25a Nit de les Revistes i la Premsa en Català

 

 
L’Associació de Publicacions Periòdiques en català (APPEC) organitza anualment una festa en què convoca totes les revistes i diaris que es fan en català i lliura diferents premis. És la “Nit de les Revistes i la Premsa en català”, que enguany compleix els seus 25 anys i es va celebrar el dia 5 de novembre al Casino L’Aliança del Poblenou de Barcelona. Hi van assistir diverses personalitats: el president del Parlament, Josep Rull; el conseller de Política Lingüística de la Generalitat, Xavier Vila; i el president de l’APPEC, Germà Capdevila.

 
Va presentar l’acte l’escriptor i periodista Màrius Serra, conegut pels seus espais a la premsa i a la ràdio sobre mots encreuats i els jocs de paraules. Durant tota la nit, Serra va projectar, en una pantalla gran, un encreuat de paraules, que el públic havia d’endevinar, a partir d’unes pistes que portaven a descobrir els noms dels premis, dels premiats o de les seves publicacions. Per donar més rellevància a l’acte, hi va haver l’acompanyament al piano de Noèlia en l’anunci de cada guardonat; i dues actuacions del grup The Feliuettes.

Germà Capdevila va fer un petit parlament, en què va remarcar que actualment les publicacions en paper, després d’una etapa d’incertesa, han recuperat protagonisme; i va reclamar que els pressupostos de la Generalitat destinin un 2% a la cultura. 

Tot seguit, va parlar el conseller de Política Lingüística, Xavier Vila, que va excusar la presència del president Salvador Illa. Vila va afirmar que, malgrat tot, el català té bona salut gràcies a les nombroses publicacions representades a la sala i a les quatre dècades de l’APPEC; i va lamentar la desinformació que circula per les xarxes i la tergiversació de la realitat sociolingüística de Catalunya que fan alguns mitjans per atacar la nostra llengua.

 
A continuació, es va passar a lliurar els premis de reconeixement als 25 i als 50 anys de trajectòria. La revista El Breny, de Sant Vicenç de Castellet, va rebre el premi als seus 50 anys; i les revistes Agrocultura i El Viure (viure en família), els premsi als seus 25 anys. Després van venir els premis atorgats per votació popular: la millor portada de premsa, per la revista Fonoll, de les Garrigues; i la segona millor portada, per la revista valenciana Saó. Tot seguit, els premis del jurat. El premi al millor disseny editorial digital va ser per a la revista The New Barcelona Post. El millor disseny editorial en premsa, per a Som Garrigues; i el millor disseny en revista, per a Oryx, revista de natura. El millor reportatge en premsa va ser atorgat a “Brigades internacionals a Cambrils”, de la publicació Cambrils; i el millor reportatge en revista va anar a parar a “Viatge real a la ficció negra” de la revista Horitzons, amb seu a Lleida. Els premis Excel·lència a les millors publicacions van ser per a Time Out Barcelona (digital); Nova Conca (premsa), setmanari de la Conca de Barberà; i Solstici, revista semestral en paper, de les Terres de l’Ebre.

 
Finalment, es va atorgar el Premi Cultura a Joana Serra, de la Llibreria Catalana de Perpinyà, que va dirigir unes paraules al públic referides a la importància de mantenir el català i va recordar que aquest 7 de novembre és la Diada de la Catalunya Nord, data del Tractat dels Pirineus (1659), que va partir Catalunya en dues parts. 

Per últim, es va concedir el Premi Comunicació al conegut Peyu, que amb el seu toc d’humor també va parlar per defensar la nostra llengua i la nostra cultura davant la pressió del castellà.

 
L’acte es va allargar durant una hora i mitja, després de la qual, el nombrós públic, que omplia la sala-teatre —tothom acreditat com a representant de publicacions en català—, va degustar un piscolabis. Com es pot veure en les fotos, hi havia una variada exposició de revistes en català, que els assistents podien triar i emportar-se’n.
 
Isidre Prat / Alfred Selgas
Fotos: Isidre Prat

Imatges de Balsareny

 

 
Reconeixeu aquesta imatge d’algun lloc del poble? Es troba al mateix nucli urbà de Balsareny. Què és i per a què serveix? Publicarem la resposta més endavant. 
 
Text i foto: Isidre Prat

Breu comiat de Josep Gudayol

 BALSARENY AVUI

 
Adeu… Moltes gràcies per tots aquests anys!
 
Avui he de dir-vos adeu, amics lectors, i en aquest moment em ve el record de la frase d’aquella cançó que diu: “que a un adeu no li cal cap paraula”. Sí, veritablement no li calen paraules, sinó agraïments.
 
