dijous, 13 de novembre del 2025

Repte núm. 107


Disposem de cinc cercles, cadascun de 8 cm2 d'àrea. Els superposem entre si per a formar la figura del dibuix. Cadascuna de les zones en què se superposen dos cercles té una àrea d’1 cm2. Quina és l'àrea de la figura del dibuix?

 



Salut i lògica.
Roc Carulla

Solució al repte núm. 106: 2 km


Entrevista al Club Natació Balsareny

  
Aquesta entrevista vol donar a conèixer l’activitat actual del Club Natació Balsareny i les persones que en fan possible el dia a dia. La Rosa Pérez Garcia, una de les veteranes de la junta del Club Natació Balsareny, ens ha explicat detalls que permeten conèixer una part de la memòria i l’evolució del Club. La Maite Ramírez Calatrava ens ha parlat del seu llarg recorregut, iniciat fa 28 anys al costat de la seva germana Noèlia Ramírez Calatrava, i de la seva implicació en la junta i en la tasca d’ensenyar a nedar i entrenar els petits i joves nedadors.
 
Rosa, ens pots explicar què portes anotat?
 
Tenim constància que el Club Natació Balsareny es va formar l’any 1963 amb un grup de persones que van posar diners per construir una piscina al poble, amb el Marcel Masplà de president. L’any 1963 es van confeccionar els primers estatuts, que encara  guardem com un tresor. En aquell moment, el club ja estava federat.
      Sabem que l’any 1990 Juan José Peralta va ser president d’una nova junta —durant aquest període segurament n’hi va haver altres—  i des de llavors es va començar a recollir en un  llibre d’actes totes les activitats i acords de la junta, un llibre que encara continua vigent.
      En aquells anys, el club feia moltes activitats: cursos per ensenyar a nedar, entrenaments, convenis amb el Club Natació Sallent per anar-hi a nedar a l’hivern i participació en competicions. Aleshores la Federació ja subvencionava un autobús per portar als grups de nedadors a la piscina de Sallent.

 
Rosa, quan entres a la junta del club?
 
Conec bé la formació de la junta de l’any 1990 perquè jo hi vaig entrar el 1991, en substitució del secretari. L’any 1992 la junta gairebé va desaparèixer i me’n vaig fer càrrec. Vaig contactar amb l’Ajuntament i, concretament, amb l’Abel Artigas, que em va ajudar a continuar i a comprar materials (corxeres, planxes, etc. )  que necessitàvem. Sempre li hem estat molt agraïts pel suport i les ajudes.
 
Ens pots dir noms d’entrenadores que han passat pel club?
 
Que jo recordi, la Laura Santamaria, la Selma Egea i, el 1997, la Noelia ja va assumir el paper de monitora amb els seus col·laboradors: la Maite, el Germán i l’Aida. Aleshores, les monitores ja havien de tenir la titulació de socorrista i, més tard, la de tècnic/a en natació, i així va començar la nova etapa.
 
Una nova etapa?
 
Sí, perquè el 2000 la Noèlia i la Maite ja van entrar a formar part de la nova junta.  Des de llavors que hi som totes tres. A part del càrrec que exercim dins la junta; formem un grup que s’ha entès i continuat fins avui.
      Hi ha hagut èpoques difícils, ja que és un club sense ingressos: cal pagar la Federació, no hi ha guanys; només voluntariat i entrega. Els diners dels cursets es destinen a pagar les entrenadores i “pagar aigua” a les piscines amb què tenim convenis per a l’hivern.

 
Maite, hem repassat una part de la memòria del club amb la Rosa; parlem ara dels cursos i entrenaments que feu. Fa 28 anys que amb la teva germana us hi dediqueu: per tant, en teniu un bon coneixement.
 
