dissabte, 25 de març de 2017

Anna Obradors, més de 30 anys de mestra a Balsareny

ENTREVISTA

L’Anna Obradors i Calsina va néixer a Balsareny l’any 1954 i va estudiar Magisteri a la U.A.B. Li agrada llegir quan el temps li ho permet de manera generosa (“Ara, per exemple!”, diu). Quan una novel·la li agrada, llegeix tres o quatre títols del mateix autor; ara està llegint les obres de Juan Marsé. També li agrada viatjar, tot i que fa anys que no ho fa gaire. Gaudeix de participar en esdeveniments que tenen a veure amb el teatre. No li fa mandra de parar una taula gran per la família o els amics. I pel que fa a l’esport, reconeix que no és gaire bona esportista, però si ha de triar una modalitat es decanta per la natació. I sovint surt a caminar.
—Parlem del teu treball com a mestra. Per què, magisteri?
—Vaig tenir l'oportunitat de tractar amb mestres que en aquell moment treballaven a Balsareny. Ells em van oferir de fer classes de reforç, fer substitucions, anar de colònies. Prèviament, havia estat a l'escoltisme fent de cap de llobatons. Aquestes experiències em van fer adonar que em sentia bé amb la canalla, que hi tenia bon tracte, que sabia interpretar les reaccions i els comportaments i que em produïa satisfacció constatar que progressaven en els objectius que ens fixàvem amb els mestres.
—A quins cursos has treballat?
—He treballat gairebé sempre a l'educació infantil (alumnes de 3,4 i 5 anys) . Només un curs a l'escola Puigberenguer i dos a l'escola de Balsareny, vaig estar amb alumnes una mica mes grans, 1er i 2on (alumnes de 6 i 7 anys).
El meu primer destí, l’octubre del 81, va ser a Castellet i el Gornal (Penedès), una escola unitària que tenia 20 alumnes, des de primer fins a vuitè. La segona substitució d’aquell mateix curs va ser a l'escola Renaixença de Manresa, fent de mestra de català i educació especial. Els dos anys següents,vaig tenir la sort de participar en el començament de l'escola Puigberenguer de Manresa; va ser una experiència molt il·lusionant, la creació de la primera “escola pública en català a Manresa”. Les famílies que formaven aquella escola eren la majoria de la barriada Mion, una gent molt revindicativa pel seu barri; la resta eren  famílies de tot Manresa que volien una escola pública i en català per als seus fills. El curs 84-85 vaig començar a treballar a l'escola de Balsareny.
—Com valores la teva estada a Balsareny?
—A Balsareny, com que l'estada ha estat tan llarga, hi he viscut anys bons i altres no tant. Hi ha hagut moments de molta reivindicació, que tinc força presents. Al començament, l'educació infantil no estava gaire valorada; fer adonar a tothom de la importància d'aquesta etapa –la construcció de la personalitat dels alumnes i els aprenentatges socials i escolars que fan– ha sigut difícil; ni alguns pares ni alguns mestres entenien del tot la nostra feina.
Recordo moltes altres reivindicacions de tipus més pràctic; per exemple, en un moment donat, disposar d'una màquina de ciclostil a l’edifici de les Monges era tot un repte. Havíem d’imprimir els materials de treball dels alumnes i no ens anava gens bé traslladar-nos contínuament a l’escola Guillem. Recordo també d’haver demanat millores importants per al pati de Sant Marc. Encara avui dia, les mestres d’Educació Infantil insistim  en la millora del pati, ara el de l’escola Guillem. El pati té molta importància per al desenvolupament personal dels alumnes i, a vegades no es tracta amb prou cura. No m'ha agradat mai l'opció de sortir al pati municipal, de sobre l'escola, perquè no hi ha lavabos, la font mulla els peus i la qüestió de ser un espai fora del recinte escolar dóna inseguretat. En aquests moments caldrien unes bones reformes al pati de l’escola. El nombre d'alumnes que hi ha l'escola actualment ha de permetre adequar uns espais nous, més acollidors per als més petits. En altres escoles de Catalunya, que l’espai ho permet, es fan aquestes millores. Bé, això seria un tema llarg a parlar!
