Fa sis anys, el març de 2019, a les pàgines del Sarment parlàvem de la publicació del
llibre Morir a cavall dels vents, de Jordi Coromines i Llorenç Planes, en un article
sobre la presentació del llibre, fet pels seus autors, i en la ressenya
que en vam publicar nosaltres. Ara tenim la sort de poder gaudir d’una segona
novel·la, El costat fosc del Cadí,
dels mateixos autors i amb els mateixos protagonistes principals, encapçalats
pel tenaç, malparlat i políticament incorrecte,
però sentimental i íntegre, sergent Grabulosa, dels mossos de Puigcerdà.
En la trama argumental s’hi combinen un conjunt de subtrames
engrescadores: la reaparició dels llegendaris “simiots” del Baridà —una mena de
monstres ancestrals que terroritzen la població—; el mite de la princesa asteca
Xipaguazín, filla de Moctezuma, casada al segle XVI amb un suposat baró de
Toloriu i pretesament enterrada a l’església d’aquell poble; amb la llegenda
del seu tresor introbable, que podria estar prop de la casa de la Vima, a Cava,
i que es diu que fins i tot Himmler va fer buscar; la pel·lagra de Moctezuma,
una malaltia estranya que sofreix un dels personatges; la història real del
fals “emperador Guillem III de Grau-Moctezuma”, suposat descendent del monarca
asteca que als anys 1960 i 1970 va estafar molta gent d’upa venent-los falsos
títols nobiliaris i fent-se passar per Gran Mestre de l’orde dels Templers a
Catalunya; la misteriosa presència de l’amfisbena —una serp amb dos caps, que fou
alhora símbol dels asteques i dels templers, i que es troba en una pintura a
l’església de Sant Martí de Puig-reig—; la repressió de la FAI a la Cerdanya el
1936, amb els assassinats del Córrec del Gavatx, i el misteri de la mort del
Cojo de Málaga, líder faista que va morir el 1937 en una emboscada prop de
Bellver, fet sobre el qual es barregen versions diferents... Tot això serveix
de marc a una investigació entorn de l’assassinat d’una rica empresària
catalanista, en què s’hi involucra també una trama catalana de blanqueig de
capitals i l’activitat d’una màfia mexicana operativa a Andorra, i que acabarà
provocant almenys tres morts més, mentre els mossos d’esquadra van de bòlit en
una recerca farcida d’embolics, enganys i pistes falses.

Ara bé, igual com en la primera novel·la, la complexa investigació
criminal és tan sols un pretext per a confegir un llibre excel·lent que és un
cant al Pirineu català, centrat en la subcomarca del Baridà però extensiu a
l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès, la Cerdanya, el Capcir, l’Arieja i les
Valls d’Andorra. El profund coneixement del territori que tenen els autors es
plasma en la toponímia precisa que fan servir i que descriuen amb rigor i amor;
els santuaris marians del país (Queralt, Paller, Bastanist, Boscalt, amb
personatges femenins que porten aquests noms); i indrets de noms suggeridors,
gairebé màgics (Roca Viva, Estanys de la Pera, Mússec, Toloriu, Béixec, Estanà,
Esterregalls, Targassona, Planés, Travesseres, Portella d’Engorgs, Colorriu de
la Llosa, Prat de Xiuxirà...); o en les fondes i restaurants “d’altres temps”
(ca la Bòrnia de Bagà, cal Basté d’Estana, cal Pajan de Saldes, El Galet i El
Neret a Puigcerdà...), amb un important repertori gastronòmic de licors, bolets
i herbes. A destacar l’enginyós Lo romanç
del Baridà, dels mateixos autors, que encapçala les diferents parts del
llibre juntament amb fragments de goigs de les quatre advocacions marianes
esmentades i altres poemes i textos.
És molt important la tasca de recuperació de la llengua viva
del país, amb els trets dialectals locals de personatges com la Nist i els seus
pares, la Boscalt, la Marta o el Tamarro, en contrast amb el parlar xava
barceloní del Miki o de la Lídia, o el mexicà del Charro. I encara, en el text
s’aprofita per fer comentaris sobre aspectes tan diversos com el desgavell
urbanístic, els efectes negatius del turisme de masses, la corrupció, el
blanqueig de capitals, el procés independentista, l’auge de l’extrema dreta, la
islamofòbia, el feminisme, la transsexualitat, les relacions de parella, la
relació entre literatura i realitat, el coronavirus... Sense oblidar la
síndrome d’Asperger, amb l’entranyable personatge de la Nist. Vaja, que els
autors no deixen res per verd i, com qui no vol la cosa, sobre la marxa maten
tot el que és gras. Ben fet.
Com de costum, bona part dels noms dels personatges
corresponen a amics i coneguts dels autors, començant pels “fixos” Grabulosa,
Girabal, Patola, Perdigó, Espluga, Sampedro... També hi ha noms de gent de
Balsareny: així, si al primer llibre hi sortia un mossèn Leandre, una infermera
Sallés o un metge Matamoros, en aquest hi reapareixen, en cameos d’homenatge,
el psicòleg Joan Bonals, l’agent rural Francesc de cal Puntes, el jutge Ramon
Cabana, l’intendent de policia Joan Bajona... Fa gràcia que hi surtin, amb noms
i cognoms, tots els membres de la Grossband
d’Andorra, el grup musical on en Corominas toca el saxo, i que aquí representen
una divertida colla de delinqüents que no poden estar-se d’explicar acudits ni
tan sols quan els engarjolen. I encara s’hi esmenten dos altres grups —aquests, tanmateix, ficticis— del
territori: Els Simiots del Baridà, de
Puigcerdà i la Ben Vius Band de Bagà,
a part d’adaptar una cançó dels Catfolkin. En fi, que la geografia, la
història, la parla i la gent del Pirineu hi tenen un paper fonamental.
El costat fosc del
Cadí és un llibre que es llegeix amb el mateix delit i entusiasme amb què els
protagonistes es cruspirien el contundent “menú dels simiots” que ideen a la pàgina
329. Amb l’interès inherent a tota novel·la policíaca, és clar, de descobrir
“qui és el dolent”; tot i que el desenganyat sergent Grabulosa prou sap que, al
capdavall, la policia només enxampa els culpables “de segona divisió”, ja que
els autèntics grans manipuladors del crim a gran escala estan tan amunt que
sempre s’escapoleixen. Vaja, que al final “els simiots sempre guanyen”!
Ramon Carreté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.