En primer lloc gràcies a totes les diferents direccions del nostre Sarment per donar-me l’oportunitat d’expressar-me com a redactor amb el meu estil periodístic original autodidacte.
 
Avui dono punt i final a aquestes tardes mensuals assegut davant de la meva màquina d’escriure elèctrica; quants records i quantes emocions tot intentant explicar fets puntuals de la quotidianitat mensual! Quants adeus i quantes emocions en el dia a dia, tot un món en blanc i negre que gairebé ha passat sense adonar-me’n. El cas és que no m’hi veig i no puc llegir amb uns mínims de qualitat per poder fer una feina que m’ha agradat tant. Sarment m’ha fet viure uns temps i uns moments difícils d’explicar, un benestar que no té preu.
 
Sense voler dramatitzar el fet d’haver-vos de dir adeu, m’omple d’una gran tristor, ja que no es poden oblidar tants i tants anys de viure en unes lletres d’un dia a dia balsarenyenc tan nostre.
 
Difícil serà, no poder explicar aquells moments viscuts i per viure dins de les organitzacions culturals, socials, polítiques i esportives que han estat pròpia existència durant tots aquests anys.
 
Gràcies, moltes gràcies a tothom. Adeu!
 
El vostre, sempre,

Josep Gudayol i Puig
  

Un mestre i un amic

Josep, el Cercle Cultural de Balsareny com a entitat i tota la redacció del Sarment no podem més que agrair-te la teva intensa i emotiva dedicació a la nostra revista al llarg de cinquanta anys. Són tantes les pàgines que hi has omplert, tantes entrevistes a persones del nostre entorn quotidià que han ajudat a fer poble des del seu dia a dia, tantes notícies d’actualitat municipal, tants articles d’opinió sobre un ventall inacabable de temes, tants poemes que hi has publicat, molts de teus però també molts d’altres poetes i poetesses locals de qui has donat a conèixer l’obra, o els teus entranyables contes de Traginers, sense oblidar, a més de tanta i tan bona feina literària, tasques de gestió com la publicitat i la distribució de la revista. Ara anuncies que deixes d’escriure, però continues formant part del Cercle com a membre de la junta directiva i seràs sempre per a tots nosaltres un referent, un estímul i un model, però per damunt de tot un gran amic. Rep una forta abraçada feta d’admiració i respecte. Moltes gràcies per tot, company!

CCB / Sarment

Entrevista a Aran Sànchez: Personalment crec que sí que es pot viure de la música

Avui, i després de tots aquests anys, tinc el goig de tancar els finestrons de la meva, i vostra,  finestra oberta; i amb un goig valent de dir-vos adeu amb la companyia de la jove Aran Sánchez, balsarenyenca estudiant de música, concretament de piano.
 
Durant tots aquests anys he pogut parlar breument amb algun o alguna jove promesa dins del mon de la música, i concretament sobre la nostra Escola de Música Municipal. Gràcies, Aran, per l’oportunitat de parlar amb aquest redactor, que al llarg dels anys ha intentat ser un fidel observador dels múltiples valors de la nostra cultura balsarenyenca.
 
Aran Sànchez Rodríguez va néixer a Balsareny el 12 de setembre de 2014. Actualment està cursant 6è de Primària a l'Institut Escola Guillem de Balsareny.
 
Tal com ens comenta sobre les seves aficions, ens diu que “M'agrada llegir i m'agraden els còmics de màgia. Vaig sovint a la Biblioteca a buscar llibres per endur-me a casa. També m'agrada molt anar de vacances amb la meva família i visitar llocs on no he estat mai. He visitat Andorra, Montblanc, el Delta de l'Ebre, la Vall d'Aran... M'agrada poder gaudir de la natura, tant a la muntanya com a la platja. I també m'agrada tocar el piano, cantar, estar amb els meus amics, fer Pastorets i anar al Cau”.
 
— En primer lloc, digues: quant fa que estudies música i com va anar l’inici amb el piano?
 
— Vaig començar a fer sensibilització musical a l'escola quan feia I5 i quan feia 1r de primària, als 6 anys, vaig començar a anar a l'Escola de Música Joan Bajona; i des del primer moment vaig tenir molt clar que volia aprendre a tocar el piano.
 
— Actualment on fas les pràctiques?
 
— Doncs faig les meves classes de piano a l'escola de música amb la meva professora, la Berta Moreno, però també el practico molt a casa.
 
— Quina és la classe que t’agrada més?
 
