dimecres, 15 de gener de 2014

El nostre 1714

HISTÒRIA
Un fuseller del regiment Vila i Ferrer (imatge cedida per Francesc Riart)

                                     “¿Quién podrá persuadirnos a que, en un solo día, queramos consentir
que se entronize sobre los Catalanes la vanidad y violencia Castellana?”
Manuel de Ferrer i Sitges, del Braç Militar de Catalunya (6 de juliol 1713)
 
L’any 1714 és un any de trista memòria pel catalans. Aquell any va finalitzar la Guerra de Successió i les tropes borbòniques, un cop assolida la conquesta de Barcelona i la rendició de Cardona, van començar la destitució dels costums, lleis i tradicions catalanes per una legislació que va suposar una gran pèrdua per als vençuts. Els assassinats dels vençuts es fan fer habituals i els crims de guerra van ser venjats de les formes més diverses.

Però la Guerra de Successió, durant els anys que va durar, va ser una guerra global que afectà la majoria de monarquies europees i les seves colònies. A Catalunya aquesta guerra no només es va desenvolupar en els escenaris més populars que ens han arribat fins als nostres dies, com Barcelona, Cardona o Talamanca, sinó que es va lluitar en moltes localitats del nostre país, i Balsareny en va ser una. A Balsareny es va aconseguir una de les poques derrotes de l’exèrcit borbònic; una derrota que, un cop estudiada, ens fa palès que durant la guerra els dos bàndols van mostrar una crueltat sense límits.

Durant tota la guerra, el castell de Cardona va exercir un paper principal en la resistència contra els borbons a la Catalunya central. Des de Cardona s’organitzà la resistència i el combat contra les tropes borbòniques, sobretot a partir de 1713.

Des de Cardona, el Marquès del Poal i els seus oficials van fomentar la insurgència a la Catalunya interior, amb la intenció de desestabilitzar la zona i obligar l’enemic a retirar tropes del setge de Barcelona per contenir les revoltes a l’interior del país. La revolta popular antiborbònica esclatà el 4 de gener a Sant Martí Sarroca i durant els mesos de gener, febrer i març s’escampà per Osona, el Lluçanès, el Bages i el Solsonès.  Essent coneixedors de la geografia de la zona, els revoltats aconseguiren clars avantatges i, en alguns casos, això els donava superioritat enfront les tropes borbòniques, que van haver de destinar un gran nombre de forces per sufocar la rebel·lió, i això va contribuir a alleugerir la pressió del setge que patia Barcelona.

Els exèrcits austriacistes de la zona portaven a Cardona els presoners de guerra, que eren tancats a les presons del castell. Com diu La Gaceta de Barcelona del 27 de novembre de 1713, la influencia de Cardona a la Catalunya Central havia servit perquè

“más de 50 lugares de las vecindades de Cardona, Manresa, Solsona, y Berga ayan prestado rendida obediencia en manos de dicho señor Marquès  (...) y ” cuidasen de mantener sus armas, y estar prevenidos para cuando les diesse avisso, que seria para una accion gloriosa.”

Entre els mesos de gener i febrer del 1714, després de més de deu anys de guerra, es produí un aixecament popular a moltes localitats rurals de Catalunya. A part de la influència exercida des de Cardona pel Marquès del Poal, un del motius principals va ser la imposició per part dels dirigents borbònics d’una contribució arbitrària  i excessiva que tenia per finalitat sufragar les despeses de l’exèrcit. Aquesta quantitat reclamada, del tot abusiva per a les possibilitats d’un país empobrit per tants anys de guerra, i la incapacitat de satisfer-la, va provocar l’alçament, i fomentà la creació de partides de miquelets, voluntaris i paisans armats. La resposta borbònica seguia sent la de més repressió i destrucció. Aquells que no volien o no podien satisfer el tribut de guerra eren executats.

Signatura d'Antoni Desvalls, marquès de Poal. Font: www.cardona1714.cat
 
Un pagès de Cererols (Súria) escrivia en el seu diari personal el 1714:

“S’alçaren per moltes parts de Catalunya molta gent a qui deien voluntaris. I hi feien capitans i comandants, i n’hi havia de cavall i de peu, i anaven corrents per tot Catalunya, i es feien donar tot el que havien de menester, o, sinó, s’ho prenien. Amb què, entre uns i altres, no deixaven res per cases i llocs. I tenien per general el marquès de Poal (...).”

