Poetes de Balsareny - Montse Soler

Montserrat Soler Escudé (1971)

Mirades de mare

      A la mare, amb Alzheimer, que va morir el 23 d abril de 2019

Et sents tancada i vols marxar. No saps on.
I em  plores  sense llàgrimes, però amb la mirada trista de qui no entén.
Mirades de mare  que ho diuen tot, i que jo recullo i faig meves. 
Mirades que es troben en el món dels sentits, esvaïts pel temps en el teu cas, vívids i potents en el meu.
Mirades que es van abandonant a la buidor, on cada vegada fas menys preguntes i, sorprenentment, rius més.
I entremig, sempre, la mà agafada, com quan jo era petita i em duies a creuar el carrer, igual que tu, llavors. Ara soc jo qui et dona la ma.
Darrerament em mires més. I més profundament.  Sembla que et vulguis assegurar que soc jo.
Tinc l’esperança que el darrer fil que es trenqui, en aquest cabdell que som de mare i filla, siguin les mirades.
Perquè mentre em mires, mare, et veig des del fons del  teu cor.
Veig la dona que eres i la que ets. Veig la teva mirada d’infant  aferrat  a la vida, que no sap on va ni quin és el camí.
Aquella mirada que jo mai havia conegut, aquella que devies tenir quan eres una petita trapella, aquella, és la que ara em regales.
I poder-te veure l’ànima als ulls,
és un regal, mare.

 

És tan senzill

És tan senzill
com seguir endavant,
caminar,
no aturar-se.
respirar, somriure,
cantar,
estimar els que t'envolten,
mirar d'estar bé
i pensar que,
malgrat tot,
la vida és molt bonica.

Es tan senzill
com esforçar-te a pensar
que hi ha un costat positiu,
posar hi tots els sentits,
saber donar la volta
a les coses,
ser prou intel·ligent
per no defallir.

Es tan senzill
i alhora complicat
aprendre que res és definitiu
que sempre pots canviar
millorar, aprendre,
i de vegades, amb sort,
ser capaç de ballar
sota la pluja
sense música.

I seguir.
Sempre endavant.

  

S’entretenia a resseguir 

S'entretenia a resseguir
amb la punta del dit
la silueta del seu cos
adormit.
Ella, d'esquena,
respirava amb calma,
dormint, aliena, al que
provocava.
La seva pell aplegava les pigues
com formacions estel·lars
d'una via làctia pròpia,
i ell
s'entretenia a teixir-hi  formes
de constel·lacions inventades
que s'estremien de forma gairebé
imperceptible quan el dit,
curiós,
hi dibuixava planetes desconeguts
i galàxies inexplorades.
Simplement, carícies.

Ens explica la Montse: “Soc la filla petita del Francisco de cal Portaler i de la Carme. Quan tenia 15 anys els pares van tornar a Balsareny, on van tenir el forn de cal Fonso. Vaig estar deu anys fora, però vaig tornar a viure aquí, on em sento feliç i on tinc les meves arrels. La meva germana gran era filòloga i a casa sempre hi havia llibres, que es van convertir en els meus companys de vida. Escric des de sempre. Tinc una necessitat d’expressar com em sento que només sé fer combinant paraules. M’agrada poder fer sentir quelcom a qui em llegeix. Remoure alguna cosa, apel·lar als sentiments.”