Sí, anys enrere ensenyàvem a nedar i a perfeccionar la tècnica a més gent que ara. Havíem fet cursos amb molta canalla, participat en competicions, en edicions de 12 hores de natació per l’esclerosi múltiple o altres causes, fet excursions amb el club, anat a moltes piscines i també nedat en travesses pel mar i per pantans.
      Ara, depèn dels anys,  tenim més o menys canalla, però s’entén: avui dia hi ha moltes més activitats i cal escollir. Tot té un preu, i a vegades és difícil atendre tanta oferta esportiva i d’entreteniment. En aquests moments, tot costa molts diners.
      Actualment, el nostre club ofereix un curs bàsic per aprendre a nedar, un altre per preparar tècnicament els nedadors i també treballem per fer de la natació un esport.
      A l’estiu fem cursos de tres quarts d’hora per aprendre a nedar. Hi solen venir, sobretot,  nens i nenes de 3 a 5 anys, als quals ensenyem habilitats aquàtiques, treballem  l’adaptació al medi aquàtic i els donem  les primeres nocions tècniques.
      A l’hivern anem a la piscina de Navàs per a les persones que entrenen per acabar d’aprendre’n o que neden per millorar la seva condició física a través de la natació.
 
Adaptar-se al medi aquàtic és un ensenyament força individualitzat, oi?
 
Bé, perdre la por, els nervis, agafar confiança i acompanyar-los amb els avenços no és  igual per a tothom, però són processos bastant generals. Sempre fem un reforç positiu i cuidem la relació entre tots els membres del grup.
      Creiem que el nostre club ha estat molt inclusiu: hem tingut alumnes amb TDAH, autisme o altres trastorns, i sempre els hem acompanyat molt. Dins les nostres possibilitats, intentem fer classes adaptades a les capacitats de cadascú.

 
Aquest darrer estiu, qui heu estat els monitors dels cursos?
 
La Berta Vidal, l’Eva Fernàndez i jo mateixa. La Zaira Muñoz era una col·laboradora, com sovint en tenim, persones que fan pràctiques. Fins fa molt poc, la Noèlia sempre hi havia estat fent curset i ara col·labora amb les gestions i els papers. A l’hivern continuem la Berta i jo.
 
El risc 0 en aquest esport no existeix, però s’hi pensa poc o molt?
 
Sempre hi ha un risc; per això paguem una assegurança. Cal estar coberts de qualsevol eventualitat. Quan els alumnes són a l’aigua, la nostra atenció és del 100%; no baixem mai la guàrdia.
      (Intervé la Rosa): Una vegada una senyora gran gairebé s’ofega; tot va quedar en un ensurt perquè de seguida ens en vam adonar i, amb esforç, la vam treure de l’aigua i la Noèlia la va recuperar practicant una RCP.
      Aleshores, anàvem a la piscina de Sallent amb un grup de dones grans que competien i havien guanyat molts trofeus. Ho havíem passat molt bé. Jo mateixa vaig estar a punt d’ofegar-me als 13 anys i vaig agafar molta por, però m’agradava l’aigua i als 21 anys em vaig decidir aprendre’n. I mira’m, aquí estic!

 
Molta gent aprèn a nedar pel seu compte, però és clar, sense tècnica...
 
Sí, i la falta de tècnica s’arrossega i, a vegades, nedem per millorar un dolor d’esquena o d’espatlles i encara l’agreugem. La respiració, la propulsió, la flotació, la resistència i la coordinació de moviments són bàsiques per nedar bé.
 
Un darrer comentari per acabar?
 
Valorem molt bé haver estat, ser i continuar amb el Club.
 
L’entrevista ha estat rica: hem repassat un període de la trajectòria del Club, els cursos, els tècnics que hi treballen i els alumnes que aprenen. Un grup de gent voluntària que, com un tresor, guarda dades, records i molta experiència. Persones que, a més, han fet o fan altres tasques de voluntariat o han exercit càrrecs —a Càritas, a l’ Autocròs, als Bastoners, a l’ Ajuntament... Des del Sarment els desitgem tota la sort en la continuació de la tasca.
 
Lluïsa Coma
Fotos cedides pel Club Natació Balsareny

Cementiri modernista d’Olius

RACONS DE LA CATALUNYA CENTRAL
 
 
Com s’hi va?
 
