Balsareny, seu de la XVI Fira del Món Geganter de Catalunya 2024

 

El tercer cap de setmana de setembre, la Colla Gegantera, Grallera i Tabalera “Els K + Sonen” de Balsareny va ser proclamada organitzadora de la Fira del Món Geganter de Catalunya al nostre municipi, els dies 14, 15 i 16 de juny de 2024. Un esdeveniment únic que, al costat de la Ciutat Gegantera, simbolitzen les dues màximes celebracions de la tradició gegantera d’arreu. Així doncs, Balsareny pren part del mapa geganter català, de la mà d’ “Els K + Sonen”, que situen el nom del municipi com a la setzena població que acull la fira al llarg de tota la història gegantera catalana. La colla organitzadora fa temps que té en ment aquest projecte; d’entrada havia sigut presentat per al desè aniversari de l’entitat, al 2022, però degut a la pandèmia es va desar la proposta per al 2024, any que se celebrarà un dels aniversari simbòlics dels gegants de l’entitat, com és la primera dècada de la Blanca de Bell-lloc, celebrant els seus 10 anys; i el 5è aniversari d’en Bernat de Peguera (dues figures que representen un estret vincle amb la història del municipi i sobretot amb el castell).

 

Aquesta proclamació es va dur a terme al sud de Catalunya, a la comarca del Montsià, en concret, a la Ràpita; on la colla hi va ser present al llarg del cap de setmana, participant en bona part dels actes. Així, ja de bon matí del dissabte 16, ens trobàvem bona part del grup per carregar els gegants i gegantons pertot seguit marxar en direcció a les terres de l’Ebre. Un cop arribats i instal·lats a la Ràpita, ja que hi passaríem el cap de setmana sencer, vam ser convidats a un gran dinar amb què la colla amfitriona ens va obsequiar, amb un peix de la zona realment exquisit.

 
A primera hora de la tarda vam començar una cercavila pel port i per alguns carrers de la localitat on van participar prop d’una trenta de colles. Després va seguir la festa, una tarda i nit de gresca per totes les edats que amb molta implicació van organitzar els rapitencs i rapitenques.

Ja a l’endemà, es tornaven a reunir els gegants d’arreu, per presentar les noves figures inaugurades o restaurades a Catalunya al llarg dels últims mesos, un dels actes característics de la fira; entre aquestes ens hi va acompanyar el capgròs del Pep Cañellas, estrenat durant la passada Festa Major, que al davant de la imatgeria de l’ACGC i de tots els participants de la Fira, va fer una bona ballada; al mateix temps vam aprofitar per explicar qui ha sigut en Pep Cañellas per al poble de Balsareny.  Després de realitzar la cercavila amb la Mariona, el Joan, la Blanca i en Bernat, va arribar un moment molt esperat, la proclamació oficial de l’edició de l’any vinent. Va ser molt emotiu el moment en què es va pronunciar el nom del municipi de Balsareny, per part dels gegants de la Ràpita i d’un eixerit capgròs, envoltats de confeti en aquell instant màgic en què es desvetllà la nostra candidatura.

 
Agraïm molt la presència durant tot el cap de setmana amb nosaltres i el recolzament del regidor de cultura de l’Ajuntament de Balsareny,  Jordi Vilanova, que en tot moment i, en companyia d’un altre balsarenyenc que acostuma a participar de les trobades geganteres, culturals  i folklòriques del municipi, l’Alfred Selgas, van estar amb la colla gegantera, acompanyant-nos i participant en els diferents actes.

 
No cal dir que estem davant d’un repte important per a Balsareny, i que ja hi ha un projecte iniciat del tot inclusiu, contemplant totes les entitats culturals del poble: l’altra colla gegantera, el ball de la Faixa, els Bastoners, la colla Peta Fluix, els Dansaires dels Pastorets de Balsareny, la Coral Sant Esteve de Balsareny, els campaners, etc..., i que haurem d’anar treballant amb temps, colze a colze, tant amb les entitats com amb els comerços del poble i el mateix Ajuntament de Balsareny. La programació de la Fira s’estendrà des de divendres fins diumenge.

 
Volem que el municipi de Balsareny, a partir d’aquest fil conductor de la Fira del Món Geganter, la qual acostuma a ser visitada per gent d’arreu, sigui l’aparador de tota l’activitat cultural que hi ha i es porta a terme al nostre municipi.