— M'agrada molt fer llenguatge musical perquè la mestra, que també és la Berta, és molt divertida i ens ho passem molt bé a classe.
 
— I de músics, en coneixes molts? Quins t’agraden més?
 
— D'autors clàssics conec Mozart, Beethoven... Però m'agrada escoltar i tocar música més moderna, com ara Queen, Twice, Oques Grasses...
 
— Penses que es pot viure de la música?
 
— Sí, penso que es pot viure de la música i, de fet, m'agradaria dedicar-m'hi quan sigui gran.
 
— Balsareny és un dels pobles que té Escola de Música; què ens en pots dir?
 
— Em sembla molt bé que hi hagi escoles de música als pobles perquè els nens poden desenvolupar-hi les seves habilitats musicals. Ens ho passem molt bé a les classes de grup; els professors són genials i ens cuiden molt.
 
— Finalment volia dir-te que ens va impressionar molt sentir-te i veure’t tocar els teclats en la passada Diada de l’Onze de Setembre. Què hi vas interpretar?
 
— A la diada de l’Onze de Setembre, a la Biblioteca, vaig interpretar el tema Faded, d'Alan Walker, i em va agradar molt poder conèixer i parlar amb el compositor i pianista Carles Cases. Poc després em van dir que som família llunyana amb en Carles, i em va agradar molt saber-ho.
 
— Moltes gràcies i molta sort, Aran!
 
— Gràcies a tu, Josep.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Aran Sànchez

Caminada per la Via verda de Manresa

 
El grup de marxa nòrdica de Balsareny vàrem fer la primera sortida de la temporada, el dia 29 d’octubre de 2025. Una sortida per a nosaltres sols, abans de començar la temporada de marxa nòrdica de la Diputació que compartim amb altres pobles. Aquest any ens ha tocat de caminar conjuntament amb Begues, Corbera i Collbató.

 

Aquesta primera excursió va tenir lloc per la Via Verda de Manresa i va tenir un recorregut de 6,2 quilòmetres, amb un desnivell de 110 metres. Érem 42 caminants. Vam passar pel Pont Vell, gòtic del segle XIII-XIV, restaurat el 1962,  i vam pujar fins a la Torre de Santa Caterina: una torre de defensa contra el Carlins, construïda el 1836 i restaurada l’any passat, el 2024. 

Vàrem seguim per camins vorejats d’oliveres a banda i banda, i vàrem baixar fins a creuar la riera de Rajadell per unes passarel·les. Després vam travessar novament el Cardener per una palanca i vam seguir per la vora del riu pujant fins a tornar al Pont Vell, punt inicial i final de la caminada.

 
Després de l’esforç bé necessitàvem recuperar forces, i això ho vàrem fer satisfactòriament al Restaurant dels Noguers. I ara ja estem a punt per començar la temporada, que, com sempre, serà pel nostre terme, el 12 de novembre, amb la gent dels altres tres pobles esmentats. Moltes gràcies a l’Ajuntament de Balsareny i al Centre Excursionista per la seva col·laboració.
 
Text i fotos: Diego Hernàndez

També cal saber estar emprenyat

BALSARENY EDUCA
 

En múltiples ocasions els ensenyants, tot treballant la comunicació assertiva, hem practicat la capacitat de comunicar opinions contràries o bé notícies dures i difícils, de manera que la persona receptora pugui rebre el missatge sense sentir-se expressament menyspreada o atacada. La idea és d’evitar la impulsivitat en el diàleg, controlar el llenguatge tot tendint a les modalitats no-violentes i mirar, això sí, que el missatge es rebi netament i clar.
 
Això ve al cas perquè darrerament hem assistit a reunions informatives sobre modificacions del sistema de recollida d’escombraries al Bages i al Berguedà i hem quedat força sorpresos per  la manera com algunes persones utilitzen l’espai públic per manifestar la seva disconformitat amb crits i exabruptes, amb la complicitat d’un públic que, a mode de claca, hooliganitza la sessió com si d’un partit de futbol es tractés.
 
Tot observant-ho, recordàvem com, en la Transició, d’això ja fa cinquanta anys, amb la intenció d’aprendre hàbits democràtics, es feia un elogi de la diversitat d’opinions. No era estrany mostrar pels mitjans com dins d’una família es votava diferent o es tenien visions antagòniques sobre temes i es parlava d’aprendre a conviure i de naturalitzar la diversitat, només sentenciada per l’opinió majoritària a l’hora de decidir.
 
