dissabte, 8 de desembre de 2018

Comiat a en Josep M. Ribera, “Minguet”

OBITUARI



Aquest 27 de novembre vam enterrar l’amic Josep Maria Ribera Flotats, a qui molts coneixíem com “el Minguet”. Aquest apel·latiu, que ell acceptava de forma natural, conscient que l’havia heretat de la pròpia família i sabedor que els noms d’aquesta naturalesa configuren un cert “pedigrí” dins d’un poble.

El Josep era una persona que es comportava d’una manera més aviat discreta i amb una certa voluntat de no fer-se notar. En el tracte personal, hom sabia que es trobava davant d’un home de gran lucidesa i d’un gran coneixement de les coses i de les persones. Tenia facilitat per transmetre els seus pensaments i així influir, de manera més o menys soterrada, en moltes de les seqüències d’aquest entorn del dia a dia en què tots romaníem.

Com el Pere Juncadella ara fa quatre mesos, el Josep ens ha deixat de forma ràpida i inesperada. Un altre dels amics que se’n van, gairebé sense avisar. Com ja vaig expressar en el cas del Pere, deu ser la conseqüència natural d’haver arribat a una edat en què aquestes coses passen, i probablement amb clara tendència a incrementar-se en el temps. Trista conclusió que no compensa la pèrdua d’amics; i menys encara, d’aquests tant lligats a les nostres vivències i als episodis que, si més no en el meu cas, estan estretament lligats als valors del que enteníem –eren altres temps– com a intocables i indestructibles.

Vam néixer el mateix any (1941), en època de grans penúries, tot just acabada la guerra civil. Una època en què vam haver d’aprendre a sobreviure d’una manera –vista en perspectiva– molt singular, al costat d’uns pares i familiars tan avesats a la misèria i al patiment que, si hi havia un tros de pa a la casa, anava destinat als més petits, abans de satisfer les necessitats dels grans. Per no parlar de les moltes cases que no tenien ni pare ni mare, ni persones grans, com a conseqüència dels efectes devastadors d’aquella guerra acabada de passar.

Van ser les condicions que ens va tocar de viure en aquella època. Avui, com molts companys saben i recorden, vivim en un món que, per als nascuts anys més tard, ja els seria difícil d’imaginar. Per lògica, a les actuals generacions, si s’arriba a entendre ja és prou important; advertint, però, que el bé i la normalitat són el present, i que les responsabilitats dels fets que van ocórrer en aquells anys pertanyien només a aquells anys i res mes a afegir.

Com que coincidíem en l’edat, ens va tocar de fer aquell odiat servei militar, vigent a l’època. El vam fer en diferents llocs, però simultàniament en el temps, com tocava. Les particularitats de fer aquell “servei” ara no venen al cas, però sí que vull dir que esdevenia un llast més, un espai més de temps perdut, bàsicament perquè ens tocava d’executar-lo en l’edat (dels 21 als 23 anys) en què més ens calia orientar les nostres vides: adés fos cap a un treball més o menys estable i segur, adés fos per superar unes perspectives econòmiques gairebé de subsistència o adés per casar-se i formar una família, tal com els cànons i els “bons costums” de l’època ens aconsellaven.

Va ser a partir dels anys 70, que per un seguit d’esdeveniments –finals del franquisme- vam coincidir en la realització de moltes activitats. El Josep, tant pel seu temperament com per la bona disposició que sempre tenia, va ser present en la creació i desenvolupament de moltes activitats, moltes de les quals crec que van ser prou importants com per fer-ne un breu recordatori.

En efecte, el Josep tenia un discurs propi, elaborat més aviat des de visions de carrer, que vol dir des del vessant més realista possible. Constant, observador i poc donat a les exterioritzacions banals, esdevenia un referent molt útil per a tots nosaltres. Tant bon punt el vam convèncer per encapçalar la creació d’un Club d’Escacs a Balsareny, aquella entitat es va posar a funcionar com un rellotge, d’un dia per l’altre. No solament va ser l’esperit organitzador del club –pel qual probablement se’l recordarà mes tard–, sinó que per a molts aspectes en va crear escola. A part de la faisó lúdica i cultural, aquell club va assolir de ser original i un referent, per a molts pobles de l’entorn, especialment pel que fa a l’execució i la posada en escena d’un determinat estil, sorprenent tant a nivell local com per a la resta de la comarca.

Amb motiu de la celebració de la Festa Major de Sant Marc, ens vam estrenar organitzant unes simultànies d’escacs, que ara no recordo si van ser protagonitzades pel mallorquí Artur Pomar (o, en tot cas, per un jugador de categoria semblant). El Josep hi va crear un escenari on cada jugador disposava del seu respectiu tauler i rellotge, amén d’unes originals peces de fusta que subjectaven dues banderetes –la nostra, quadribarrada– i que conformaven una extraordinària faisó de color i de sentiment de catalanitat, dins d’un recinte políticament tan neutre com podia ser la celebració d’unes simples simultànies d’escacs.

Es tractava de posar-hi imaginació, feina i gust per la recuperació dels nostres senyals d’identitat. El Josep, en aquell i en cada un dels actes públics que es van celebrar, destacava per aquella característica que hi sabia donar. Val a dir que en tota festa que es va celebrar a partir d’aquell moment en tota la comarca, “l’estil Balsareny” es va imposar com a model.

També va ser un element indispensable en la creació i la posada en marxa d’un moviment polític de caràcter local, en les primeres eleccions municipals democràtiques que es van celebrar després de la dictadura. Òbviament, sense suports ni ajuda de partits, col·laboradors com el Josep van ser claus per tal d’estructurar un ideari i un programa de govern, dins la colla d’afeccionats que érem tots els que formàvem part d’aquella candidatura, finalment guanyadora, que van ser els “Independents per Balsareny”.

Una de les labors d’aquell Ajuntament va ser la reforma física i estructural (era un paleta sòlid i amb coneixements) de la Piscina Municipal, que, provinent del temps del franquisme, disposava d’unes instal·lacions que s’havien anat deteriorant amb el pas del temps. En tant que home d’ofici i sense ser-ne el regidor, va dirigir i supervisar una reforma que va permetre la recuperació d’un espai importantíssim per a l’esport i el lleure de la població.

El dia el seu funeral, el senyor rector de Balsareny va remarcar com, al poc temps de conèixer la parròquia, el Josep el va il·lustrar de moltes coses sobre la gent i el poble de Balsareny, per a ell completament desconegut; i va subratllar com, a través de les seves observacions, va aprendre de conèixer Balsareny i molta de la seva gent, i fonamentalment a estimar-lo. Jo crec que mossèn Antoni va estar encertadíssim fent aquestes observacions, per tal com el Josep era un expert a definir i posar sobre la taula els trets més característics i més definitoris de molta gent, a més de bon coneixedor de l’esperit i del caràcter del nostre poble.

Finalment, Josep, recordar-te com aquella persona franca i directa que vas ser –hom és testimoni del que em vas dir, poques hores abans de morir– i repetir-te i assegurar-te que va ser un gran honor per a mi el fet d’haver-te tingut per amic.

Que en pau descansis, Josep.

Josep Soler Cirera
Foto: Família Ribera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.