 
Per altra banda, també volem agrair a tothom els missatges de suport que hem rebut des d’un primer moment, començant pels mitjans de comunicació de la zona: Regió7, Nació Digital, Ona Bages; com per part de les colles de la nostra vocalia i d’altres de més llunyanes, algunes organitzadores d’aquest acte prèviament a la seva localitat (com Sallent o Castellterçol), que també ens van oferir la seva ajuda, i veïns i veïnes de Balsareny.

 
És per aquest motiu que ben aviat es farà una presentació del projecte a la Sala Sindicat de Balsareny, amb membres de l’ACGC, per conèixer a fons el plantejament d’aquest acte d’envergadura. Es farà difusió amb programes a part i a les xarxes de l’entitat. Mantindrem Balsareny informat i treballant en els diferents àmbits perquè aquesta oportunitat la puguem aprofitar i gaudir al més i millor possible.

 
Text: Colla de Geganters, Grallers i Tabalers ‘Els K + Sonen’ de Balsareny
Fotos: Alfred Selgas

Blanca Soler parla de salut mental a la Biblioteca

  

El dilluns dia 9 d’octubre, la balsarenyenca Blanca Soler Codina va fer una xerrada a la Biblioteca Pere Casaldàliga entorn del seu llibre Carn nua, sobre el tema de l’anorèxia, amb motiu de celebrar-se, el 10 d’octubre, el Dia Mundial de la Salut Mental. La Blanca ja va presentar el llibre fa dos anys justos (el 16 d’octubre de 2021) al Sindicat; llavors, amb poca gent, a causa encara de la pandèmia, però en un moment també molt escaient, perquè la Marató de TV3 d’aquell any havia de tractar el tema de la salut mental. Ens en fèiem ressò al Sarment núm. 516 (octubre de 2021); i del llibre ja n’havíem fet abans una ressenya al Sarment núm, 511 (abril 2021). La bibliotecària, Ana Pérez Hidalgo, ja va manifestar aleshores la intenció de poder tornar a fer un col·loqui sobre el seu llibre més endavant, a la Biblioteca. I així ha estat, en una data assenyalada com és aquesta.
 
Després d’una breu presentació de l’Ana, en què va remarcar la gran importància de poder parlar de malalties d’aquest tipus, que encara sovint són un tabú a la nostra societat, va intervenir la Blanca per explicar-nos la seva experiència.

 
La Blanca Soler va patir anorèxia durant la seva adolescència, feliçment superada, i actualment fa xerrades a molts llocs, sobretot centres educatius, per donar a conèixer la seva convivència amb la malaltia i per ajudar a prevenir possibles casos entre els nois i noies. Com va expressar ella mateixa, es va inspirar a escriure el llibre, més que per motius econòmics, per donar a conèixer aquesta malaltia i contribuir a trobar solucions i a trencar aquests estereotips de la societat, que sembla que no se’n pugui parlar.
 
Igual que ho fa en el llibre, amb un llenguatge molt planer i entenedor, ajudada d’una presentació digital, va parlar de la seva malaltia des dels seus inicis, als 13 anys, quan feia segon d’ESO, fins als 18, fent segon de batxillerat. Durant tots aquests anys, la Blanca va viure molts alts i baixos, però gràcies al suport de la família, de diferents professionals i a la seva pròpia voluntat, se’n va anar sortint. Després de la seva exposició, va contestar algunes preguntes del públic, sobre aspectes relacionats amb el tema, tals com el paper de l’escola quan hi ha un problema d’aquests amb un alumne i la problemàtica de les xarxes socials.
 
Cal dir que, el mateix dia 9, a les 3 de la tarda, la Blanca ja havia fet la mateixa xerrada, també a la Biblioteca, als alumnes de 3er d’ESO de l’Institut Escola Guillem, amb molt d’èxit i molt encertada, donat que l’anorèxia afecta molt els adolescents.
 
Actualment la Blanca està acabant la carrera de periodisme, estudis que alterna amb la feina de professora, que ja exerceix i que li agrada molt. També podem dir que és escriptora, perquè, a més d’aquest llibre, l’any passat en va publicar un altre, del qual també vàrem fer una ressenya al Sarment, de caire molt diferent: Paraules de mar, un recull de 21 poemes breus, que tenen relació amb el mar, però que es centren en la denúncia de les injustícies socials i els drames humans que el món actual no sap o no vol parar. En parlàvem al Sarment núm. 526 (setembre de 2022). 