Passat un temps, l’aparició de models dits ‘desacomplexats’, per no dir grollers o almenys contraris a l’habilitat d’escoltar i participar, en televisions, ràdios i més darrerament en les xarxes, els parlaments, els debats i les assemblees, ha posat de moda una manera de fer agressiva, estrident i poc dirigida al diàleg. Hem caminat clarament cap al “soroll que ofega les paraules”, com deia Martí i Pol. L’objectiu és fer mal a la persona i no pas cercar la millora, o ni tan sols fer arribar un missatge clar sobre el que s’està exposant. Probablement aquests models han fet forat.
 
Seguint amb les reunions de què parlàvem, la cara que solen fer els comunicadors davant l’actitud agressiva a què fèiem referència és de “què hi farem; ja sabem que això és així”. I sovint, quan els demanem com han gestionat escridassades, retrets i insults, ens responen que ja ho saben, que no ha sigut gran cosa comparat amb tal o tal poble. “Nosaltres hem fet la feina que ens demanaven i prou”, diuen. És a dir: ho han naturalitzat! No hi ha ni tan sols la sensació generalitzada que no s’ha de permetre aquest to, més aviat el contrari:  “aquell sí que ho ha dit ben clar”, diuen. Però després del retret hi ha el “cop de porta”, i no s’avança en cap punt. Tot queda igual. Només s’ha gastat adrenalina. Només s’ha malmès la comunicació.
 
Al capdavall la gent es va desentenent de la participació democràtica en la gestió dels problemes i els reptes que ens afecten i en comptes d’assistir als fòrums per donar-hi l’opinió,  no s’hi va perquè —diuen— no serveix de res, o bé s’hi va per rebentar-ho. Són, al nostre entendre, actituds calcades o fins i tot més extremes que les que adopten figures para-absolutistes com Trump, Meloni o Milei... Sense voler escoltar. Sense tenir en compte la capacitat crítica. Sense esperar res del diàleg.
 
Hem d’exigir-nos que en el joc de la comunicació l’emissor comuniqui assertivament quan es tracta d’un mestre, un administrador, un polític, un metge o un adult respecte d’un infant, per posar uns quants exemples. Però també hauríem d’acostumar-nos que, per enfadat que s’estigui, en un fòrum participatiu, que no és una discussió informal al cafè o a casa, assagem un diàleg assertiu: comuniquem la preocupació, la fúria, l’enuig i el que convingui de manera clara i contundent, però sense perdre allò que en diem les formes, que en el fons vol dir el respecte cap als altres.
 
Balsareny Educa

Activitat de La Tempesta. Octubre

 
El diumenge 5 d’octubre va tenir lloc un concert a càrrec de la prestigiosa compositora i guitarrista Mar Pujol, que va captivar el públic assistent, amb una veu i una música precioses que van omplir l’espai de calidesa amb cançons plenes de referents a la natura i les arrels populars.

 
El 15 d’octubre, la pintora Maria Sola va inaugurar la seva exposició Batec cromàtic, de pintures i mòbils, amb una explosió de colors i formes increïbles. “El color t’arriba al cor si la intuïció et diu que l’art també és joc, simplicitat i lleugeresa”. Podreu veure aquestes obres fins al 16 de novembre.

 

El dissabte dia 18 hi va haver un magnífic recital a càrrec de Ramon Cugat, membre i fundador del grup de pop-folk Balancí, i autor d’àlbums com Després de la tempesta sempre surt el sol. El públic va gaudir de la seva actuació amb la guitarra, en un concert intimista i plàcid.

 
El dia 22 va tenir lloc la sessió inaugural del Club de Lectura de Poesia, dirigit per Sònia Moya. Amb una considerable participació, es va analitzar el recull Desglaç, de Maria-Mercè Marçal, publicat el 1989. La següent sessió serà el mes de gener, amb l’obra A través, de Glòria Coll Domingo, premi als Jocs Florals de Barcelona de 2022. Cal inscripció prèvia per participar-hi.

 
La programació del mes es completà el dijous dia 23 amb la presentació del llibre La gran família, d’Antònia Carré-Pons, a càrrec de l’autora, acompanyada de la periodista i escriptora Gemma Ventura; dissabte dia 25 a migdia, amb una nova edició en directe del Pòdcast Natural, on Roger Coch, Laura Gonzalvo, Sílvia Plana i Irene Rubio van parlar sobre escriptura natural i van recomanar lectures fosques i hipnòtiques; i el diumenge 26 es van presentar els dos primers volums del còmic Ninges per la cara, d’Alberto Casamayor, amb un taller infantil de creació de personatges.
 
R. Carreté
Fotos: La Tempesta