Olius és un municipi molt extens, que encercla bona part del terme de Solsona, amb diversos nuclis de població: el mateix Olius, el Pi de Sant Just, Brics i Castellvell. El cementiri modernista es troba al costat est del terme.
 
Des de Balsareny, el camí més curt per arribar-hi és anar cap a Súria, per la BP-4313, i seguir per la C-55 fins passat el Pi de Sant Just (prop de Solsona), on cal seguir per la C-26 en direcció a Berga. Al cap d’uns 4 km es troba un trencall, ben indicat, on cal agafar una carretera per l’esquerra i, un quilòmetre més enllà, s’arriba al cementiri. Hi ha en total uns 50 quilòmetres.

 
Com és el cementiri?
 
És un petit i curiós cementiri, modernista, senzill, sense luxe, que va ser encarregat l’any 1915 pel bisbe de Solsona, Francesc Vidal i Barraquer a l’arquitecte Bernardí Martorell i Rius, deixeble de Gaudí. És un espai que invita a la tranquil·litat i a la reflexió.
 
Es troba en una situació idònia, entremig de grans roques caigudes, calcàries i gresos, que representen la mort; i un bosquet d’alzines, xiprers i pins que representa la vida. Té una planta irregular adaptada al terreny. Destaca l’estil modernista en les decoracions dels nínxols i, especialment, en la forma parabòlica de la porta d’entrada i en l’esvelta agulla que sobresurt del conjunt, amb una creu doble al capdamunt, símbol de la nova vida. Al peu de la creu hi ha la torre —les tombes— dels rectors d’Olius. Aprofitant els recursos naturals, moltes tombes estan excavades en les mateixes roques.

 
La dècada de 1970 va caldre fer-hi una ampliació en un costat, seguint el mateix estil tant com es va poder. Els habitants d’Olius sempre han mantingut respecte pel seu cementiri, sense introduir-hi elements estranys.
 
Olius monumental
 
Amb aquest nom es promociona el municipi, fent referència als nombrosos elements d’història i art d’un terme molt gran, però amb pocs habitants.
 

A la vora del cementiri hi ha l’església de Sant Esteve, d’estil romànic llombard, datada el 1079, amb un sol absis, que conté una portentosa cripta, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Aquesta església és molt gran per a un lloc tan petit, pel fet que al costat hi havia la segona residència del comte d’Urgell. El seu alt campanar és del segle XVI —era del XIV, però un terratrèmol el va malmetre i es va reconstruir. La cripta conté sis columnes i algunes peces són de l’antiga església preromànica que hi havia a sota.

 
Per últim, entre el cementiri i l’església, hi ha una esplanada amb un poblat ibèric, del segle III aC, amb deu cases; però no hi vivien, sinó que s’hi guardava el gra. I també hi ha les restes de 190 sitges excavades, per guardar cereals i després vendre’ls i transportar-los a través del riu Cardener, que hi passa per sota.
 
Text i fotos: Isidre Prat


dilluns, 10 de novembre del 2025

Festival TEST a Balsareny 2025

 
 
Enguany, el Festival TEST ha arribat a la seva desena edició. És un festival d’arts intenses de prop i curta durada, que té lloc en tota la Xarxa de Pobles Creatius, el motor de la qual és la Residència d’Artistes de Cal Gras d’Avinyó, que facilita i dona recursos a les companyies d’espectacles per tal que puguin portar a terme els seus projectes.

 
A Balsareny, que forma part d’aquesta xarxa, el festival va tenir lloc el dissabte dia 8 de novembre, a dos quarts de vuit de la tarda, amb tres espectacles. D'entrada, el públic assistent es va distribuir en dos grups, diferenciats per gomets de dos colors: el vermell i el groc. Primer es van representar dues obres diferents: El test, a càrrec de la Companyia del Nord, a la sala petita del Sindicat; i Mira’l als ulls, de la Companyia La Busca, a la sala 1 de la plaça de la Mel. Cadascun dels grups va veure primer una de les obres i després es van intercanviar per veure l’altra.