 
La bibliotecària, Ana Pérez, va fer referència també a aquest segon llibre, que tenia a la mà, i va engrescar la Blanca perquè en llegís un dels seus poemes. Ella va triar el que porta per títol: “Mar - Refugiats”, que va ser aplaudit per la trentena de persones assistents a l’acte.
 
Tant el llibre Carn nua com el Paraules de mar es troben a la Biblioteca i també es poden adquirir a les llibreries. Tots dos són editats per Llibres ParCir de Manresa.
 
Text i fotos: Isidre Prat
 

Josep Maria Ribera, hematòleg

LA NOSTRA GENT
 

 

Entrevistem el Dr. Josep M. Ribera i Santasusana, fill de Balsareny i doctorat en Hematologia. La seva infància i primera adolescència la va viure al poble, fins que va encaminar-se per la carrera de Medicina, una ciència que el va atreure des de petit. Havia patit força d’angines i les visites puntuals al metge ja li interessaven. Es va emmirallar amb en Ricard Torras i Rodergas, endocrinòleg, que llavors ja estudiava Medicina, i alguns estius va treballar al laboratori del Dr. Badal de Manresa, on es va interessar molt per les analítiques; així que, quan va ser el moment de decidir-se per uns estudis universitaris, ho va tenir clar.
 
—La vostra especialitat és l’Hematologia.
 
—El 1979 em vaig llicenciar en Medicina i en la convocatòria del MIR ja vaig triar aquesta especialització. Em vaig formar a l’Hospital Clínic on vaig treballar durant onze anys: quatre com a metge resident i set més d’adjunt a planta. Treballava amb els malalts ingressats tant de forma oberta com en les càmeres estèrils, on fèiem els transplantaments de moll d’os. Allí vaig fer-hi la tesi doctoral, sobre els factors pronòstics a la “leucèmia aguda limfoblàstica”, que tractava d’establir el pronòstic de cada malalt que tenia aquesta malaltia mitjançant una fórmula matemàtica. Calculàvem l’esperança de vida del malalt; tot i que molts, en aquella època, malauradament, morien. Això, per sort, és molt diferent en l’actualitat.
 
—Han canviat molt les dades de curació d’aquest tipus de malalties?
 
—Sí, molt. Abans en malalts adults només hi havia un 20% de supervivents. Avui dia estem entre el 50 i 60% de superació de la malaltia i en alguns casos la reduïm a una simple malaltia crònica. Hi ha hagut un guany molt gran.
 
—L’Hospital Clínic, a finals dels anys 70 i els 80, ja era un hospital de referència.
 
—Sí, ho era i ho és. S’hi aprenia moltíssim: dèiem que era una “escola de la vida”. Aleshores venien malalts de tot arreu. Hi havia equips mèdics extraordinaris; jo, especialment, vaig aprendre molt del doctor Ciril Rozman, eslovè, que em va ensenyar a ser analític i a parlar d’allò que has analitzat personalment i no del que diuen altres. Va ser un mestre per a mi, tenia el paper de la persona que té acumulat el saber i el seny, un rol que va desapareixent; i cal dir que nosaltres érem tot escolta, no ens deixàvem escapar res. Va ser un referent.
 
—Després, vau dirigir el servei d’Hematologia a l’Hospital Germans Trias i Pujol, conegut també com a Can Ruti.
 
—Sí, un hospital difícil al començament, però molt necessari, perquè atén el Barcelonès Nord i el Maresme. Va costar molt d’arrencar-lo: es va haver de tibar molt del carro i van ser uns anys de treball molt dur per arribar a ser un gran hospital, tal com és ara.
 
—Podríem definir-lo com el projecte de la vostra vida?
 
—Sí, sí, me’l sento com un projecte personal i col·lectiu. N’he estat cap de secció i després cap de servei d’Hematologia. Porto 34 anys treballant-hi. També soc professor a la unitat docent de la Facultat de Medicina que la Universitat Autònoma de Barcelona té a Can Ruti. És un projecte que me’l sento molt meu, perquè partíem de ben poca cosa: era un hospital amb pocs recursos, i quan la sanitat es va transferir a la Generalitat només hi havia les quatre parets. Calia engegar-lo i mantenir-lo, cosa que suposava una despesa molt gran, no contemplada en la transferència sanitària. I l’àrea de Badalona, Santa Coloma i tot el Maresme necessitava un hospital d’alta tecnologia.
 
—La despesa, els recursos i els projectes, moltes vegades, no s’adeqüen a les necessitats...
 
