‘El cantó fosc del Cadí’, de Jordi Corominas i Llorenç Planes

 
Fa sis anys, el març de 2019, a les pàgines del Sarment parlàvem de la publicació del llibre Morir a cavall dels vents, de Jordi Coromines i Llorenç Planes, en un article sobre la presentació del llibre, fet pels seus autors, i en la ressenya que en vam publicar nosaltres. Ara tenim la sort de poder gaudir d’una segona novel·la, El costat fosc del Cadí, dels mateixos autors i amb els mateixos protagonistes principals, encapçalats pel tenaç, malparlat i políticament incorrecte, però sentimental i íntegre, sergent Grabulosa, dels mossos de Puigcerdà.
 
En la trama argumental s’hi combinen un conjunt de subtrames engrescadores: la reaparició dels llegendaris “simiots” del Baridà —una mena de monstres ancestrals que terroritzen la població—; el mite de la princesa asteca Xipaguazín, filla de Moctezuma, casada al segle XVI amb un suposat baró de Toloriu i pretesament enterrada a l’església d’aquell poble; amb la llegenda del seu tresor introbable, que podria estar prop de la casa de la Vima, a Cava, i que es diu que fins i tot Himmler va fer buscar; la pel·lagra de Moctezuma, una malaltia estranya que sofreix un dels personatges; la història real del fals “emperador Guillem III de Grau-Moctezuma”, suposat descendent del monarca asteca que als anys 1960 i 1970 va estafar molta gent d’upa venent-los falsos títols nobiliaris i fent-se passar per Gran Mestre de l’orde dels Templers a Catalunya; la misteriosa presència de l’amfisbena —una serp amb dos caps, que fou alhora símbol dels asteques i dels templers, i que es troba en una pintura a l’església de Sant Martí de Puig-reig—; la repressió de la FAI a la Cerdanya el 1936, amb els assassinats del Córrec del Gavatx, i el misteri de la mort del Cojo de Málaga, líder faista que va morir el 1937 en una emboscada prop de Bellver, fet sobre el qual es barregen versions diferents... Tot això serveix de marc a una investigació entorn de l’assassinat d’una rica empresària catalanista, en què s’hi involucra també una trama catalana de blanqueig de capitals i l’activitat d’una màfia mexicana operativa a Andorra, i que acabarà provocant almenys tres morts més, mentre els mossos d’esquadra van de bòlit en una recerca farcida d’embolics, enganys i pistes falses.

 
Ara bé, igual com en la primera novel·la, la complexa investigació criminal és tan sols un pretext per a confegir un llibre excel·lent que és un cant al Pirineu català, centrat en la subcomarca del Baridà però extensiu a l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya, el Capcir, l’Arieja i les Valls d’Andorra. El profund coneixement del territori que tenen els autors es plasma en la toponímia precisa que fan servir i que descriuen amb rigor i amor; els santuaris marians del país (Queralt, Paller, Bastanist, Boscalt, amb personatges femenins que porten aquests noms); i indrets de noms suggeridors, gairebé màgics (Roca Viva, Estanys de la Pera, Mússec, Toloriu, Béixec, Estanà, Esterregalls, Targassona, Planés, Travesseres, Portella d’Engorgs, Colorriu de la Llosa, Prat de Xiuxirà...); o en les fondes i restaurants “d’altres temps” (ca la Bòrnia de Bagà, cal Basté d’Estana, cal Pajan de Saldes, El Galet i El Neret a Puigcerdà...), amb un important repertori gastronòmic de licors, bolets i herbes. A destacar l’enginyós Lo romanç del Baridà, dels mateixos autors, que encapçala les diferents parts del llibre juntament amb fragments de goigs de les quatre advocacions marianes esmentades i altres poemes i textos.
 
És molt important la tasca de recuperació de la llengua viva del país, amb els trets dialectals locals de personatges com la Nist i els seus pares, la Boscalt, la Marta o el Tamarro, en contrast amb el parlar xava barceloní del Miki o de la Lídia, o el mexicà del Charro. I encara, en el text s’aprofita per fer comentaris sobre aspectes tan diversos com el desgavell urbanístic, els efectes negatius del turisme de masses, la corrupció, el blanqueig de capitals, el procés independentista, l’auge de l’extrema dreta, la islamofòbia, el feminisme, la transsexualitat, les relacions de parella, la relació entre literatura i realitat, el coronavirus... Sense oblidar la síndrome d’Asperger, amb l’entranyable personatge de la Nist. Vaja, que els autors no deixen res per verd i, com qui no vol la cosa, sobre la marxa maten tot el que és gras. Ben fet.
 
Com de costum, bona part dels noms dels personatges corresponen a amics i coneguts dels autors, començant pels “fixos” Grabulosa, Girabal, Patola, Perdigó, Espluga, Sampedro... També hi ha noms de gent de Balsareny: així, si al primer llibre hi sortia un mossèn Leandre, una infermera Sallés o un metge Matamoros, en aquest hi reapareixen, en cameos d’homenatge, el psicòleg Joan Bonals, l’agent rural Francesc de cal Puntes, el jutge Ramon Cabana, l’intendent de policia Joan Bajona... Fa gràcia que hi surtin, amb noms i cognoms, tots els membres de la Grossband d’Andorra, el grup musical on en Corominas toca el saxo, i que aquí representen una divertida colla de delinqüents que no poden estar-se d’explicar acudits ni tan sols quan els engarjolen. I encara s’hi esmenten dos altres grups —aquests, tanmateix, ficticis— del territori: Els Simiots del Baridà, de Puigcerdà i la Ben Vius Band de Bagà, a part d’adaptar una cançó dels Catfolkin. En fi, que la geografia, la història, la parla i la gent del Pirineu hi tenen un paper fonamental.

 
El costat fosc del Cadí és un llibre que es llegeix amb el mateix delit i entusiasme amb què els protagonistes es cruspirien el contundent “menú dels simiots” que ideen a la pàgina 329. Amb l’interès inherent a tota novel·la policíaca, és clar, de descobrir “qui és el dolent”; tot i que el desenganyat sergent Grabulosa prou sap que, al capdavall, la policia només enxampa els culpables “de segona divisió”, ja que els autèntics grans manipuladors del crim a gran escala estan tan amunt que sempre s’escapoleixen. Vaja, que al final “els simiots sempre guanyen”!
 
Ramon Carreté