dilluns, 11 de març de 2013

Setmana Santa

DE MEMÒRIA (23)


A la dreta, Francesc Riera; darrere seu, Marc Picas i Xavier Rojas 
Avui dia, la Setmana Santa és considerada un temps d’esbarjo, d’esports d’hivern (final de temporada), de viatges, per a qui pugui permetre-s’ho. Quan jo era petit i adolescent, aquesta setmana era temps de recolliment, si no de grat, per força. La tradició religiosa acceptada i practicada per molta gent del poble —i més en aquells temps de nacional-catolicisme, d’acabada la guerra— perpetuava costums antics de què parlaré tot seguit. Ajudava al recolliment forçós la programació radiofònica, que només retransmetia sermons i música clàssica (d’avorriment general, tot i que a mi m’agradava molt, la música). L’ambient general, doncs, s’adeia amb l’adjectiu de «santa» que arrossegava aquesta setmana.

De fet, la Setmana Santa començava de manera festiva el Diumenge del Ram. Era el dia de beneir el ram: algunes palmes i palmons, poquets, i molts rams de llorer engalanats amb garlandes dolces i uns rosaris vermells, de sucre, que més d’un noi espavilat feia saltar dels rams tallant-ne el fil amb una fulla d’afaitar, davant del disgust de la petita víctima. També era el dia d’estrenar els vestits de primavera, fes fred o calor.

Una pràctica de nom avui reprovable —i abans també, però no ens ho semblava— era la d’anar a matar els jueus o el Dijous o el Divendres sant, no me’n recordo bé. Durant l’Ofici de Tenebres —una llarguíssima cantilena o gori-gori que feien els capellans la tarda d’aquell dia— s’anaven apagant uns ciris d’un cirial de tretze braços que diu que representaven els dotze apòstols i la Mare de Déu. Quan, al final, només quedava encès un ciri, la mainada, a indicació del rector, començàvem a fer un terrabastall enorme picant sobre els bancs amb maces, carraques, matraques i altres objectes sorollosos. Això era matar els jueus.

El mateix  Dijous Sant es feia el Monument. Era una estructura de fusta construïda pel fuster Conrado Planas, a la fusteria dels baixos de cal Devesa, amb una escalinata que portava a un sagrari on es guardava el Santíssim exposat als fidels. S’ornava amb palmons i grillades, uns testos on s’havien fet germinar en la foscor, a cada casa, llavors de cereals, que apareixien de color blanc i feien molt de goig. A banda i banda de l’escalinata cremaven els ciris que les famílies hi duien i que, un cop retornats a les cases, tenien la virtut, deien, d’aturar els llamps junt amb el panellet de Sant Marc. S’ocupaven de vigilar-los i de substituir-los el Miquel Sabala i el Joan Casaldàliga, de sempre, amb gran sigil i solemnitat. Els nens i nenes de les escoles hi anàvem a fer una vetlla agenollats, de mitja hora, per un ordre establert en unes llistes que es penjaven a la cartellera de l’entrada de l’església. Era una mitja hora avorridíssima, que es podia allargar si el substitut no venia a temps. Els grans també la feien, suposo que amb un altre esperit.


José Luis Fernández Pastor, armat

Però el punt fort de la setmana era la processó del Dijous sant al vespre. L’encapçalaven els Armats, rèplica de soldats romans amb unes disfresses que avui farien riure, de cartró pedra. Marcaven el pas al so d’uns tambors fent petar les llances sobre els carrers. A mi m’emocionaven i volia fer d’armat quan fos més gran. No me’n vaig sortir. Comandava els armats el capità Manaies, que tenia l’estendard penjat al balcó de casa seva durant tot el dia. Al meu temps solia ser el Pere Pujol, el Peret Portella. 



Miquel Tarrason, capità Manaies; i Vicenç Pulido, armat
Maria Teresa Riera, Carme Molina, Maria Teresa Sabaté. Any 1960 o 1961
Seguien les dones, a banda i banda de carrer, vestides de negre i amb ciris a les mans i en un silenci absolut. Algunes, al mig de la comitiva,  amb la cara tapada per no ser reconegudes, anaven descalces arrossegant unes cadenes, fruit d’alguna prometença. Tothom les coneixia, però. Nenes de les monges representaven figures de la Passió, també al mig. 

Dones de la Passió. Quadre plàstic. Balsareny, Dijous Sant 1920

 
Després venien els homes, escortant els passos (Jesús de Natzaret, Creu dels Improperis o dels Trofeus,  Sant Crist gros, Crist jacent i, temps més tard, la Verge dels Dolors). Ho feien per ordre de la fàbrica on treballaven. Era el dia que veies més gent de Sant Esteve al poble. Tots portaven atxes i brandons que feien un reguerol de cera que, l’endemà, indicava per on havia passat la processó. Uns homes vestits amb sotana i un capirot ordenaven la processó per dintre, amb la frase tradicional d’endavant les atxes. El cor de la parròquia cantava la Passió, amb lletra de Jacint Verdaguer; i el de Sant Esteve, el «Rastro», en castellà, vella cançó molt popular en aquestes contrades. Els capellans respectius els acompanyaven. El rector, mossèn Leandre, portava penjada al coll amb una cinta blanca la clau del sagrari del Monument. Tot era molt solemne, discret i digne. Emocionant. Hi havia, però, un moment d’expectació. Era quan els portants del Sant Crist gros —vestits amb una vesta negra i un corretjam que sostenia un buirac on encaixar la punta de la imatge— feien el canvi d’un portant a un altre. Era un moment delicat, no tant pel pes com pel balanç. Eren gent valenta i experimentada i sempre els sortia bé. Però era tot un espectacle. Els recordo potser tots, però no en diré els noms, de por d’oblidar-ne algun.
 
El sergent Hilario; Salvador Bonals, Comas, Fermí Solà portant la creu, Ramon Bonals


Acabada la processó, els de Sant Esteve anaven a la pastisseria Camprubí, cal Pastelero en vulgar, al carrer de la Creu —que fins llavors havia estat tancada com tots els altres establiments—; hi anaven a menjar mona, excel·lent. I així acabava, de fet, la Setmana Santa —el Monument, però, seguia obert a les vetlles—. El dissabte al matí, dit Dissabte de Glòria, repicaven les campanes i ja sortíem a cantar caramelles. Però aquesta és una altra història.

Jordi Planes
Fotos: Arxiu J.Sarri / AFB

       


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.