—Des de l’Administració, a vegades, s’han de fer apostes molt grans i a priori costa de veure’n els resultats posteriors. En el nostre cas, l’esforç va valer la pena: ara constem com un dels deu millors hospitals d’Hematologia d’Espanya.
      A tall d’anècdota us diré que, poc temps després d’haver-hi arribat, em va cridar el gerent i em va comunicar que a la nostra secció hi havia molta despesa. Jo li vaig respondre: “Jo no els convido pas a fer un cafè, als malalts.” Llavors tenia 32 anys; ara potser seria políticament correcte.

 
—Parleu-nos una mica de la vostra tasca d’investigació i treball.
 
—Som un grup de treball que investiguem i tractem directament sobre la leucèmia aguda i elaborem els protocols i assajos clínics. També som coordinadors dels assajos i protocols de tot Espanya. Aquests protocols també els segueixen alguns països d’Amèrica Central i Amèrica del Sud. A l’hospital també hi ha un grup de biòlegs que fan estudis genètics d’aquesta malaltia conjuntament amb altres centres a Espanya: Salamanca, Madrid, Navarra, València... És una matèria que requereix estudis molt diversos i profunds, que ens fan veure de forma cada vegada més clara que no hi ha dues leucèmies iguals; ara mateix s’està treballant sobre més de 20 subtipus de leucèmia aguda. Aquesta diversitat fa que les leucèmies agudes siguin tan difícils de curar. Disposem de medicaments específicament dirigits contra alguns subgrups, però per a altres encara no disposem d´aquests tractaments específics. Tot i que, tal com he dit, avui dia la curació de la leucèmia limfoblàstica és alta. En el cas dels nens és del 90% i en els adults del 50-60%.
 
—La investigació no s’atura...
 
—No, no, avança molt. Ara mateix la quimioteràpia ha tocat sostre. No vol dir que no sigui necessària. Ho continua sent, però s’està treballant en altres vies, com la immunoteràpia i la teràpia dirigida a dianes.
      El mètode de la immunoteràpia intenta aprofitar la capacitat de lluita del cos contra la malaltia. Quan tenim un tumor desenvolupat vol dir que el nostre sistema immunitari ha perdut la lluita per destruir-lo. El que es tracta amb la immunoteràpia és d’estimular el nostre sistema immunitari perquè lluiti de forma més potent i eficaç contra el càncer.
      La teràpia dirigida a dianes intenta identificar els mecanismes pels quals les cèl·lules neoplàstiques proliferen. Un cop identificats, es dissenyen medicaments que bloquegin aquestes vies i, per tant, impedeixin que la cèl·lula cancerosa es multipliqui. Disposem d’alguns medicaments molt eficaços. En aquest sentit, a la leucèmia mieloide crònica, gràcies a uns fàrmacs, una pastilla diària, els malalts ara viuen el mateix que la població sana, quan abans vivien uns quatre anys des que se’ls diagnosticava la malaltia. No es tracta de l’aplicació de la immunoteràpia o la teràpia dirigida a dianes de forma aïllada, sinó d’administrar-les simultàniament per tal de treure’n el màxim de benefici; perquè cal tenir en compte que en les leucèmies agudes les cèl·lules també desenvolupen mecanismes de resistència als nostres tractaments. 
 
—Deu ser una satisfacció molt gran, veure que avanceu en la curació i en el disseny de noves teràpies.
 
—La satisfacció és enorme quan veiem que els malalts s’han curat o poden fer una vida normal. Per això és tan difícil deixar aquesta feina.
 
—Ara que ja heu fet els 65 anys, quina és la vostra dedicació a la medicina?
 
—Als 65 anys vaig deixar de ser cap de servei d’Hematologia. Un dia a la setmana veig malalts a la consulta externa i la resta de dies continuo amb el Grup de Recerca de la leucèmia aguda limfoblàstica i amb la docència a la Universitat Autònoma. He de dir que els alumnes universitaris són uns afortunats, ja que disposen d’un hospital d’uns 700 llits per a 70 alumnes per curs; és a dir, que poden aprofitar molt les pràctiques durant la carrera.
 
—Com funcionen les classes en una unitat de docència?
 
—El model que fem a la classe d’Hematologia sol ser una descripció teòrica d’uns 25 minuts i després l’aprenentatge es fa a partir de la resolució de casos clínics que plantegem als alumnes, ja que és el que veuran al llarg de la seva vida. Amb tot, l’assistència a classe és baixa (no tan sols a Medicina, sinó a tota la Universitat en general) i els professors hi donem moltes voltes al per què.
 
