la Gisela el prefereixi…
—Alto aquí! Ja m’està embolicant la troca amb les seves teranyines psicoanalítiques. Només he vingut a parlar del David. Sé que el 2012 va venir a la seva consulta.

Jordi Corominas


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.