Addiccions: entendre la malaltia per començar la recuperació

Amb el títol «Xerrada sobre addiccions» es va celebrar un acte el dia 26 de juliol a la sala Sindicat de Balsareny. La imatge de la invitació és prou evocadora: una persona surt d’una cova i camina cap a la llum, mentre, en primer pla, una cadena trencada queda enrere. I les frases que l’acompanyen «Quants cops has dit “Jo controlo”?» i «Quants cops has pensat que “no ho tornaré a fer”?» posen sobre la taula algunes de les preguntes i situacions que formen part de la vida d’una persona addicta.

 
L'acte, impulsat per Jordi Guillem Domene Planes, va reunir diferents veus relacionades amb el món de les addiccions. Jana, una dona jove addicta en procés de recuperació, va aportar la seva experiència personal. Marc, amb tres o quatre anys de recuperació, va parlar de les recaigudes i del seu pas per diferents centres de tractament. Juanjo, un terapeuta,  va aportar la mirada professional sobre l'addicció com a malaltia. Cristià, de l'O2 Fitness Balsareny Centre, va abordar els problemes relacionats amb el consum de drogues des de l'experiència de qui no és addicte. Finalment, Jordi Guillem va parlar de la coaddicció i del paper que hi tenen la família, els germans, els amics i l'entorn més proper.

Després de la xerrada parlem amb el Jordi Guillem, que va fer de coordinador de l’acte i ens aclareix alguns dels conceptes i aspectes que s’hi van tractar. Segons explica, l'addicció és una malaltia amb risc de recaiguda i requereix treball constant. La persona addicta passa per un llarg procés de deteriorament: arriba a considerar que no és prou persona, que no és prou valenta, que s’està tornant boja o que se’n sortiran tota sola. La persona “ionqui”, “alcohòlica” o amb qualsevol altra addicció pot arribar a una fase d’abandonament total. Abans d’arribar a demanar ajuda, el camí és molt llarg.
 
El Jordi Guillem també assenyala que als centres de tractament hi ha poques dones i que, a més l’estigma que pateixen és encara més fort.
 
Paral·lelament, hi ha l’entorn coaddictiu, format pels familiars i altres membres propers. Per a ells, acceptar que l’addicció és una malaltia és molt difícil, especialment perquè han patit les conseqüències del comportament de l’addicte: mentides, comportaments molt durs, promeses que no pot complir, culpabilitzacions o actituds de prepotència com a mecanisme de defensa. S’estableix una lluita en què l’addicte sempre guanya.
 
Sovint, perquè l’addicte accepti ingressar en un centre de tractament, s’ha d’arribar a una situació extrema. És en aquests moments límit quan pot arribar a acceptar que necessita ajuda i iniciar un tractament. Aquests espais ofereixen suport mèdic, psicològic i social.
 
Les teràpies grupals són la base de tot el tractament. El procés de recuperació és diferent per a cadascú i requereix temps. L’intern ha d’aprendre a escoltar-se, controlar la impulsivitat i reconduir la ràbia i la ira, interioritzant noves conductes i aprenent a viure des de la calma. Equivocar-se forma part del procés, tot i que sovint ho viu com un fracàs. No es tracta d’aprendre a demanar perdó, sinó d’aprendre a ser i estar amb la nova persona que estàs construint.
 
A les teràpies hi participen els terapeutes i totes les persones del centre. Els «veterans» són un mirall del que pots arribar a ser, mentre que els «nous» et recorden el que tu mateix vas ser. Els terapeutes fan el seguiment i, com els companys del grup, ofereixen devolucions que ajuden a avançar. Aprendre a demanar ajuda és també una part imprescindible del procés, que es treballa durant l’estada i després, per poder-ho mantenir en el temps.

Segons Jordi Guillem, al principi, parlar al grup costa. L’addicte parteix sovint de la idea que tothom li vol mal, busca el perdó, rebutja els comentaris que no li són plaents i tendeix a culpabilitzar els altres. Progressivament, però, aprèn a parlar d’ell mateix: qui ets, què has fet i on ets ara. És el camí cap a l’acceptació.
 
Al mateix temps, es fan teràpies familiars, espais on els familiars parlen davant dels interns i els terapeutes. Expliquen les vivències prèvies a l’ingrés i els addictes no poden intervenir; han d’escoltar tot el cúmul d’experiències i sentiments que els familiars han patit i han viscut. En aquestes sessions poden aparèixer també interpretacions diferents dels mateixos fets. El que han viscut els familiars i la manera com ho han percebut forma part del treball posterior en teràpia. Segons Jordi Guillem, el coaddicte tendeix a perdonar perquè està “trencat”, però,  no es tracta de perdonar, sinó d’acceptar.
 
Jordi Guillem considera  que els coaddictes no disposen de tanta teràpia ni  de tantes eines per treballar el procés de recuperació del familiar que hi ha al centre. Per això, considera que es troben més desvalguts.
 
Quan el Jordi Guillem torna al centre, es troba amb els terapeutes, continua fent teràpia i explica que tornar-hi li serveix per «aterrar» i recordar que no vol tornar a aquella situació. Jordi Guillem considera que no es pot parlar d’«ex-addicte» ni d’«addicte recuperat»: segons explica, ho ets per sempre i cal un treball constant per no recaure. La teràpia, explica, li ha ensenyat a ser i estar. Ell seu missatge final és clar: tots hauríem d’aprendre a demanar ajuda.
 
Lluïsa Coma Gómez
Foto: Jordi Guillem Domene