Com vivim la nostra pertinença a l’Església?

LA VEU DEL CAMPANAR

Com vivim la nostra pertinença a l’Església?
 
Després de dos mesos d’un nou curs —escolar, parroquial, de voluntariat, de formació, d’esbarjo...— se m’acut, sense cap pretensió, una descripció/reflexió sobre la dimensió religiosa cristiana, que potser farà bé a qui ho llegeixi.
 
Realitats que constatem i que ens fan patir
 
Un bon nombre de cristians viuen (vivim?), ja fa temps, una situació de desencís, de desànim, d’impotència. Les generacions més grans vam acollir amb gran il·lusió el Concili Vaticà II (1962-1965) i vam participar en aquella nova primavera de l’Església, i també de la societat. Vam viure canvis de tota mena, que ens desvetllaven i ens animaven a actuar amb més llibertat, responsabilitat i autenticitat: novetats en la litúrgia, en la presència i acció de l’Església en el món, ofertes de formació, participació del laïcat en tantes tasques pastorals... Progressivament anàrem adquirint una presa de més consciència que Tots som Església.
 
Al cap d’uns anys, es va anar acabant l’eufòria. Molts capdavanters van experimentar el cansament, a vegades per manca de comprensió i d’acompanyament en les seves propostes i iniciatives. Al costat de gent que desertava, molts dels qui restaven van (vam?) anar prenent una actitud “d’anar fent” i d’abaixar els braços. La gent gran no vam saber comunicar el missatge a les noves generacions... Cada vegada són menys el jovent que s’interessa per l’Església. Majoritàriament, s’ha abandonat la pràctica dels sagraments, sobretot la Missa. I, a tot això, hi afegim la manca de vocacions sacerdotals i religioses. Un panorama negre!
 
No podem ni volem restar en el pessimisme
 
Si els creients ho som de veritat, no podem buscar excuses per a no viure la fe, l’esperança i l’amor que ens ha de distingir.
 
Juntament amb els pastors —la majoria grans, però també n’hi ha alguns de més joves—  hem de dir la nostra opció de fe, amb paraules i amb el testimoni. Tots els pastors, d’edats i estils diferents, han d’estar oberts a acollir i donar suport a la gent jove que s’acosta a l’Església —que n’hi ha!—. Cal valorar les coses bones de la gent d’abans i les realitats positives de la gent que va arribant. No hem de tenir vergonya ni complex de professar que el Crist ens sedueix i que el seu Esperit ens enforteix. Trenquem-nos el cap pensant què i com podem comunicar, sobretot amb els més jovenets. Famílies, catequistes, mestres cristians (de l’escola pública i de l’escola “cristiana”: no en diguem només “concertada”!), ajudem a valorar el fet religiós! Sobretot: mai no ens diguem ni diguem als altres: “No hi ha res a fer!” Seria la negació de l’esperança que ens porta el Senyor ressuscitat! Algú potser dirà: “Això és no tocar de peus a terra! Una utopia!” Potser sí, però de somnis, acompanyats de compromís, a vegades s’han aconseguit coses grans.
 
Mossèn Antoni Quesada - Rector de Navàs i de Balsareny