 
El test és una comèdia científica, en què representa que la Fundació Hefest, a través del seu director, es congratula de presentar en públic el prototip del primer robot domèstic i de servei, amb l’objectiu de fer-li un test davant del públic abans de fer-ne el llançament oficial.

 
Mira’l als ulls és una comèdia basada en dos germans, que viuen junts temporalment. El dia de Reis, com si fos un regal, un colom ferit apareix a la terrassa de casa. La discussió sobre què fer-ne, del colom, desencadena alguna cosa més profunda en la seva relació, en allò que s’ha perdut i en allò que encara queda entre tots dos.


 
Finalment, tots els assistents, una setantena, es van reunir a la sala gran del Sindicat per presenciar el tercer i darrer espectacle, d’humor i de circ: Clown on popping, el chico guay de tu barrio, de la companyia Djammal. És una sàtira sobre les aparences, que desemboca en una comèdia agosarada, molt trapella i provocadora. Va ser una representació interactiva, amb participació dels espectadors. Totes tres representacions varen ser molt aplaudides pel públic.


Aquest any, la Xarxa de Pobles Creatius ha estat guardonada amb el Premi Impacte 2025 atorgat per l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya. El guardó reconeix aquells projectes o organitzacions que han generat un impacte notori al seu entorn social, cultural o comunitari, i que contribueixen a enfortir el teixit cultural del país. Aquest guardó se suma a altres reconeixements que la Xarxa de pobles creatius ha anat guanyant durant la seva trajectòria cultural.
 
Text: Isidre Prat
Fotos: I. Prat / J. Vilanova










divendres, 7 de novembre del 2025

Activitats de la Biblioteca el mes d’octubre

 

Aquest mes, bona part de l’activitat de la Biblioteca Pere Casaldàliga ha estat relacionada amb la celebració del seu Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d’octubre.

 
Dilluns dia 6, Luis Fabian Contreras, especialista del CAP Navàs-Balsareny, ens va compartir la seva experiència com a referent de benestar emocional i salut comunitària, tot mostrant la relació que hi ha entre la salut i la pràctica artística, en una sessió que duia per títol “L’art en la salut mental”. 
El que alguns no s’esperaven és que el Fabian, com a especialista en dansateràpia, ens fes acabar la sessió amb moviment al ritme de “Dancing Queen”. 


El divendres dia 10 vam viure una tarda molt especial entre aquarel·les, gràcies a la Marta i la Judit, de Paper Arrugat. Entre pinzells i llibres, vam seguir descobrint com l’art ens ajuda a baixar el ritme i a aterrar amb serenor en el moment present.

 
Encara amb aquesta tònica, al Club de Lectura de novel·la vam llegir L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, de Tatiana
Țîbuleac. Tothom va quedar commogut amb aquesta història descarnada sobre la maternitat, la mort i el perdó. Vam comptar amb l’acompanyament del psicòleg Joan Bonals, que ens va ajudar a aprofundir en els temes relacionats amb la salut mental que l’obra planteja.

 
Per altra banda, hem donat obertura als clubs de lectura infantils. Els més petits van gaudir d’un matí de contes i manualitats amb la il·lustradora Maria Girón, gràcies a la subvenció de la Institució de les Lletres Catalanes. 


Els de primària van arrencar amb un laboratori de lectura molt emocionant: “L’Expedient Panxaplena”, on van fer d’investigadors per resoldre el cas del llop ferotge.

 
L’últim dimecres de mes, com és habitual, vam tenir l’Hora del Conte. Els infants van escoltar un conte popular del Senegal, van ballar al so de la seva música i fins i tot van poder tocar instruments tradicionals com el djembé i el kalimba. Tot
plegat a càrrec de la Sara i la Violeta, de la companyia teatral “La capsa de llumins”. Aquesta activitat s’emmarca dins del programa Biblioteques Sense Fronteres, del qual la Biblioteca forma part.

