dissabte, 2 de febrer de 2013

Nous vells oficis (quasi) desapareguts

DE MEMÒRIA (22)



Ja fa uns mesos, vaig parlar de vells oficis desapareguts o en vies de desaparició practicats, temps ha, a Balsareny. No podia pas parlar de tots. Ho completarem avui.

Carboner
Amb els incendis forestals de cada estiu –i d’algun hivern, segons on- es parla de com estan de deixats els boscos, bruts i plens de malesa. Abans contribuïen a la seva neteja, a més dels ramats de bestiar, els carboners. O sigui, uns bosquerols que tenien per ofici fabricar carbó vegetal, normalment d’alzina. Esporgaven les branques dels arbres i construïen les carboneres, un sistema tan enginyós com antic de fer carbó per combustió lenta dins d’una pila semblant a un gran formiguer amb just una petita xemeneia al capdamunt. No recordo cap balsarenyenc que es dediqués a aquest ofici tan indispensable per fer anar els fogons i fer bullir l’olla. Però sí que recordo que als nostres boscos hi havia carboneres i carboners, naturalment, gent un xic esquerpa. Precisament recordo una anècdota que ens va passar al grup d’escoltes de qui jo era cap en una excursió a la Torre de Castellnou. Nosaltres ja hi havíem arribat i, darrere nostre, havia de venir un segon grup amb mossèn Felip Pujols, el fundador de l’escoltisme al poble. Vam sentir fressa dins del bosc, llavors espès i força embrossat. Creient que era el mossèn, vam cridar ben fort: “Mossèn Feliiip! Mossèn Feliiip!”. I de dins del bosc una veu estranya ens va respondre: “Els malparits sou vosaltres!”. Un carboner havia confós el nostre crit com un insult  i hi va respondre com acabeu de llegir. Avui aquest vell ofici ha ben desaparegut dels nostres boscos.

Un altre ofici desaparegut és el de llauner, o sigui el d’aquells que fabricaven atuells de llauna o de zenc, com és ara galledes, cossis, bugaders, tubs de sortida de fum de les estufes i altres estris d’ús normalment domèstic. També es dedicaven a la reparació de tot això i, sovint, exercien també de lampistes. A Balsareny tenia fama, tot i que jo no el recordo personalment, l’Escalé, més conegut com el Lleno. Exercia al carrer Vell (Guimerà) i es veu que era home de molt enginy i mig inventor. Al meu pare li va construir una dutxa, a mig camí entre una regadora i l’estri que coneixem actualment, amb un plat-cossi enorme per a retenir l’aigua que queia, freda naturalment. Al capdavall servia per al que havia de servir. Un altre llauner conegut era el Gras, al carrer Nou (Sant Domènec), que se’n va anar a Barcelona i va fer fortuna amb el negoci de la calefacció central, aleshores una rara novetat fins i tot a les cases de ciutat. Avui, un basar xinès us ofereix els que aquests artesans fabricaven amb ofici.

portadora

Avui ben pocs habitants joves del poble deuen saber què és una portadora. Doncs bé, és un recipient ovalat de  làmines de fusta ajustades per cèrcols de ferro –com les bótes dels cellers- amb dues nanses a cada cap que servien per a transportar els raïms de la vinya, aleshores abundant al poble, al cup. I també, ben tapades, per conduir cap als horts, amb un carretó de tres rodes, la bassa o sigui el contingut molt pudent dels pous sèptics que moltes cases tenien abans que es normalitzés el clavegueram. Un adob, diríem, ecològic. A Balsareny feia portadores el Casòliva, àlies Simonet, amb taller i casa al costat de cal Boter. Aquest hàbil artesà era un culé dels que ja no en queden. Seguia amb passió els partits per la ràdio i si el Barça perdia —cosa que passava ben sovint— el Simonet no sopava.

omplint les portadores a la vinya

Abans, les cases solien tenir uns sostres més alts que no pas ara, amb l’embigat que els sostenia ben visible. Sigui per motius estètics o per afavorir l’aïllament tèrmic, alguns solien abaixar els sostres amb un cel ras. Més tard construïen aquest cel ras amb plaques de guix, però abans es feien amb encanyissades, grans plataformes de canya trenada que es subjectaven als sostres i posteriorment s’enguixaven, donant un efecte més polit a les cases. Els encanyissadors eren els encarregats de construir les encanyissades. Collien les canyes, les deixaven ben assecar, les polien i, esqueixades en llargues tires, les trenaven adequadament. A Balsareny s’hi va establir un encanyissador, al costat de la botiga-molí del Canal, a la Carretera. Crec que venia de Navàs i, si no m’erro, es deia Alegre. Avui aquest ofici ha desaparegut totalment.

cadira de boga
Quasi com el d’embogador, o sigui el que feia culs de cadira de boga. Un sistema sa i ecològic, fins i tot còmode. L’artesà collia la boga de la riera del Mujal, la feia assecar i finalment la trenava hàbilment. Jo mateix, partidari de la boga més que del plàstic, m’havia servit del bon ofici de l’Aurelio Ortega, antic dispeser de la meva àvia quan, de jove, va arribar a Balsareny. No sé si en queda cap més a Balsareny. És en memòria seva i de tots ells que he escrit aquests records, de memòria.

L'Aurelio Ortega fent un cistell
Jordi Planes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.