dilluns, 24 d’octubre de 2011

Anar a col·legi

DE MEMÒRIA (9)

Actualment, sentim a parlar sovint de col·legis, o sigui d’aquelles organitzacions que agrupen professionals d’un mateix ram per a la defensa dels seus interessos. Així, entre molts altres, els col·legis de metges, d’advocats, d’arquitectes, de notaris, etcètera. En definitiva, de membres de professions anomenades liberals, una mica en contraposició amb els gremis, que agrupen professions menestrals o d’oficis.

En canvi, per la meva generació, de col·legi només n’hi havia un: aquell on anàvem a aprendre de lletra. Cadascun de nosaltres tenia el seu, compartit amb els companys d’edat, però a Balsareny n’hi havia una colla. Tot i aquesta relativa abundància de centres escolars, l’ensenyament dels nens i nenes de la meva època —anys quaranta i cinquanta del segle passat— era deficient i rudimentari, comparat amb el que han rebut els nostres fills i néts.

Però anem al gra. En primer lloc, cal remarcar que hi havia escoles o col·legis —ho pronunciàvem “colègits”— per a nens i per a nenes, per separat. Segonament, hi havia centres públics i centres privats. Així, per als nens hi havia les Escuelas Nacionales, situades on avui hi ha el Club d’Avis, edifici inaugurat als anys vint durant la dictadura del general Primo de Rivera. N’hi havia dues, unitàries, o sigui amb un sol mestre cadascuna, que s’ocupava de tots els graus de cada edat. Això vol dir que hi convivien pàrvuls amb nois de catorze anys —l’últim grau, fos quin fos el nivell de coneixements que s’hagués adquirit—, edat límit després de la qual s’ingressava en el món laboral. Parlant amb plata, et posaven a treballar en el món dels adults. La infantesa durava poc i l’adolescència no es podia complaure, com avui se sol fer. Però tornem a col·legi, si us plau. De les dues escoles unitàries públiques se n’ocupaven els dos mestres del meu temps, el senyor Civit i el senyor Ortega, que feien el que podien amb un cens d’alumnes —una ràtio, que diuen ara— molt per damunt d’allò que és pedagògicament desitjable. En el cas del senyor Ortega, que era el meu mestre i de qui ja parlaré extensament un altre dia, érem un centenar d’alumnes i, com que no cabíem tots alhora a l’aula, passàvem molt de temps al pati, que era la plaça de l’Església (o del Dr. Roc García), el Trull i el Repeu. No és d’estranyar, doncs, que, rebent tots els mateixos ensenyaments, alguns sortissin gairebé analfabets d’aquest rudimentari sistema escolar, com he pogut comprovar de gran.

Per als nens, també hi havia l’Escola Parroquial de Sant Josep, de vella tradició, naturalment privada, instal·lada al que avui són els locals parroquials. La regentava, quan n’hi havia, el vicari-mestre, capellà jove, instruït però sense el títol de mestre. El problema era que, acabada la guerra, el bisbat de Vic no sempre disposava de prou efectius per enviar a Balsareny i així hi havia intermitències en la docència, perjudicials per a l’alumnat, evidentment. Aquestes intermitències eren cobertes sovint per exseminaristes no titulats. L’alumnat era menys nombrós que el que assistia a les escoles públiques, que van recollir l’allau d’immigrats bàsicament andalusos que van venir al poble els anys quaranta i cinquanta del segle passat. A la Parroquial, els alumnes eren bàsicament de llengua catalana. No tinc prou elements per opinar sobre la qualitat pedagògica d’aquesta escola, que vaig abandonar als set anys, però no devia ser gaire diferent de les altres. Més tard, i ja fora de l’àmbit cronològic d’aquests records, mestres titulats van substituir el vicari en la funció docent. L’últim, si no m’equivoco, devia ser mossèn Felip Pujols, el fundador de l’escoltisme al poble.

Per a les nenes hi havia igualment dues menes d’escoles, les “Nacionals”, públiques, i les Monges, privada. Dues unitàries de nenes, al mateix edifici que les dels nens, a la plaça de l’Església. Amb molt poc alumnat, les mestres —donya Amparo i donya Conxita, si la memòria no em falla— sovint feien torns. No hi havia feina per a totes dues. Qui s’enduia tot el pes de l’ensenyament femení eren les Monges, a l’edifici situat a la plaça popularment coneguda amb el seu nom, però oficialment de Ricard Viñas Coma. La immensa majoria de les nenes del poble —i algun pàrvul masculí, com qui escriu— van passar per les fredes aules d’aquell col·legi. Les hermanes tenien molt més prestigi que les mestres nacionals, tot i que fins molt més tard del temps que explico no n’hi havia cap amb el títol de mestra. Aquesta situació es reflectia, evidentment, en l’escassa qualitat pedagògica de l’ensenyament, rudimentàriament elemental, malgrat la bona voluntat de les monges. Més que escola era costura, segons l’antiga denominació. Excel·lia en l’ensenyament de les labors: cosir, brodar, repussat de plata, pirogravat, punta al coixí... I de totes les monges, despuntava especialment en aquest aspecte l’hermana Raimunda. Alguna altra germana de qui no recordo el nom era famosa per inculcar una moral molt estricta a les nenes, amenaçant-les amb les penes de l’infern, que descrivia amb una coloració veritablement esgarrifosa. Ho sé per les meves germanes, que venien de col·legi mortes de por, una por duradora i espiritualment poc eficaç.

Totes les escoles tenien la virtut de ser fredes, molt fredes, a l’hivern i caloroses a l’estiu incipient d’abans de les vacances. Algunes tenien una estufa que només escalfava els privilegiats que hi seien a la vora. Recordo que algunes nenes de les monges s’emportaven de casa un braseret, com una capseta amb nansa i foradets, per tal de mitigar l’aparició dels quasi inevitables penellons, el fruit més segur d’un ensenyament que afortunadament ja és, només, memòria.

Jordi Planes




Escola Parroquial de Sant Josep, any 1960. Mestres: Francesc X. Sabala i Mn. Felip Pujals



Escola nacional. mestre: Ramiro Ortega



Escola de les Dominiques. Mestres: germana Àngels i germana Josefina

Fotografies: Arxiu CCB - Arxiu Fotogràfic de Balsareny

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.