—Però són alumnes amb notes de tall molt altes a la selectivitat: costa d’entendre.
 
—Sí, són alumnes amb molta capacitat retentiva de coneixement però falta que “els digereixin”. A les pràctiques, una bona part d’alumnes es mostren passius. En canvi, hi ha una fracció petita d’alumnes d’una excel·lència molt alta, que seran uns professionals magnífics.
      En algunes classes, per activar-los, els faig preparar la sessió de treball a ells i jo en soc l’observador. Al final del cas que plantegen els dic: “Ja hem fet el diagnòstic; ara com m’ho expliqueu, si jo soc el malalt”? Hem de baixar el nostre llenguatge al nivell del malalt perquè ho entengui amb claredat i hem d’ensenyar a transmetre la informació referent al diagnòstic, el tractament a fer i el pronòstic.
      Ara a la Universitat Autònoma, a l’assignatura d’Oncologia es fan seminaris de “cures pal·liatives” i de “com donar les males notícies”. És important, perquè des de l’Oncologia és d’on s’han de pensar les maneres de transmetre les coses a fer, saber quin és l’objectiu: la curació, frenar la progressió de la malaltia o alleugerir/pal·liar el patiment per tal de tenir una mort digna.

 
—La vostra vida ha estat una formació continua.
 
—Sí, m’he format, em formo i formo altra gent mitjançant conferències i congressos. Les nostres investigacions han tingut un bon reconeixement internacional, que m’han permès transmetre’l a diversos països. A Barcelona és un lloc on es fa una de les millors hematologies d’Espanya. S’hi treballa molt i bé.
 
El doctor Josep Cañellas, que també assisteix a aquesta agradable i sàvia conversa, ens ajuda a endinsar-nos en qüestions més científiques des del punt de vista mèdic i intercanvien criteris; en Cañellas des de la seva experiència de metge de Primària i en Josep Maria des de l’àrea d’un hospital, des de la investigació i la docència. Tots dos aprofundeixen en el com creuen que hauria de ser el treball coordinat entre la Primària i l’hospital per tal d’optimitzar al màxim els recursos i perquè la Primària pogués desenvolupar amb eficiència la medicina de prevenció, sobretot en els àmbits de control de hipertensió (pressió arterial), sucre i colesterol per tal d’evitar moltes hospitalitzacions i ser-hi a temps als diagnòstics. Aquest tipus de medicina preventiva és per la qual el Dr. Cañellas ha apostat i treballat durant anys en el nostre consultori. Estan d’acord que l’administració, moltes vegades, no afavoreix una tasca àgil i eficaç tal com caldria, i l’esforç personal supleix en part les carències.
 
A la revista Sarment recuperem la secció  “La nostra gent”, que ja s’havia fet anteriorment, des de la qual volem donar a conèixer gent del nostre poble que treballa o ha treballat en àrees de coneixement no tan sols a nivell individual, sinó que contribueixen o han contribuït al progrés social i a l’ampliació de sabers en àmbits concrets. Felicitem el doctor Josep M. Ribera per la gran tasca professional que exerceix i per la seva aportació en el camp mèdic, concretament en l’hematologia. Investigació, treball amb els pacients, docència i transmissió de tants coneixements a través de congressos i conferències per a tot el món fan del Josep Maria un mestre “amb sabers i seny”. Una persona que viu a Barcelona des de fa molts anys, però que sempre s’ha replegat en el caliu de la família de Balsareny. El poble li agrada i s’hi sent a gust.
      Cal dir que és un plaer escoltar persones que tenen tants coneixements i que ens els expliquen de manera tan bàsica perquè els entenguem. Esperem que us hàgim sabut transmetre un tastet del seu saber i compromís mèdic. Moltes gràcies al Josep Maria i al Pep Cañellas, que també ha participat d’aquesta conversa tan amable.
 
Lluïsa Coma / Alfred Selgas
Fotos: Arxiu Josep M. Ribera

Els gorgs de la riera de Rajadell

RACONS DEL BAGES
  
Què són els gorgs?
 
Els gorgs són uns clots que es formen sovint als rius i rieres, on l’aigua alenteix la seva velocitat o bé s’hi queda emmagatzemada. Es produeixen per l’erosió que fa l’aigua al llarg dels anys, que es va emportant els materials més tous, mentre van quedant els més resistents. Van associats a un pendent, més o menys alt, on l’aigua transcorre per salts o cascades i per passos estrets, entremig de les
roques, de formes ben curioses.
 
