dimarts, 17 de setembre de 2013

Balsareny avui



Campus 2013

Aquest mes de juliol, Balsareny vivia en ple mes de vacances. En arribar un altre final de curs escolar, places, carrers i la piscina municipal saluden les matinades amb un brogit de vida infantil i juvenil. Són els que gaudeixen de l’esplai de la mà d’un equip de joves estudiants. Ja de nou dins el mes de setembre, ens plau informar-vos qui són els que han dut a terme aquesta tasca durant aquest estiu. Són:

Júlia Bernadich: Nascuda a Navés el 13 de febrer de 1992. Actualment, viu a Balsareny. Té el títol de Batxillerat Social i ha dut a terme uns estudis de Cicle Formatiu de Grau Superior en Activitats Físico-Esportives a Sallent i Sant Joan de Vilatorrada respectivament. Actualment, està estudiant Educació Social a la Universitat de Lleida. L’últim llibre que ha llegit és El món groc, d’Albert Espinosa. Practica gimnàstica rítmica.

Helena Santamaria: Neix a Sant Fruitós de Bages el 6 de juny de 1990. Té el títol de Batxillerat Científic i aquest any ha acabat la carrera a la UAB. Actualment, està llegint Brúixoles que busquen somriures perduts, d’Albert Espinosa. És una entusiasta del bàsquet.

Arnald Viu i Soler: Nascut a Balsareny el 12 de setembre de 1990. Té el títol de batxillerat i actualment està cursant els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma. Actualment llegeix Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. És un enamorat de la música.

Edgar Manteca Vilardell: Neix a Manresa el 14 de novembre de 1990. Té el títol de Batxillerat Social i un Cicle Formatiu de Grau Superior en Activitats Físico-Esportives. Actualment, està cursant el quart curs de Ciències d’Activitat Física i Esport a la Universitat de Vic. Li agrada llegir i, generalment, llegeix llibres de planificació esportiva. En temps de lleure, es decanta pel ciclisme de carretera.

Samantha Hidalgo Guzmán: Nascuda a Manresa el 6 de novembre de 1989. Té el títol de Batxillerat Social-Humanístic. Actualment, començarà el quart curs de Filologia Hispànica. Forma part dels Esplais Castellers i li agrada molt nedar. A l’hora de llegir, li agrada molt Cortázar.

Carmen Valencia Garcia: Neix a Berga el 23 de març de 1988. Té el títol de Batxillerat i un Cicle Formatiu de Grau Superior en Activitats Físiques i Esportives. Actualment, està cursant quart curs del Grau en Ciències d’Activitat Física i Esport a la Universitat de Vic. És monitora de lleure, de natació, de natació per a nadons i socorrista aquàtica. Li agrada viatjar i compartir el seu temps de lleure amb els seus familiars i amics. Li agraden pel·lícules com Posdata te quiero i La vida es bella. Li agrada molt ballar, la gimnàstica i els animals.

Per tal de poder accedir a aquest tipus d’activitat s’ha d’estar en possessió d’una d’aquestes titulacions: Monitor de lleure, Graduat en Magisteri o CFCS relacionats amb l’Animació i l’Esport, i per descomptat, tenir ganes, aptituds de caràcter educatiu i afecció envers les activitats educatives.

L’Edgar i la Carme han estat els coordinadors de l’esplai amb 5 anys i 4 anys d’experiència en el sector, respectivament. Els monitors han estat l’Arnald (3 anys d’experiència), la Júlia (2 anys), l’Helena (2 anys) i la Samantha (2 anys).

El Campus s’ha dividit en tres grups o de vegades quatre. Cada grup ha disposat d’un horari i, dins d’aquest, es porten a terme activitats diferents cada setmana.


Centre Instructiu: resseguint la història


El 16 de juny de 2013, com a preludi de les merescudes vacances, prop d’una cinquantena de persones del Centre Instructiu i Recreatiu van sortir de viatge cap a les comarques d’Osona, la Garrotxa i l’Alt Empordà, recorrent diverses poblacions com Terrades, Sant Llorenç de la Muga i Boadella (a la fotografia, davant del pantà). Seguint l’itinerari previst i després d’un bon esmorzar, es va visitar el Santuari de la Salut de Terrades, de volta romànica, i Sant Llorenç de la Muga, un poble amb trets de fortalesa medieval, amb edificis de pedra vista i amb el riu Muga ben a prop. D’aquesta manera es va continuar fins a l’Alt Empordà fins a arribar a la població de La Jonquera, on es va dinar al restaurant Gran Bufet, amb més de 175 plats per triar. En acabat, es van visitar els locals comercials sota el mateix restaurant i es va emprendre la tornada cap a Balsareny. Felicitar el xofer (Jordi) i la guia (Maria Àngels) per una jornada esplèndida.


