Hi ha qui parla, parla, parla...

BALSARENY EDUCA
 

 

Malgrat els esforços de molts docents, el nostre sistema educatiu continua prioritzant la preparació per al món econòmic i financer, per damunt de la formació humanística. Els interessos econòmics dominants i la mentalitat del nostre temps encara ens hi aboquen més. Queda en un segon pla, per exemple, l’educació orientada a aprendre a fer, que no impedeix el fer dels altres, i a aprendre a ser, que no nega als altres el dret de ser.
 
Això no és cap abstracció llunyana. Es manifesta tant a escala global —quan un país envaeix o imposa la seva voluntat a un altre— com en els espais més quotidians: una aula, una reunió, una assemblea o qualsevol àmbit compartit.
 
En termes concrets: hi ha qui parla molt. També hi ha qui parla poc. I està bé que sigui així, perquè això és la diversitat. Sens dubte, és aquesta diversitat la que ens enriqueix. Quina pobresa seria un món on totes les persones, tots els pobles, totes les ciutats, tots els llibres, tots els boscos, totes les obres de teatre o tots els menjars fossin exactament iguals. Evidentment, hi ha d’haver persones més parladores i d’altres de més callades. La riquesa neix d’aquí.
 
El problema comença quan qui parla, parla, parla, gairebé no deixa espai i ofega el parlar dels altres. Quan busca passar davant per sistema, quan defineix un tema, l’allarga, dificulta l’aparició d’altres veus, el tanca i n’imposa un de nou. Sovint això respon a una dinàmica de poder —no sempre conscient— que, de vegades, es manifesta alhora amb una excessiva musculatura vocal. En periodisme se’n diu control de l’agenda: decidir de què es parla, quan, quant i des de quina orientació.
 
Però el problema realment greu apareix quan aquest parlar incessant no és només un hàbit verbal, sinó l’expressió d’una manera general de funcionar. Una manera d’ocupar l’espai presencial, participatiu i decisori; el temps, l’atenció, el prestigi. Una actitud invasiva, que tendeix a acumular sense deixar accedir, a apropiar-se d’allò que, per definició, hauria de ser compartit.
 
Aquest comportament queda lluny d’una disposició a acceptar un repartiment raonablement equitatiu d’allò que, en major o menor mesura, tothom necessita, i d’assumir un cert equilibri. Expressa la voluntat d’estendre el jo sense límits, ocupant espais que, en termes d’equitat, corresponen als altres.
 
Monopolitzar la paraula, voler passar sempre al davant, apropiar-se del temps d’intervenció, de la capacitat de decidir o del prestigi; acumular propietats, béns o països; aspirar a mantenir imperis o a ser l’amo del món: tot respon a una mateixa lògica, i és indignant. És l’afany de poder, el narcisisme del “jo primer”, de l’America first, sense comptar amb el que volen, desitgen o necessiten els altres, ni amb el límit social que ja defensava l’eminent pensador de la Il·lustració Immanuel Kant: la llibertat pròpia s’acaba on comença la dels altres.
 
Envair l’espai de l’altre pot comportar guanys immediats per a qui envaeix, però també té un preu. Un cost que es paga de maneres diverses i que no es pot menystenir. Qui vol decidir-ho tot, qui ho vol tot per a ell, d’una manera o altra ho acaba pagant, i sovint car. Hi ha conseqüències i efectes secundaris, a curt, a mig i a llarg termini; des de les relacions internacionals fins a les relacions interpersonals; per a l’invasor i per al conjunt de la humanitat.
 
Potser caldria que el sistema educatiu —i l’educació en general, tant per a petits com per a grans— posés més èmfasi en aquesta línia de treball: aprendre a intervenir i a deixar intervenir, a passar la pilota; a decidir i a deixar decidir; a fer i a deixar fer; a ser i a deixar ser. En definitiva, educar en el límit social: jo puc parlar, decidir, apropiar-me de…, però només fins al punt que permeto als altres el mateix. Sense aquest límit, la convivència es converteix en ocupació.
 
Balsareny Educa