Els gorgs de la riera de Rajadell
 
La riera de Rajadell neix a l’altiplà de Calaf i desemboca al Cardener, al seu pas per Can Poc Oli, prop de l’Escola Agrària de Manresa. En el seu recorregut hi ha gorgs importants. Avui en destacarem quatre de molt accessibles i propers entre ells, vora la desembocadura. Cal anar a Manresa, travessar el Cardener, i, per la carretera C-37z, arribar al barri del Xup, on es pot deixar el cotxe. Al costat dels blocs de pisos, s’agafa una passarel·la que passa per sota de la carretera i segueix amb un camí ample, paral·lel a la riera de Rajadell, on trobarem els gorgs (hi ha indicadors). Lamentablement, la falta de pluges fa que actualment en aquests gorgs hi ha aigua estancada, però no hi ha moviment d’aigua.
 
Els gorgs dels Corrons i de Cal Gibert 

El gorg de Cal Gibert

 
Al cap d’uns 650 metres de l’inici del camí, trobarem el primer gorg, el gorg dels Corrons, poc important, perquè és petit i ha patit una forta degradació antròpica, és a dir,  està modificat per l’acció humana i reconvertit en un petit pont per travessar la riera. Tanmateix, caminant uns 600 metres més, arribarem al gorg de Cal Gibert, que ja fa més presència i no està alterat: té un desnivell d’uns 4 o 5 metres, sobre una roca de gres i conglomerat.
 
El gorg de les Escaletes
 

El gorg de les Escaletes

Si continuem pel mateix camí, al cap d’uns 500 metres, riera avall, ens trobarem amb el gorg més conegut, més llarg i ample: el gorg de les Escaletes, anomenat així perquè forma uns esglaonets, per on l’aigua va saltant. La roca  és de gres carbonatat i el llit de la riera fa diversos saltants o desnivells. Paradoxalment, la manca d’aigua ens permet veure millor els estrats de roques del saltant més gran i els seus colors, alternant el gris amb el vermellós. El seu desnivell total és de 7 a 8 metres. Com que el terreny, a banda i banda de la llera de la riera, és molt alt, també se l’anomena el “congostet” (petit congost) de les Escaletes. És patrimoni important del Geoparc.
 
El gorg dels Esparvers
 

 El gorg dels Esparvers

Després de salvar les Escaletes, passant per una passarel·la de fusta que hi ha al costat, seguim caminant i, al cap de 800 metres, trobarem el gorg dels Esparvers, que és molt rectangular i no tan gran ni tan profund com l’anterior. També està fet d’un gres carbonatat o calcari.
 
Si seguim el camí, sempre a l’esquerra  de la riera, al cap de 1,7 km. més o menys, arribarem, després de passar per un bon meandre, a l’aiguabarreig de la riera amb el Cardener.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors
 
PEUS DE FOTO:
Foto 1:  
Foto 2:  
Foto 3: 

Jornada de treball de la Taula de l’Aigua del Llobregat

 

Diumenge 8 d’octubre de 2023. Les dues organitzacions fundadores de la Taula del Llobregat: l’Observatori de l’Aigua de Terrassa  i PROU SAL de Sallent, van convocar una trobada per parlar del nostre riu, estat actual i projecció de futur a mitjà termini, amb el títol: La conca ens uneix. Fem-nos forts!
 
Més de cinquanta persones del Berguedà, el Bages, l’Anoia  i el Baix Llobregat  provinents de l’activisme i/o de les universitats vam escoltar-nos, vam explicar quines oportunitats i amenaces teníem a la nostra part de conca i com podíem ajudar-nos a afrontar-les.
 
Es va preparar un taller en què, dividits en  grups, vam poder treballar quins elements  estaven fora del nostre control, quines amenaces i oportunitats teníem i com aprofitar-les.

 
Després del dinar, que ens van preparar els amics de l’Ateneu Rocaus, vam sortir amb autocar a  veure el runam del Cogulló i el de Súria, mentre en Jordi Badia, de Montsalat, ens feia  les magnífiques explicacions sobre l’estat actual, les surgències i expectatives de futur del runam del Fusteret.
 