De la Carta 74. Alter-economia: Araguaia amb Pere Casaldàliga

Setembre. Tornem de nou amb la nostra activitat reflexiva social, política, esportiva i religiosa. Aquí hi podem trobar l’entranyable reflexió de la carta número 74: Araguaia amb Pere Casaldàliga, “La base de l’economia són les persones, no els diners” d’Arcadi Oliveres.

“Dono les gràcies a l’Associació Araguaia per la invitació —25a trobada— a  aquesta trobada tan especial dels 25 anys. Jo només he estat en algunes trobades, però amb l’associació portem molts anys junts, ja que hem compartit espai a Justícia i Pau i, ara que ens traslladarem, el tornarem a compartir. Gràcies.”

“El tema sobre el que avui m’han demanat que us parli és La base de l’economia són les persones, no els diners. Jo, tal com començo l’article de l’Agenda Llatinoamericana, ja fa molts anys, el 1963, que vaig trepitjar la Facultat de Ciències Econòmiques i vaig rebre l’única definició que em va quedar gravada al llarg de la vida: ‘L’economia és aquella ciència que estudia l’aprofitament dels recursos escassos que ens subministra la natura, per transformar-los i obtenir-ne béns i serveis que siguin útils per cobrir les necessitats humanes’. Malauradament, això no és el que s’ensenya avui a les universitats d’econòmiques, és ben diferent. Per això agraeixo als companys de l’Agenda Llatinoamericana que hagin volgut introduir aquest tema.”

“A les escoles de negocis ensenyen unes maneres de fer que haurien d’estar prohibides. S’hi fan classes d’impostos, ensenyen el millor truc per a l’evasió. S’hi fan classes de banca, ensenyen com es cobren més comissions. S’hi fan classes sobre el sector immobiliari, ensenyen que s’ha d’especular amb pisos... El que importa de l’economia és que tota la humanitat tingui totes les necessitats cobertes, que la terra estigui més ben repartida. La terra, però, no pot produir tot el que se li demana: més cafè, més xocolata, més sucre, i deixar de produir els cereals que necessitem per a l’alimentació. La pobresa té nom: Nestlé, Bayer, Coca-cola, Samso...”

“L’empresa que explota el petroli d’una antiga colònia espanyola a l’Àfrica, Guinea Equatorial, paga al govern de Guinea, cosa que d’altres no feien. Guinea és un país petit, si tot el que guanya el seu govern ho repartís entre els seus ciutadans aquests guanyarien 35.000 dòlars l’any i tindrien una renda per càpita més gran que la nostra. Però guanyen 500 dòlars l’any i els altres 24.500 se’ls queda el president: un sanguinari conegut, ministres, família, amics... I sabeu què en fan, dels diners, aquesta colla de lladres? Constitueixen una societat pantalla i posen els seus diners a Madrid en un banc que es diu Santander, el responsable del qual [...] es diu Emilo Botín.”

El tema, per la seva extensió, reclama ser resumit i el resumeixo en aquest últim paràgraf:

“Res no canviarà si no canviem d’actituds i de valors i fem que es reclami la justícia social massivament. Cal tenir clar que el canvi es troba en nosaltres mateixos i en les accions que emprenguem, tot aprofitant les escletxes que tenim: donar suport al món de les cooperatives, optar per la banca ètica... I així hem de poder caminar cap a una democràcia real i més radical, que aposti per la majoria i que compti amb la participació i l’esforç de tothom.”


Tenca-tanca

Som a l’agost i, després del període de vacances, voldria expressa una curta reflexió d’aquests dies d’estiu: “Un periodista és aquell, ha de ser, la persona que surt al carrer i explica els fets quotidians del dia a dia a una societat lectora en general”. La frase, no exacta però sí molt semblant, la manllevo de Manel Cuyàs, que és un dels habituals columnistes del diari El Punt Avui. Sense pedanteria, ni tampoc falsa modèstia, i gràcies a la meva condició de jubilat, puc sortir cada dia pels carrers. El fet em permet observar i aprendre de persones que fan de la conversa un recull de vivències entre present i passat.

Gairebé tot l’any, acostumo a prendre un cafetó en un establiment molt a prop de casa i, dins d’un conversa, l’altre dia va sortir la paraula “tenca” o “tanca”. Jo sempre he dit “Tenca la porta”, expressió no correcta, tal com em van dir. Fins i tot al principi em resistia a acceptar que és “tanca” i no “tenca”.


Josep Gudayol i Puig

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.