 
Acabàvem l’octubre amb la presentació del llibre Jo, vella. La seva autora, Anna Freixas, ens va compartir les lliçons del seu “Manual de supervivència per a éssers lliures”: amb una mirada feminista i plena de sentit de l’humor, Freixas reivindica la vellesa com una etapa de la vida que no convé lamentar, sinó viure amb tota la plenitud possible i, per què no, anomenant-la amb totes les lletres.

 


Aquest també ha estat el mes en què hem reprès les classes de català, així com la lectura en veu alta amb les àvies i avis del Casal Verge de Montserrat, gràcies als nostres voluntaris. Tornen les visites mensuals a la Llar d’Infants, on, com a l’escola, ja han arribat les Maletes Viatgeres, que ja volten entre les famílies del poble perquè la lectura arribi a cada casa de Balsareny.
 
Text: Elena Mendoza/ Ana Pérez
Fotos: Biblioteca Pere Casaldàliga
 











Inauguració del 'Grupo Escolar Marqués de Estella' (II)

 
Foto: Balsareny, història en imatges 1897-1975


Francesc Soler, conegut popularment com el Quico, o també l’avi Pastisseret,  sobre la inauguració de les escoles digué: «[...] No recordo molts detalls dels actes. Sé que hi havia els nens i les nenes de les escoles esperant-los a dalt la carretera; que hi va haver una recepció a l’Ajuntament. En aquesta plaça i en una tribuna va haver-hi uns parlaments, i que varen fer un dinar a les noves escoles, servit per l’hotel Sant Domingo de Manresa [...]»[1]
 
Vegem com continuava la ressenya de l’acte que va publicar la Hoja Oficial de la Provincia de Barcelona (14 de novembre de 1927):
 
«Banquete popular
 
En una amplia sala de la casa rectoral se habían dispuesto tres filas de mesas para un centenar de comensales, cruzadas en un extremo por otra, a la que tomaron asiento el capitán general, con los señores Gobernador Civil, Rector de la Universidad, Jefe provincial de Unión Patriótica y Delegado gubernativo, señor Azpiazu, a la derecha; y Alcalde de Balsareny, Vicepresidente de la Diputación, Cura párroco e Inspector de primera enseñanza, señor Soler, a la izquierda.
      Sirvióse la comida, y a la hora de los postres el alcalde señor Casaldáliga leyó unas cuartillas, exponiendo su satisfacción y la del pueblo por la presencia de las autoridades y por la unánime aprobación de todos, de haberse bautizado con el nombre de «Grupo escolar Marqués de Estella» el edificio construido en que han de formarse los futuros ciudadanos españoles
 
És útil de saber que el 2 d’octubre de 1923 van ser destituïts tots els ajuntaments elegits democràticament —a Balsareny, n’era alcalde Josep Casaldàliga Ribera— i al seu lloc se’n van nomenar d’altres que eren, d’una o altra manera, lleials al Dictador. Al nostre poble es va nomenar, el 1923, Marc Solà Serra, tot seguit, Emili Soler Sitges i després, el 1925, Gregori Casaldàliga Gonfaus, que era l’alcalde el dia de la inauguració de les escoles. 


Continua el diari:
 
«Luego el gobernador, general Milans del Bosch, dijo que había dado el grito de «¡Viva el alcalde!» al terminar el acto escolar porque estaba convencido de que con él daba todo lo que merece al que ha sabido imprimir un impulso tan grande a la cultura popular, construyendo un edificio cuyo valor y eficacia han dicho ya lo que representaba los niños, los maestros, el párroco y el rector de la Universidad.
      Señaló la necesidad de que los padres manden sus hijos a la escuela, obligación que representa tener unas escuelas como las inauguradas, en las que se enseña a amar de veras a España, amor que, después del que profesemos a Dios, ha de ser el que ocupe preferentemente nuestro corazón.
      Recogió ideas del cura párroco, indicando que al lado de aquel amor a Dios y a la Iglesia debe figurar siempre en educación el amor a España, y que a la labor que en este sentido vienen realizando las escuelas nacionales han de asociarse todas las escuelas particulares, estando decidido a emprender una campaña para que cumplan esa sagrada obligación.
      Felicitó al pueblo que sabe honrarse, como Balsareny, construyendo edificios escolares con su propio esfuerzo y les da el nombre del Marqués de Estella, a quien, y a S. M. el Rey, debemos la salvación de España.
      Como durante su peroración, al terminar recogió aplausos de los comensales

