dimarts, 8 de gener de 2013

Un poble nou

DE MEMÒRIA (21)


Quan jo era petit, Balsareny era un poble, per dir-ho així, de quatre carrers. N’hi havia més, és clar. Mirem-ho. Bàsicament, el carrer Vell (Guimerà), el carrer Nou (Sant Domènec), el carrer de Baix (Castell), el Raval (Verdaguer), el de la Creu (principal carrer comercial aleshores) i el de l’Estació (Sant Marc). Quatre cases al carrer Trencat (Ponent) i Melissa (de la Mel) i, naturalment, la Carretera (mig de Manresa, mig de Berga), amb moltes menys cases que actualment. Als extrems, quatre cases a la Coromina, enmig de vinyes i camps. Cal Batista, a l’altra banda, queia ja als afores. Com la casa de l’Era, camí del Pla de les Fonts, que encara avui, integrada totalment al nucli urbà, porta una llinda de fusta amb la data de 1861. El Callerís, lluny del poble, era terreny d’aventura per als nens del moment. Més enllà no hi havia res més que camps, vinyes i ermots.


Però va arribar la immigració que la mina atreia. En massa. De cop, a finals dels quaranta del segle passat, gent vinguda de les altres terres d’Espanya va arribar a Balsareny per treballar i guanyar-se una vida que li era negada allà on havien nascut, com vaig dir en l’últim article. El poble no estava preparat per a poder acollir amb dignitat tota aquella gent, tan diferent de nosaltres en llengua i costums. No hi havia prou cases —de fet, no n’hi havia cap— per a poder donar-los sostre. I es van haver d’espavilar, tant els acabats d’arribar, com els del poble.


I d’espavilats n’hi va haver de moltes maneres. Per part dels nouvinguts, n’hi va haver que sense perdre ni una mica de la seva dignitat, es van establir provisionalment —provisionalitat que de vegades va durar molt de temps— en barraques de vinya, que van agençar i ampliar tan bé com van poder amb comoditats ben limitades, tant que avui ens farien vergonya. I recordar-ho, també me’n fa. Però va ser així. D’altres es van establir en baixos de cases del poble que no tenien cap utilitat per als propietaris, ni cap condició d’habitabilitat. Aquests, a canvi d’un lloguer, es van anar fent un niu allà on van caure per anar tirant endavant, esperant temps millors que arribarien. Uns altres van aconseguir rellogar-se en cases del poble que tenien pisos o habitacions balderes. Se’n solia dir, recordo, habitació amb dret de cuina. Això ja era d’una relativa comoditat (si tenim en compte que la gent del Balsareny de sempre vivia en condicions força precàries en aquells temps de postguerra i de racionament i estraperlo —fred a l’hivern, calor a l’estiu, sense remei—). Els lloguers dels dos últims casos eren moderats, suposo, però ajudaven els autòctons. I no sempre eren moderats. Aquí els espavilats eren els de casa. 


Recordo especialment un cas del que avui en diríem un pis pastera: cal Francès. Allà, en un espai molt reduït, hi vivien quatre o cinc famílies amb mainada, apilotades i sense intimitat, i pagant, naturalment. Un altre cas: el Met, el de la Pista Catalònia, de qui ja vaig parlar fa temps, va reformar la seva instal·lació per fer-hi, no goso dir pisos, sinó uns habitacles minúsculs que avui no passarien cap inspecció. Allà van trobar acollida una bona colla d’actuals conciutadans nostres, a un preu força exigent que no es corresponia amb les comoditats desitjables. Però la qüestió era anar passant, fos com fos.


Fins que, no puc precisar de memòria quant temps fa, es van posar d’acord el Jacint Orriols, avi, i el Josep Torras, mestre d’obres. En un terreny de vinya a prop de l’antic camp de futbol (davant del cementiri) i del camí del Pla de les Fonts, propietat de l’Orriols, l’un cedia la terra i el Torras hi posava l’obra a preus rebentats. Van començar a construir dues cases de planta baixa. L’obra va durar un cert temps, perquè recordo que quan hi havia partit, els jugadors feien servir de vestuari aquelles obres a mig fer. Abans s’equipaven a la casa on avui hi ha la farmàcia, casa no acabada d’obrar i que pertanyia a ca l’Eugeni, si no m’erro. Així , doncs, quan es van acabar les dues cases, s’hi van instal·lar dues famílies immigrades, de castellans que nosaltres dèiem, tot i que eren òbviament andaluses. I aquí comença una anècdota que recordo i que no puc assegurar que sigui de debò. Al costat d’aquelles dues primeres cases se’n van construir de noves. No sé si els que van habitar a les dues primeres o a les que van anar seguint van batejar aquell nou barri incipient. Sí que sé que es diu com ells el van anomenar. La llegenda urbana vol que fos la matriarca de la família Caballero-Pulido, la María Pulido, una dona de molta empenta i d’enorme simpatia, qui li va donar nom. S’explica que un dia la senyora Maria, en una botiga a la qual compraven de fiar —pràctica corrent tant pels del poble com pels acabats d’arribar: eren temps difícils—, algú va demanar a la senyora Maria on vivia. Es tractava de poder localitzar els deutors, per si de cas. La bona dona va respondre amb alegre simplicitat, segons he sentit a dir: «Allà pal Norte, al lao del campo fúrbol». I així va néixer, i es va oficialitzar, l’actual carrer del Nord, eix vertebrador de tot aquell poble nou, avui ja tan diferent del seu origen, tant a nivell de construccions com de la gent que hi viu. I que no es correspon amb el nord magnètic, és clar. Però no hi fa res. Hem d’agrair a tota aquella bona gent que va venir a Balsareny a guanyar-se la vida que molts s’hi hagin quedat. Van portar sang nova a un poble vell i avui no podríem imaginar Balsareny sense ells. Sang nova i una nova llengua que, abans de la seva arribada, poca gent coneixia. Les coses com són i puc assegurar que només parlo de memòria.

Jordi Planes
Fotos: Arxiu Jordi Sarri / AFB

La nevada de Nadal de 1962, ara ha fet 50 anys


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.