Amb les seves accions, els revoltats obligaven les tropes borbòniques a destinar força contingents a perseguir-los, alhora que havien de deixar contingents suficients als principals nuclis de població i als enclavaments estratègics que necessàriament minvaven les seves forces.

Aquests van ser els motius que van provocar la batalla de Balsareny. El dia 11 de gener de 1714 el coronel borbònic Palomino, al comandament del regiment de Lleó format per prop de 700 efectius, va irrompre a Balsareny. Tal com ho descriu un cronista de l’època:

“ Al entrar en el lugar, el dia 11 de Enero, tomaron presos los Jurados (de  Balsareny), por razón que no habian llevado el dinero que les tocaba por la contribución que habian tasado”.

Però les tropes no es van quedar als afores i l’ocupació del poble va ser general.

La notícia de l’ocupació de Balsareny es va escampar ràpidament arreu, sobretot per la comarca d’Osona, on les tropes voluntàries s’organitzaren pel seu alliberament. Aquestes tropes van trobar prop del Prats de Lluçanès al coronel Ferrer (Joan Vilar i Ferrer – s.XVII, Gaià (Bages). s. XVIII, ?–), anomenat així per ser el fill del “Ferrer de Gaià”, mot que encara avui és conegut a Navàs, amb el seu regiment de 300 fusellers, que s’hi uniren. Així, juntament amb nombrosos grups de sometents de contrades veïnes i algunes partides de miquelets van dirigir-se cap a Balsareny per reconquerir la localitat. Algunes fonts parlen d’un contingent de prop de dos milers d’homes, però bé podria tractar-se d’una xifra sobredimensionada.

Les milícies arribaren a Balsareny el 14 de gener. El coronel Ferrer no va voler esperar, i va ordenar que l’enfrontament comencés de seguida. Ferrer va iniciar l’assalt a primera hora del matí, ordenant que tant els voluntaris com els fusellers travessessin el riu mentre que els paisans, amb el subveguer Prats i els batlles, s’acostessin tocant les botzines i cornetes envoltant el poble.

Els voluntaris i fusellers començaren a atacar per la part de l'església. La primera escomesa va ser refusada pels borbònics, on morí el capità Domènec Torres (fill de Torà), germà del coronel Segimon Torres, i 8 fusellers. Després d’aquesta primera envestida els atacants es retiraren a una distància prudencial, fora de l’abast dels trets dels fusells, però ben aviat decidiren un nou atac, amb el qual van arribar fins a la muralla del poble, només amb dues baixes perquè no van rebre una defensa aferrissada des de l’interior. La fàcil aproximació va enaltir els assaltants, que cridaren a la resta: "A ells, que no tenen municions".

Llavors tots els invasors assaltaren la vila per diferents parts alhora. El capità de voluntaris Jaume de Granollers, el capità de voluntaris Busquets i el tinent Salvador Bordas entraren per diversos marges petits i poc protegits, seguits de la resta de les tropes.

El coronel Palomino no va tenir altra opció que replegar-se, mentre ordenava a un capità de granaders que incendiés el poble. Però en començar l'incendi el granader va ser atacat pels vilatans, que el van ferir mortalment, i l’incendi va ser sufocat. Palomino i els seus van retrocedir davant l’escomesa dels assaltants i van aconseguir fer-se forts a l’església, on van ser assetjats durant dues hores, fins que va capitular la seva rendició i la dels seus soldats a casa del rector. La capitulació es va fer en presència del coronel Ferrer i el subveguer del Lluçanès Prats, i el botí de guerra va ser quantiós en tots els aspectes. El coronel Palomino va ser empresonat i dut a Cardona, mentre que la resta els van traslladar cap a Vic. En l’enfrontament van morir entre deu i dotze soldats, segons consta en un llibre de la parròquia de Balsareny:

“A mitg mes de Janer poch mes o menos del Any 1714 moriren en esta parroquia de Balcereny de mort violenta de onse a dotse personas los quals no se sap de ahont eran pero com a christians que eran i com en efecte los mes reberen tots los Sagraments sels dona sepultura eclesiastica en lo fosar de esta Iglesia Parroquial de Sta Maria de Balcereny.”