Podeu veure’n més informació i detalls en els següents enllaços:
 
Aquesta és la història a l’instagram del FAES: https://instagram.com/stories/faessallent/3209231751643804854?utm_source=ig_story_item_share&igshid=MTc4MmM1YmI2Ng==
 
I no oblideu de llegir: https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20231003/annelies-broekman-gestion-agua-embalses-medio-ambiente-92727668
 
Podeu consultar també la web de La Taula del Llobregat:  https://taulallobregat.org/agraiment/
 
Gemma Masip Bonet   Cal Negret   Balsareny

Reflexió entorn dels darrers plens de l’Ajuntament

Les percepcions són  sempre subjectives. Depenen, en molt, per descomptat, del lloc des d’on es percep. Però tothora contenen, en més o menys grau, algunes certeses.
Els qui hem pogut observar des de fora els darrers plens de l’Ajuntament, en sortir, hem tingut la sensació d’haver assistit a una sessió tal com voldríem que fos la política. Si més no, per les raons següents:

Han estat sessions constructives, amb una dinàmica lleugera, un ambient distès i cordial, gairebé absentes de crítiques —en el mal sentit de la paraula—.  Els pocs retrets o febleses que han aparegut apunten més cap a un mateix que cap als altres: “Estic molt espessa”. “Per aquesta feina jo no seria una persona idònia”. En diverses ocasions hem pogut veure un clar reconeixement de les fortaleses dels altres: ”Tu estàs més informat que jo”. I donant mostres d’una bona capacitat d’escolta, amb un alt nivell de respecte quan apareixen criteris diferents i amb estratègies comunicatives elegants per part dels tres grups i, a voltes, amb una sensibilitat exquisida en les comunicacions.

Hem pogut percebre un rigor impecable en l’exercici d’algunes tasques. Es va per feina, es procura fer-la bé i no es fa espectacle.

Hi ha un equilibri raonable en la distribució de tasques i en les intervencions dels diferents partits, molt lluny de la tendència a la concentració de les feines i al monopoli de la paraula. Formalment, apareixen pocs encavalcaments, sense que gairebé ningú reguli els torns d’intervenció. Hi ha una bona gestió de torns, espontània i autoregulada. Alhora, s’aconsegueix una bona gestió del soroll, amb ben pocs moments on parlin diversos membres alhora. Alguns integrants són especialment hàbils per a disminuir la tensió en la dinàmica de treball i mantenir un bon clima en el transcurs de les sessions.

Hem pogut observar que els grups que estan al govern són capaços d’agrair, en un moment determinat, les consideracions encertades dels altres components: “Sí, és cert, gràcies, en prenem nota”. També els hem vist disculpant-se — sense que ningú els ho demanés! —, per no haver pensat a donar informacions pertinents al tercer partit. I alhora, agrair a l’oposició per informar-los d’alguns aspectes que no funcionen prou bé: “Gràcies per dir-ho”. 

Hem vist com els components del grup que fa d’oposició formulen de manera encertada preguntes del que no entenen, demanen explicacions d’allò que no els ha quedat clar, comuniquen aspectes que des del seu criteri serien millorables, tant pel que fa a la gestió comunitària com del funcionament intern. En algunes intervencions aclareixen: “és un comentari”, perquè tothom entengui bé que hi ha una intencionalitat constructiva en les aportacions —una bona habilitat comunicativa per evitar possibles malentesos—. En alguna altra ocasió hem assistit a propostes que venien a dir: “El que feu està bé, però creiem que hi hauria una altra solució millor”. Formulat d’aquesta manera, ningú se sent menystingut i és molt més fàcil que la crítica, que és constructiva, es rebi amb una bona predisposició a l’escolta. En alguna altra ocasió han demanat als grups que governen que “estudiïn com resoldre...” un tema determinat. Tot això evidencia la importància del paper del grup    que fa d’oposició quan l’oposició és fa ben feta. I a més, convida al necessari reconeixement del seu rol, de crític rigorós, constructiu i educat.

Tot plegat, una lliçó. Tota una demostració de com s’han de fer les coses en la vida política. Quina diferència amb el que veiem al Parlament i al Congreso! Qui sap si podríem proposar als diputats i congressistes que vinguin a aprendre’n.

A tots, felicitats!

