Una llum per l’esperança en la igualtat de gènere

El dia 8 d'agost es compliren quatre anys de la mort de Pere Casaldàliga. Ell mateix, fent referència a la mort, ens deia: “els morts no existeixen: vius o ressuscitats! Que la mort n'és sols un pas”. Podem estar-hi d'acord, o no, amb les seves paraules; però el cert és que, per més que passi el temps, tant Casaldàliga com les seves Causes segueixen estant molt presents i molt vives.

 
Al seu poble natal, el dia 10 d'agost, la Fundació Pere Casaldàliga, juntament amb el Cercle Cultural de Balsareny  i Balsareny Educa, amb la col·laboració de l'Ajuntament, varen organitzar un acte que duia per nom: “Una llum per l'esperança en la igualtat de gènere”. L’acte constava de dues parts: la primera, a la tarda, una xerrada a la Sala Sindicat: “Les dones a l'Afganistan, tres anys després del retorn dels talibans al poder”, a càrrec de la periodista Mònica Bernabé; i la segona, al vespre a la piscina municipal, una activitat del Cercle de percussió Uniso, en què a partir del ritme i de la música es treballava la igualtat, la cohesió i l'autoestima.

 
La intervenció de Bernabé va ser conduïda per Llorenç Planes, de Balsareny Educa, després que la presidenta de la Fundació Pere Casaldàliga i alcaldessa de Balsareny, Glòria Casaldàliga, donés la benvinguda a les persones assistents, prop del centenar. La Glòria, fent referència a la igualtat de gènere i a la manera de fer del seu oncle, va dir que en Pere, tot i formar part d’una institució masclista com és l’Església catòlica, va ser algú que va voler canviar certes regles. Al bisbat de São Félix, quan feia assemblees, tenien el mateix vot homes i dones, i les dones participaven activament en els actes de la comunitat. Donava importància a la dona, tant a nivell social com internament: un exemple que ens pot servir per a tots nosaltres, i també per a l’Església actual.

 
Mònica Bernabé va començar dient que se sentia honorada d'haver estat convidada a participar d'un acte a l'entorn de les causes de Pere Casaldàliga. I seguidament, en una forma molt entenedora i interessant, ens va apropar a la terra on ella va viure durant vuit anys,  l'Afganistan. Un país on el 1950 es va eliminar el “purdah”, la pràctica de la cultura musulmana i hindú del nord de l’Índia que reduïa i ocultava la vista de les dones als homes que no fossin els seus parents directes. Durant els anys 60, en aquell país, convertit en un reclam turístic a nivell mundial, s'hi podia viure amb certes comoditats i llibertats. L'any 1964 és va aprovar la Constitució de l'Afganistan, vigent fins al 1977, amb la qual es va crear un nou Parlament dominat per la seva cambra baixa, escollida per sufragi universal. És a dir, a partir d'aquell moment totes les persones afganeses tenien dret a votar, incloses les dones. 

 
Tot es va trastocar arran dels cops d'estat de 1978 i 1979, seguits de l’ocupació soviètica del territori. Llavors, països com els EUA o el Regne Unit, entre altres, per tal d’aturar el creixement de l’URSS, van reclutar, entrenar i dotar d'armament i d'equips moderns els mujahidins afganesos. Les administracions Carter i Reagan dels Estat Units s’hi van gastar més de 40 mil milions de dòlars durant 25 anys, convertint l'Afganistan en el Vietnam soviètic.

 

Els mujahidins rebien reforços estrangers: fins a 35.000 jihadistes internacionals formaven l'exèrcit irregular, entrenat i finançat pel Pakistan i els Estats Units, entre d'altres. Una part d'aquests mujahidins van conformar anys més tard el gruix dels talibans. El més famós d'aquests fou Osama bin Laden, d'origen saudí, qui va crear en aquells anys la seva xarxa Al Qaeda com a coordinadora d'intel·ligència dels mujahidins. La jihad contra els  comunistes soviètics va acabar l'any 1992, però les faccions dels  mujahidins van continuar lluitant entre si fins l'ultima guerra (2001-2021), amb la ocupació de la OTAN després dels famosos atemptats de Nova York.

 

Durant totes aquestes dècades de conflictes i guerra, els Drets de les dones afganeses s'han vist significativament vulnerats. L'any 1996 Hekmatyar s'integra a l'Estat Islàmic com a primer ministre. El seu mandat va ser definit com a “mandat del terror”, en el qual les dones van ser arrestades a domicili: se’ls va prohibir treballar, no podien relacionar-se amb homes que no fossin parents directes i no podien deixar-se veure en públic. Per tant, havien de sortir al carrer amb el burca complet, i sempre al costat d'un home. Tampoc no podien estudiar i tenien prohibit ser explorades per un metge. La llei talibana, la “xaria”,  imposava greus càstigs a les dones que trencaven algunes regles: totes aquelles declarades culpables d'adulteri patien lapidacions, les que portessin les ungles pintades perdien els dits, i les que mostraven interès per estudiar rebien pallisses. 

 
Durant la ocupació de l’OTAN (2001-2021) s'aparenta a nivell internacional que les dones afganeses comencen a recuperar certs drets, mentre que continuaven estant sotmeses a repressions i violacions. I justament quan estem redactant aquest escrit per a la revista Sarment ens assabentem que durant aquest mes d'agost de 2024, el govern afganès ha prohibit, a més, la veu femenina en públic; especialment davant de micròfons, recitant poesia o cantant; en una llei de 35 articles que agrupa moltes de les prohibicions socials que s'han anat introduint al país en aquests anys, i que consolida la prohibició que les dones surtin al carrer sense tapar-se completament. És a dir, han de sortir amb burca o indumentàries similars que no permetin veure cap part del cos, especialment el rostre, per evitar que "causin la temptació" dels homes. La llei també prohibeix als taxistes i conductors portar dones que no vagin acompanyades dels homes de la família que les tutelen, entre moltes altres prohibicions.

 
La manca d'igualtat de gènere a nivell mundial representa un greu atemptat a la humanitat, una violació total dels Drets Humans. A casa nostra veiem com desgraciadament desenes de dones son assassinades per les seves parelles, d'altres que son víctimes de maltractament, d'agressions sexistes, algunes que no gaudeixen de les mateixes condicions laborals... Cal aturar-se a reflexionar i pensar què estem fent malament com a societat, des del carrer, des de les administracions, des de les institucions. Deixem-nos il·luminar per la llum de l'esperança!
 
Comissió Pere Casaldàliga
Fotos: Jordi Vilanova