ENTREVISTA
Bon dia Balsareny, són dos
quarts de set del matí i en aquest febrer propi de temps hivernal aquesta
finestra oberta es complau a tenir una xerradeta des de la nostra pastisseria,
amb qui la regeix, Rosa Maria Bonals i
Picas, qui ens diu: “Vaig néixer a Balsareny l’any 1959, vaig
estudiar a l’escola de les monges Dominiques d’ací de Balsareny i després vaig
fer el batxillerat a l’Institut Lluís de Peguera de Manresa”.
—
Pregunta obligada: ens podries explicar
quins van ésser els orígens de la Pastisseria Bonals? Quin any va començar i
qui en va ser el promotor?
—
A mitjans del segle passat a Balsareny hi havia dues pastisseries: la de la
família Camprubí, al carrer de la Creu, i a cal Reculta, al carrer Vell. El meu
pare, el Jacint Bonals, havia treballat durant set anys en una pastisseria de
Barcelona, feina que va deixar en casar-se i establir-se a Balsareny. Quan van
tancar cal Reculta fou quan ell i la meva mare van decidir obrir el negoci.
Corria l’any 1956. Parlem d’una època molt diferent a l’actual, amb mitjans
molt precaris, amb dificultat per aconseguir l’energia per fer funcionar la
màquina, i la refrigeració es basava únicament en el fred dels blocs de gel que
setmanalment portava el Masplà a domicili.
—
Recordes si abans del vostre establiment,
en el lloc actual on us trobeu, hi havia hagut algun altre tipus de comerç?
—
En el mateix local ells mateixos, abans d’obrir la pastisseria, s’havien
dedicat a la venda d’ous i licors i repartien llet per les cases. Però més
antigament hi havia una botiga de queviures regentada pels avis del meu pare,
negoci que va ser incautat en esclatar la guerra de 1936. Per aquest motiu el
local va ser convertit en una cooperativa obrera. Com a curiositat us diré que
l’àvia del meu pare no sabia llegir i per apuntar-se els deutes dels clients
usava una sèrie de símbols, (rodones, ratlles, espirals) amb els quals
s’identificava una persona amb recursos. També dir que el seu marit anava amb
el carro a comprar els productes a la ciutat de Manresa; diu que hi trigava
quatre hores a l’anar i quatre de tornar. Deia que un cop les rodes del carro eren
ficades a les roderes la mula ja marxava sola i ell podia posar-se a dormir
durant els dos trajectes, cosa aquesta que no feia tan pesat el fet d’anar a
comprar.
— Recordes quin va ser el
primer pastisset que es va poder comprar aquí?
—
Ens sembla recordar que els primers pastissets que havien posat a la venda van
ser, en arribant la Pasqua, les conegudes i tradicionals mones de Pasqua.
— Com ha estat el negoci a la
Pastisseria?
—
L’establiment sempre ha estat de caire familiar. Els primers, el Jacint i
l’Antònia Maria, i a poc a poc els fills ens hi vàrem anar incorporant, i
finalment vaig ser jo qui se’n va fer càrrec, actualment amb l’ajuda del Jordi
i mantenint així el mateix esperit de negoci familiar, treballant molt per
procurar servir als nostres clients, però sense ganes d’expansió.
— Voldríeu afegir quelcom més
sobre els hàbits de menjar pastissos?
—
El consum de pastissos ha anat canviant, com tot, amb els canvis socials i els
hàbits que ha experimentat la població. Abans les famílies eren molt més
nombroses i en general no acostumaven a consumir dolços habitualment, però sí
que se celebraven molt les festes religioses. Actualment les famílies ja no són
tan nombroses, però potser el consum de pastissos és més freqüent i les
tradicions continuen celebrant-se. També us he de dir que hi ha més exigència en
la qualitat, la variació i la diversitat del producte. Nosaltres continuem fent
el producte artesà i amb la forma i els mètodes tradicionals.
Fins aquí, aquestes
explicacions d’un producte molt dolç i amb la garantia que és de casa nostra i
que procedeix d’uns avantpassats que han deixat un bon llegat familiar. Gràcies,
Rosa Maria! Gràcies, Jordi!
Josep Gudayol i Puig
Fotos: Jordi Grané
Fotos: Jordi Grané
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.