També recordo haver apostat fort en els debats per altres temes, com la repartició de les hores de forma equitativa per a tots els cicles, la distribució d’especialistes, la compra de materials, la creació de nous espais, per exemple, per fer motricitat i altres igualment de funcionals; i d’altres que, al meu entendre, responien al projecte que desenvolupàvem amb els nostres alumnes.
Per altra banda, recordo moments memorables de treball intensiu, però de satisfacció total, quan fèiem activitats en comú tota l'escola, activitats que ens feien entendre el veritable sentit del grup escola: festes amb els alumnes, festes amb mestres, sortides de tota l'escola, festivals de Nadal, jocs de final de curs, col·laboracions entre petits i grans, com per exemple els padrins de lectura, preparació d'activitats per part dels grans per als petits... També recordo amb il·lusió els grans moments d'entesa per aconseguir millores en la qualitat de la docència, millores en la introducció de la lecto-escriptura, en l'avaluació, en les matemàtiques, en l'acolliment dels nous alumnes, propostes de sensibilització de diferents temes: viaris, de bones maneres, de fer-se gran i autònom...
—Ara que et jubiles, com ho veus? En tens ganes?
—Ara em sap greu jubilar-me. L'escola està en un moment de canvi que em sembla molt interessant. Em dol no ser-hi. A Balsareny, les mestres d'educació infantil fa temps que treballem per a fer-ho possible.
Fa uns 15 anys, el claustre de mestres de l’escola Guillem vam fer un curs de formació sobre la escola inclusiva amb en Pere Pujolàs, de la Universitat de Vic; d’aquest curs, i del treball paral·lel amb el Projecte de la Millora per a l’Èxit Escolar va néixer la coordinació de l'equip de mestres de l’escola bressol i l'educació infantil. Aquestes dues actuacions vam ser la llavor d'un canvi important en la manera d'entendre i treballar en el cicle d'infantil. Les mestres vàrem fer diferents visites a escoles que treballen a partir d’organitzacions diferents, vàrem fer cursos en les teories d'en Gardner sobre intel·ligències múltiples i ens vam posar a treballar en l'organització dels grups d’alumnes, de les matèries, de la manera de conèixer l'alumne, d'aprofitar les relacions que s'estableixen entre ells, els seus coneixements, els seus errors, les seves interpretacions; és a dir, intentar desenvolupar totes les capacitats possibles dels alumnes.
Aquest canvi va fer que l'equip de mestres d'infantil es cohesionés molt. Les qüestions, tant de l’alumnat, com de l’organització del treball i de l'avaluació, es fan sota la mirada de tot l’equip. Estem contentes amb el treball que fem i els resultats que obtenim.
No cal dir que a l’inici vam tenir dificultats per a fer entendre aquesta nova forma de treballar. Al principi va ser una novetat per a tothom, però vull donar les gràcies  als pares, que van dipositar molt aviat la seva confiança en l’equip de mestres d’infantil i ens van permetre tirar endavant el nou projecte, a més a més amb la seva implicació.
I per acabar, al meu entendre, m’atreveixo a dir que una escola ha de ser revisada contínuament perquè forma part d’una societat canviant i s’han de moure plegats, els claustres de mestres, d’escoles, de llar d’infants i d'instituts, les associacions de pares, els ajuntaments... per tal de crear una escola més ajustada a la realitat. Vull ressaltar que hem treballat de valent, i que aquest últims anys han estat molt satisfactoris personalment. Estic molt agraïda a tots els que hem caminat junts.
Ha sigut gratificant, l’esforç per una feina que m'ha fet dubtar, m’ha fet gaudir, m’ha fet estar alerta, m’ha fet repensar, canviar, entusiasmar, entendre, estimar… Fent-la, he sigut feliç.
Josep Gudayol i Puig

Foto: Arxiu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.