 
El general Joaquín Milans del Bosch Carrió hi va assistir com a governador civil de Barcelona. Era un home d’estirp militar originària de Sant Vicenç de Montalt. Durant la Dictadura va clausurar el camp de les Corts del Barça arran d’haver-s’hi xiulat l’himne espanyol, i amb motiu d’aquest fet Joan Gamper es va veure comminat a deixar la presidència i a exiliar-se. «[...] he acordado clausurar por término de seis meses el funcionamiento de esa Sociedad [...]». Milans del Bosch també va tancar l’Orfeó Català pel seu catalanisme i va destituir la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona perquè s’havien negat a publicar la guia jurídica en castellà. Va ser l’avi de Jaime Milans del Bosch Ussía, capità general de la III Regió militar, un dels caps de l’intent del cop d’estat militar del 23 de febrer de 1981. Fou el capitost que va treure els tancs pels carrers de València com a maniobra dissuasiva contra qualsevol tipus de resistència. Seguim amb la crònica d’aquell dia:
 
«El general Barrera cerró el acto con un discurso, que arrancó repetidos aplausos.
      Dijo que era una satisfacción para el pueblo el 13 de noviembre, porque inauguraba una escuela, lo cual equivalía a tener un sitio adecuado donde se iban a educar los que van camino de hombres: que no tendrían pretexto para dejar de mandar a sus hijos a que se educaran e instruyesen; que pensaran en que si no enviaban a sus hijos a la escuela, aunque dijesen otra cosa, no los querían, y que si les hacían abandonar las clases antes de tiempo, para consagrarles al trabajo, tuviesen presente que éste, más que dignificar a los hijos, envilecía  a los padres que no habían procurado antes darles la cultura debida.
      Añadió que le satisfacía estar en contacto con el pueblo porque se probaba así que todos éramos unos y que todos estábamos interesados en el porvenir de la patria; que al poner en conocimiento del Jefe del Gobierno el acto celebrado, ha de decirse que el pueblo ha construido la escuela con sus propios medios; que el nombre puesto en el frontispicio de ella es como un maleficio, pues significa que donde está no puede entrar otra cosa que no sea pensar en la patria, por la patria y para la patria
 

Per la seva banda, el general Emilio Barrera Luyando, home d’absoluta confiança del dictador, vingué com a capità general de Catalunya. Al nostre país, el general Barrera va capitanejar el moviment espanyolista amb una repressió i persecució despietada dels organismes i institucions catalanes. Aquí en tenim una petita mostra: va dissoldre la Mancomunitat per ser «un baluarte de politica separatista»; va proscriure la senyera; prohibí la Santa Espina per «agredir el sentimiento castellano»; i la llengua catalana fou vedada en els actes oficials i religiosos, i fins i tot en l’ensenyament del catecisme. També va controlar zelosament, és a dir, amb esmerada diligència, els creients i feligresos de l’Església catalana sospitosos de la causa catalanista. Anys després va conspirar de forma molt activa contra la República participant en el fallit cop d’estat de La Sanjurjada el 1932 i, posteriorment, en l’aixecament del 18 de juliol de 1936.

[Continuarà]

Joan Craviotto
Fotos: Wikimedia Commons

[1] Soler i Castella, Francesc: “Tres imatges del poble” a Pàgines Viscudes, Volum I (1979-1984), Cercle Cultural de Balsareny i Ajuntament de Balsareny, 1989.