De casoris

DE MEMÒRIA (44)

Fa setanta anys, un casament es convertia en un esdeveniment popular, molt a prop d’un espectacle. I tots es celebraven a l’església a una hora en què s’hi podia assistir com a espectador, llevat de rares excepcions. El casament catòlic tenia validesa civil, com ara, però no hi havia matrimonis només civils. Érem en temps nacional-catòlics...  Ara mateix acabo de llegir una estadística en què es diu que el 2013 només el 17% dels casaments celebrats a Catalunya ho van ser religiosament, catòlics o altres. Mireu com han canviat les coses.

Però anem a pams. Abans del casament hi havia el festeig: enamorar-se de la parella (sempre noi-noia, no com ara), parlar-ne i parlar-ne, passejar plegats, anar al cine (si podia ser, a les últimes files, ja m’enteneu) i preparar el casori. 

Calia tenir feina, diners,  casa  (prou sovint a casa dels pares). I molta paciència. Hi havia festeigs que duraven anys, sense comptar  els que la guerra civil va tallar pel mig, amb tres anys de pròrroga. Això passava a Balsareny i arreu, però jo recordo els que vaig veure de petit. Conec, per exemple, una anècdota prou eloqüent del festeig i del seu ambient. Resulta que una parella d’enamorats parlaven al carrer, a la porta de la casa del noi. Era una nit d’estiu, calorosa com ho solen ser al poble. I la noia va dir al noi: «Au, me n’he d’anar, qui sap quina hora ja deu ser». I de dalt d’un balcó, amagada darrera una persiana de les d’abans, una veu de dona va respondre: «És la una!». Hi havia algun festeig que es veu que se seguia en directe (tots els protagonistes d’aquest fet ja són morts, però en recordo perfectament els noms, que em reservo, és clar). Un altre detall, penso que important: la majoria dels festeigs eren entre persones del poble o, com a molt, entre persones dels pobles veïns. La iniciativa solia ser del noi, fins allà on arribaven les bicicletes, en el cas dels pobles veïns. I, si no hi havia sort, un cens força remarcable de solters i solteres.

Quan el festeig ja s’encaminava al casori, calia pensar en els vestits. Res de confecció industrial o «prêt-à-porter», que es diu avui. Per als nois, els sastres, que a Balsareny n’hi havia més d’un. Per a les noies, les modistes. L’únic taller, si més no el més important, era el de la Francisqueta Riba. Un centre de confecció a mida on treballaven moltes cosidores de diferent nivell i un centre, també, de xafardeig considerable. I, si els homes anaven més o menys vestits com ara —de carrer—, les dones casadores no anaven  pas sempre, com ara, vestides de blanc, sinó sovint amb un elegant vestit jaqueta. 

Aquest era el detall, potser, més important i de més curiositat a l’hora d’entrar a l’església per casar-se. El més espectacular, i el que atreia més concurrència a la plaça, davant del temple. Especialment de gent femenina, a falta de revistes del cor o de reportatges de televisió, absolutament inexistents. La resta, la cerimònia nupcial, era cosa dels interessats i dels convidats, sovint escassos: els imprescindibles. Vull remarcar, però, que tant per la vestimenta com pel nombre de convidats, es podia interpretar el nivell social i econòmic de la festa. El rànquing. No hi solia haver sempre missa i, si n’hi havia, tampoc no sempre hi havia música d’acompanyament. Aquí també es notava el nivell social del casori. A nivell particular, recordo haver-me guanyat alguna pessetona grapejant a l’harmònium els quatre compassos de la marxa nupcial i alguna digressió harmònica per acompanyar la solemnitat de la cerimònia. Cerimònia a la qual no faltava mai l’agutzil, el Joan Anton Maya, per fer firmar als contraents els documents civils.

Amb l’arribada de l’emigració, especialment andalusa, i amb les estretors econòmiques que va comportar i que no permetia al nuvis una festassa com les descrites fins ara, es va implantar un vell costum cultural d’allà per als menys afortunats: el rapte. El nuvi raptava la núvia, desapareixien un dies i, en retornar, per dignitat mútua i prestigi de la família, es casaven per la via ràpida, de matí —a missa primera—, com qui diu d’estranquis. Ho deia al començament d’aquest escrit. També passava per als vidus. Tot això ja és història, crec que per sort.

Acabada la cerimònia religiosa, hi havia la celebració. Oh, no penséssiu pas un banquet, no. Generalment el que es deia un refresc, que solia ser allò que avui diríem un pica-pica en un cafè del poble, generalment al Centre o a cal Boter. En aquest establiment, una mica més tard, ja es van especialitzar en dinars de casament on, deien, havien servit fins i tot canelons (!).

I aquí ve l’últim aspecte dels casoris, el viatge de nuvis, que en aquell temps se solia dir la passejada. I que no anava gaire lluny, en la majoria de casos: Montserrat, Barcelona i, potser, Mallorca i no gaire més enllà, segons la potència econòmica de cada parella. Però, què voleu, d’aquesta manera de fer vam néixer els que avui, si encara hi som, ja som avis. I per molts anys!

Jordi Planes