divendres, 13 de gener de 2012

Les idees i la seva utilització

COL·LABORACIONS 

Eva Perón
















Aquests dies es parla molt de la presidenta de l'Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, M’agradaria que el diagnòstic original estigués equivocat perquè segons sembla té un càncer de tiroide. També he vist un vídeo sobre l'estada d'Eva Perón a Espanya l'any 1947. Crec que és promocional, perquè ara han estrenat un documental d'aquesta visita, però també traça un perfil de la biografia d'aquest personatge, mitificat i misteriós. Em sorprèn especialment, i em desagrada enormement, veure com el president d'un altre país intenta atiar els seus ciutadans contra altres amb la mentida estúpida que hi ha un país que té una fórmula especial perquè la gent contregui el càncer, atès que tant ell com ella sembla que el pateixen.

Jo vaig néixer dos anys abans d'aquella visita. Quan Eva Perón va morir jo tenia 7 anys i no entenia gaire bé com la meva família, les veïnes i gairebé tothom recordava aquells dies com una mena de festa inesperada, que de ben segur va posar color a la foscor d'aquella època d'escassetat per a molts i una misèria total a només un escàs quilòmetre de casa meva. On ara hi ha l'estació de l'AVE, a la Sagrera, hi havia un barri de barraques que es va dir “la Perona” perquè, segons expliquen, en preguntar als seus veïns, tots ells emigrants, quan havien arribat allà, solien respondre que va ser l'any de la Perona, el 1947.

La mort d’Eva Perón per culpa d'un càncer, en plena joventut, va contribuir a construir una llegenda controvertida sobre aquesta dona carismàtica, que movia munions de gent i despertava passions i odis. Després de morta, el seu cadàver també va ser objecte d'una macabra història fins que la seva família va poder enterrar-lo de forma més o menys convencional. En la meva infantesa, l’Argentina era un país llunyà i fabulós. D'allà ens van vendre carn i gra a la famolenca Espanya, en una època en la qual Europa ens negava el pa i la sal, de la mateixa manera que havia negat el seu ajut a la República. Van mantenir una dictadura a Espanya per raons geoestratègiques, per por al comunisme, i van castigar així un poble pobre i ja bastant castigat. Personalment crec que, pitjor que la guerra i la derrota, va ser aquesta postguerra, en la qual ens convertírem en una cosa rara, decadent, espantada... Alguns deien que l’Àfrica acabava als Pirineus, o era que Europa començava als Pirineus, tant se val! Jo crec que era cert. Al continent europeu, mentre en altres països molt més culpables es restablia la democràcia i es refeia l'economia, nosaltres estàvem ja pensant com celebrar els 25 anys de pau.

Perón va ser un personatge també inquietant i enigmàtic, una espècie de Mussolini llatí, per comparar-lo amb algú. És difícil d'entendre. Bé, de fet, ens costa entendre fins i tot el país on vivim, i tots aquests vaivens cruels dels dos últims segles. Perón valorava l'anticomunisme de Franco però ell no li queia bé perquè era un dictador. Per això va enviar de visita la seva dona, en lloc de venir ell, convidat per aquell cap de l'estat per la gràcia de Déu. Deien les males llengües que a Franco li agradava aquella dama elegant i provocadora i que allò desesperava la senyora Carmen Polo (la “Collarets”). I és que aquí, a més de tenir mala sort amb el dictador, la vam tenir també amb la seva família, amb aquesta senyora impresentable que arruïnava joiers, sobretot els de Barcelona. Eva Perón tenia molts defectes, però volia afavorir els pobres, els descamisats, i va repartir almoines i ajudes sense fre, de forma populista però eficaç a curt termini. També va aconseguir la igualtat de les dones, el vot femení, pel qual va lluitar de forma decidida.

Quan va morir, com és sabut, hi va haver un cop d'estat. Al cap dels anys es va voler recuperar el peronisme. I finalment van patir una dictadura sagnant, indiscriminada, salvatge, mentre aquí caminàvem a empentes i rodolons cap a la transició. Més endavant, allò del corralito. Per cert, que parlant del famós corralito, deia l’altre dia la senyora Cristina que no és bo que en aquest país paguin sempre els mateixos. Per acabar com allà, deia. Avui el comunisme sembla també, ja, una ideologia sense futur, fins i tot sembla que si algú diu que té idees comunistes està mal mirat. I és perquè culpem les idees de la mala utilització que en fan els homes quan arriben al poder, com ha passat amb el cristianisme, amb l'anarquisme, amb tantes revolucions passades per sang i amb tants herois que volem mitificar perquè sembla que ens hem d’emmirallar en algun lloc per prendre exemple.

Josep Estruel Filella, gener 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.