Balsareny Educa

Ple de l’Ajuntament - 27 juliol 2023

 

La Corporació municipal es va reunir, en ple ordinari, el dia 27 de juliol. En resumim aquí el contingut. En primer lloc, es va proposar la modificació de les previsions d’ingressos del pressupost de l’Ajuntament corresponent a l’exercici 2023, consistent a substituir el finançament inicial, amb una operació de crèdit, pel finançament en base a romanent de tresoreria per despeses generals derivades de la liquidació de 2022. L’alcaldessa va explicar que, pel que fa a algunes de les inversions previstes amb préstec al pressupost, es modifica el pla de finançament per finançar-les amb romanent de tresoreria (els recursos afectats pel canvi de finançament són l’adquisició d’aparells d’oficina, guarniments de traginers, compra de desfibril·lador portàtil i la climatització de la llar d’infants, entre d’altres). La proposta es va aprovar per unanimitat.
 
En el següent punt, es va constatar que, davant l’existència de despeses que no es poden demorar fins a l’exercici següent, per a les quals no existeix crèdit en el pressupost vigent de la Corporació o aquest resulta insuficient, s’ha emès un informe de secretaria sobre la legislació aplicable i el procediment a seguir, a partir del qual es va proposar aprovar l’expedient de modificació de crèdits en la modalitat de crèdit extraordinari i suplements de crèdit, finançat amb romanent líquid de tresoreria. Per entendre’ns, l’alcaldessa va explicar que la modificació és conseqüència que a moltes consignacions del pressupost ja no queda crèdit per acabar aquest any i, per tant, s’han d’incrementar els imports previstos per al normal funcionament dels serveis. En total, hi ha més d’una setantena de partides a augmentar,  com a suplement de crèdit, que sobrepassen el mig milió d’euros de despesa; i prop de vuit mil euros més a incrementar, en forma de crèdit extraordinari, per a noves partides. Després d’un debat i posterior votació, la proposta es va aprovar per 8 vots a favor (Endavant + ERC) i 2 abstencions (Som i Sentim).
 
Per altra banda, es va aprovar per unanimitat el compte general, corresponent a l’exercici 2022, de l’Ajuntament de Balsareny, integrat pels comptes, estats anuals i documentació complementària que consten a l’expedient. També, per unanimitat, es van aprovar els dos dies festius locals per al 2024: els dies 5 de febrer (dilluns dels Traginers) i el dijous 25 d’abril (Festa Major). I en un altre punt, es va donar compte de la liquidació del pressupost de 2022, que s’havia aprovat en el seu moment per decret d’alcaldia.
 
Així mateix, es va donar compte d’un extens informe de control financer sobre els ingressos de l’exercici 2022, elaborat pel secretari-interventor. En l’informe es destaca com a aspectes més significatius de les actuacions de control realitzades en els ingressos: les liquidacions de la taxa per utilització i realització d’activitats a la sala polivalent del Sindicat; les liquidacions de la taxa de l’escola de teatre; i la taxa ICIO (impost sobre construccions, instal·lacions i obres). Segons l’informe, no s’han detectat anomalies greus i importants en els expedients revisats, però, tot i així, donada la seva importància qualitativa i quantitativa, es valoren les anomalies detectades i es proposen les correccions oportunes. I en un altre punt de l’ordre del dia, es va donar compte de diferents nomenaments i contractacions de personal.
 
Per acabar destacarem algunes de les qüestions, formulades per l’oposició, en l’apartat de Precs i preguntes. El regidor Abel Artigas va qüestionar si els vigilants complien l’horari d‘obertura i tancament del cementiri, a la qual cosa, l’alcaldessa va dir que ja s’esbrinaria; el tinent d’alcalde Isidre Viu va remarcar que podria ser a causa del fet que hi ha una persona de baixa. També Artigas va posar de manifest que, en alguns carrers, no s’ha passat a fer la neteja de voreres i herbes, a la qual cosa l’alcaldessa va indicar que tot just s’havia començat a fer, però que, de totes maneres, es contractaria una empresa externa, atès que la brigada municipal no ho pot assumir tot. Per la seva banda, el regidor Jordi Santasusana es va referir a la senyalització horitzontal que s’ha modificat davant de la piscina, en el sentit que les ratlles de color blau sols hi poden ser si és per estacionament limitat; altrament, han de ser de color blanc.  L’alcaldessa va contestar que s’ha hagut de modificar pel problema dels camions quan descarreguen i, conjuntament amb Isidre Viu, van agrair la informació, que traslladaran als serveis tècnics de l’Ajuntament. El regidor Jordi Selgas va indicar que s’ha fet tal com era abans; Santasusana va respondre que això no ho qüestionava pas. I així, després d’una hora i 10 minuts des del seu inici, es donava el Ple per finalitzat.
 
Isidre Prat Obradors