En aquella època les tropes filipistes de la zona eren comandades des de Manresa pel general Vallejo, un militar expert en les operacions contra la guerrilla de sometents i miquelets, i en aquell moment estava dedicant tots els seus esforços i efectius contra Cardona, no sense entrebancs, ja que tenia les seves tropes més disperses del que volia i rebia constants atacs enemics. El general Vallejo tenia una gran amistat amb Palomino, i en saber la seva situació va mobilitzar cap a Balsareny dues columnes: els “Dragons de Marimon”, comandat pel coronel català Bernardí Marimon i de Corbera,  una de les dues úniques unitats borbòniques formades íntegrament per catalans i amb fama de ser una unitat d’una qualitat extraordinària, i el regiment napolità “Basillicata”, dirigit pel brigadier Félix Álvarez de la Escalera.

El coronel Ferrer va sortir al seu encontre, però es va haver d’aquarterar a Sallent a causa del gran nombre d’efectius borbònics que s’aproximaven. Marimon i els seus dragons van ser interceptats per un contingent del marquès del Poal. El botifler sofrí 80 baixes i, minvat d’efectius, en lloc de dirigir-se directament cap a Balsareny va decidir esperar per unir-se al regiment d’Escalera. Aquesta espera va suposar que les dues columnes arribessin a Balsareny massa tard per ajudar Palomino, però això no els va privar d’incendiar el poble i després marxar cap a Sallent per enfrontar-se a Ferrer. Però Ferrer va aconseguir abandonar el poble i es dirigí fins a Gràcia, on la nit del 26 al 27 de gener va assaltar el quarter filipista amb l’ajut de la companyia de voluntaris del capità Marco i 300 fusellers del regiment d’Ortiz.

Mentre traslladaven els presos fins a Osona, alguns dels fusellers de Ferrer i alguns paisans van degollar les tropes capturades a Balsareny, juntament amb militars dels regiments de Nieuport, d’Ostende i dels dragons de Grimau, a l’anomenat bosc dels Pregons, prop de la serra de Degollats a Santa Maria de Merlès, tot i que aquesta ubicació no està del tot confirmada. En total assassinaren més de 600 soldats. Hi ha versions que opinen que aquesta matança fou en revenja dels fets de la Gleva, on les tropes borbòniques assassinaren a traïció prop de 200 vilatans desarmats.

Tot plegat fou un preludi del que, a partir de l’estiu, entraria en una espiral de màxima virulència i que acabaria amb l’ocupació de Barcelona l’onze de setembre, i la de Cardona una setmana més tard, en el malaurat estiu del 1714, en què els catalans no tan sols van perdre una guerra, sinó que perderen gran part de la seva identitat com a poble i com a país; del qual, 300 anys després, encara queda molt per recuperar.

Santi Fornell
 

Mapa de Balsareny, segle XVI-XVII. Archivo Histórico Nacional, Madrid


Per saber-ne més:
 

-          SERRA i SELLARÈS, Francesc. ERILL i PINYOT, Gustau,(2009) La darrera victòria de l’exèrcit català. La batalla de Talamanca (1714). Col·lecció Nostra Història, número 12. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. 

-          PLANES i BALL, Josep Albert. (2002) La Guerra de Successió al Lluçanès. Centre d’Estudis del Lluçanès. Prats de Lluçanès. 

-          ALCOBERRO i PERICAY, Agustí. Catalunya durant la Guerra de Successió. Vol I. Àustries contra Borbons. (1705-1713). Barcelona: ara LLIBRES, 2006. 

-          ALCOBERRO i PERICAY, Agustí. Catalunya durant la Guerra de Successió. Vol II. La Guerra dels Catalans. (1713-1714). Barcelona: ara LLIBRES, 2006. 

-          CASTELLVÍ i OBANDO, Francesc. Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, Volum III: anys 1710:1711:1712:1713. Data de redacció del manuscrit: des de 1733 a 1749 aproximadament. Transcripció de Josep M. Mundet Guifré i José M. Alsina Roca Editorial: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo (Madrid), 1999.
 
-          CASTELLVÍ i OBANDO, Francesc. Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725, Volum IV: anys 1714:1715:1716:1717:1718:1719:1720:1721:1722:1723:1724. Data de redacció del manuscrit: des de 1733 a 1749 aproximadament. Transcripció de Josep M. Mundet Guifré i José M. Alsina Roca. Editorial: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pércopo (Madrid), 2002.


Webs

 




-          www.guerradesuccessio.cat


-          www.cardona1714.cat


 
Agraïments

  • Francesc Serra i Sellarès, de Navarcles.
  • Josep Maria Badia i Masgrau, de Navàs.
  • Xavier Novell i Bulnes, de Balsareny.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.